L’insòlit gest del president Aragonès abandonant el seu lloc ostentosament no només és una manca d’educació sinó que mostra un tarannà autoritari i intolerant molt perillós. En negant-se a escoltar a un diputat en seu parlamentària i, per descomptat a respondre’l, el president està tallant el lliure debat. Si, a més, es tracta d’un diputat afí al govern que, malgrat la seva crítica, votarà a favor dels pressupostos, la intemperància presidencial pren un caire despòtic. El pacte pressupostari és un nyap polític i això que aquí es pot escriure, s’ha de poder dir al faristol sense que el president faci un escarafall. Un nyap polític per poder dir que per primera vegada en molts anys, Catalunya tindrà pressupostos l’1 de gener, com si s’hagués culminat l’Everest. És a dir, per fer propaganda i frases buides.
Com buida és tota la xerrameca per justificar l’acord salvífic amb els comuns. Buida i lleugerament insultant. Parlar de justícia social, sortida de la crisi, reestructuració de la societat i bla, bla, bla, fent referència al detall d’unes partides que s’han negociat a correcuita al darrer moment per raons polítiques amb objectius molt diversos és prendre l’audiència per un ramat de beocis. Tot es pot negociar en un sentit o el contrari mentre no es toqui el capítol I, sous i retribucions personals d’una classe política caracteritzada per la seva cobdícia i manca d’escrúpols.
El pitjor d’aquest desgavell és l’abast de les seves conseqüències polítiques. El pacte té un significat antiindependentista obvi amb la presència dels comuns que ningú no pot amagar i s’inclou dins una estratègia bàsicament espanyola. El dany causat a la causa de la independència esdevé benefici de partit per consolidar la seva hegemonia.
A la seva banda, la posició de JXC és com la d’un equilibrista tronat. Ja ho va dir Joan Tardà, amb el seu reconegut tacte i sentit de la mesura, que JXC va a remolc d’ERC. A remolc o al sidecar. Els seus representants posen el grit al cel, es treuen les vestidures, ploren en públic i en privat com els jueus arran la destrucció del temple i parlen de “fracàs de l’independentisme”, com diu Elsa Artadi. Això al matí; a la tarda, però, s’empassen el pacte pressupostari ERC/Comuns en nom d’una quimera que s’ha tret del barret Jordi Sànchez anomenada “unitat independentista”, una fantasia demagògica que invoquen sempre els que més treballen a desfer-la.
En nom de la unitat independentista es pot deixar de ser independentista, sempre que hom sigui unitari. A remolc o al sidecar, sense criteri propi que no sigui mantenir-se al govern, el que vol dir ras i curt, mantenir una xarxa d’interessos de partit. Algú explicarà algun dia perquè un home com Jordi Sánchez, que ha deixat el monopoli dels mitjans de comunicació en mans d’ERC, sembla ser la veu autoritzada de JxC i, per extensió, del president Puigdemont. I haurà de fer-ho perquè sembla inexplicable.
La xerrameca de l’empenta social d’esquerra dels republicans és en tot similar a la de la unitat independentista dels de JxC. Discursos desmobilitzadors de l’independentisme, envoltats en consideracions numèriques, pragmàtiques, per amagar la claudicació política real del pacte. Cal sobreviure com a partits, cal controlar les institucions i els ressorts de poder. La finalitat dels partits és perpetuar-se. El compromís d’ERC (que és també per inhibició el de JxC) no és només aprovar els pressupostos dels Comuns a la batllia de Barcelona, sinó els pressupostos dels comuns i el PSC, el partit amb el qual els independentistes deien que mai pactarien i amb el qual ja han pactat.
L’Ítaca d’aquest viatge de retorn a l’autonomisme és l’estabilitat del gobierno de suposada esquerra a Madrid. El feliç sistema dels vasos comunicants garanteix la nova normalitat als tres indrets més conflictius, Madrid, Catalunya, Barcelona. L’eina que es farà servir per transitar la nova pax autonòmica fins al 2050 serà la taula diàleg que, com la catifa màgica d’Aladí, ens portarà on vulguem sempre que sigui dins d’Espanya.
De la independència ja en parlarem.
