Fa anys que sentim la cantarella que cal més del 50% de vots independentistes en unes eleccions per poder fer efectiva la independència. L’anomenada majoria a favor de trencar amb Espanya es compta a partir d’aquesta xifra determinant. De fet, és la mateixa per aprovar el Brexit al Regne Unit o per prohibir la construcció de minarets a les mesquites que hi ha a Suïssa. La meitat més ú és la clau de volta de tota aritmètica democràtica. Si la tens, guanyes. Si no la tens, perds, hagin votat deu o deu milions. Això funciona així a tot arreu. També a Catalunya?
No, Catalunya és diferent. Aquí tenim la maquinària política i mediàtica de l’anomenat Procés repetint cada dia que això va de democràcia, però quan tenen la possibilitat d’aplicar els resultats de la mateixa tothom pateix un atac d’amnèsia. Ningú recorda haver dit que aixecaria la DUI si els vots independentistes eren majoria. Ara tot gira al voltant de qui governarà l’autonomia que diuen volen deixar, si serem més de dretes o més d’esquerres o com aturar el feixisme de Vox. Tants anys parlant sobre l’objectiu de ser una “majoria social” i quan hom l’assoleix, tothom mira cap a una altra banda.
El poc entusiasme en els rengles oficials de Junts, Esquerra i la CUP per haver guanyat en vots i diputats, contrasta per exemple amb les paraules dramàtiques del director adjunt de l’ABC que ahir escrivia: “Espanya perdrà a mitjà termini Catalunya”. Quines coses hem de veure! Els monàrquics de l’ABC confien més en les possibilitats de la independència de Catalunya que no pas els nostres líders. Cap d’ells no ha fet en la passada campanya electoral una afirmació tan rotunda com la d’aquest periodista madrileny. És el millor senyal de la poca confiança que tenen en les seves possibilitats.
Entre el seu poc sentit polític i la por que els paralitza, la teòrica majoria independentista parlamentària tornarà a deixar passar una altra gran oportunitat. En aquests moments, hauria d’haver-hi una delegació catalana trucant a les portes de les principals cancelleries del món per tal d’explicar el triomf en vots i escons de l’ideal d’una Catalunya lliure, i exigint el seu posicionament respecte a la voluntat dels catalans expressada a les urnes. Menys pidolar amnistia i més diplomàcia internacional. Perquè així és com es guanyen els aliats.
Ara mateix, l’únic discurs que caldria fer és el de la victòria amb un to rotund i sense concessions. Res d’emplaçar-se a una taula de diàleg. Amb un trumfo a la mà com ho són els resultats d’aquest diumenge, ni pactes ni enteses. És el moment d’exigències, no de renúncies. Aquesta és l’hora de jugar fort i tenir consciència del que significa el gest històric. La política en majúscules es fa a còpia de gests ferms i no pas amb declaracions ponderades per no trencar res. Ho entenen això els Aragonès, Borràs o Sabater?
Personalment, si ara tingués responsabilitats de govern, estaria obsessionat a no deixar passar aquesta oportunitat. Tots els meus esforços els adreçaria a fer entendre als catalans que les setmanes vinents seran transcendentals per situar Catalunya en un pla de tu amb l’estat espanyol que és el preludi de tota independència. Això és la negociació. La resta, claudicació. Sense entendre aquestes coses, hom pot dedicar-se a la literatura o el teatre, però mai alliberar una nació.
82 
