La reivindicació valenciana de la fi de l’espoli se sembla molt a la interpretació popular de la paradoxa de Schrödinger: la reivindicació es fa i a la vegada no es fa. Si governen a la metròpoli partits diferents dels que ocupen el Consell valencià, la reivindicació es fa. Si governen els mateixos partits, no es fa. Quan no està físicament Pedro Sánchez, la reivindicació existeix. Si Pedro Sánchez apareix, el problema és que el PP no està disposat a negociar. Així l’existència de l’espoliació del País Valencià depén de si Pedro Sánchez es digna mirar la caixa de l’experiment. Sembla molt evident que el president espanyol, té altres prioritats a l’hora d’enfocar la seua mirada. Hem passat de “si no es publica, no existeix”, al “si Pedro mira, l’espoliació no es denuncia”. Si volem ser justos, hem de reconéixer, però, que el gran malabarista, el mag de l’experiment, no és un altre que el president Ximo Puig. Quin gran divulgador d’aquest experiment de la mecànica quàntica tenim al Palau de la Generalitat! Això sí, inversament proporcional a la petitesa del compromís que manté amb els interessos estratègics del nostre poble, més enllà de la gestió dels interessos colonials espanyols en el que ells denominen “región levantina”.
No desesperem, sembla que hi diuen des dels partits que conformen la majoria a les Corts valencianes, juntament amb el partit de Ximo Puig, el PSPV-PSOE. Aquests partits, Compromís i Podem, ja fa temps que van descobrir la seua pròpia paradoxa de Schrödinger: “ara som govern, ara som oposició”: quan en la primera legislatura del Botànic, deien que no es podria fer res més que obrir calaixos amb factures impagades i finestres per airejar la corrupció dels governs del PP, doncs es convertien en un govern de valentes; que en la segona legislatura eixa excusa ja no podia justificar-ho tot, doncs a tirar mà del “no podem fer res més per la correlació de forces”. Que es fa massa evident que allà on governen amb conselleries, secretaries autonòmiques o direccions generals, les mesures que aproven i executen no fan avançar la roda de la història, doncs “ja ho farem al tercer Botànic” perquè “el que no farem serà posar en qüestió el govern del 2° Botànic”. Que són desautoritzats per la majoria del PSOE, doncs uns “dies de silenci, meditació i introspecció, que les eleccions estan en caure”.
Així podríem seguir fins al cansament. Ja en disculparan la grolleria les persones especialistes en física i mecànica quàntica, però podríem tancar el cercle de la paradoxa de Schrödinger, dient que al País Valencià (i no només al PV) tenim un govern valencianista i no el tenim. Tenim un govern sobiranista i a la vegada no el tenim. Tenim un govern que defensa els nostres interessos estratègics i no el tenim. Perquè finalment, per “el nostre govern”, d’allò que es tracta és de si tenim content al Pedro Sánchez de torn, o no el tenim. I Pedro Sánchez, com abans Rajoy, Zapatero, Aznar, González o Suárez, no són cap paradoxa, sempre han estat el braç executor dels interessos de l’Estat espanyol. Un estat profundament peculiar en l’àmbit europeu, perquè lluny d’haver fet el salt, com els seus homòlegs, del capitalisme extractivista de la seua dominació colonial, al capitalisme industrial i de serveis, continua actuant com a metròpoli colonial implacable de les colònies internes. El tema en qüestió no és debatre ara si som una colònia, una neocolònia o semicolònia, tant se val el nom. El fet important és que nosaltres (País Valencià, Catalunya, Illes Balears…) estem colonitzats.
Eixa colonització la notem cada dia i de manera més visible en les polítiques de supremacisme cultura. Ara bé hem de tindre clar, que l’Estat, en la seua funció colonial, no practica aquest supremacisme per una raó merament lingüística. Ho fan perquè trencant la nostra unitat lingüística-cultural, ens trenquen com a unitat i faciliten la dominació política, l’espoliació econòmica i l’explotació social. Dit en altres paraules, la permanent agressió lingüística és un pas previ a l’agressió econòmica i social. Això pot donar resposta a aquelles persones que en la seua bona fe, raonen que si no podem aconseguir que es modifique el sistema de finançament autonòmic perquè l’Estat no pot permetre’s perdre la mamella de l’espoli, sí que podríem avançar en la recuperació lingüística-cultural. Eixa pretesa separació entre el supremacisme lingüístic i l’espoliació econòmica, no ha existit mai. Són dues cares de la mateixa moneda i com a tals hem d’encarar-les.
Vistes així les coses, podria semblar que estem condemnats a patir el supremacisme espanyol i l’espoliació de per vida. Res més lluny de la meua voluntat. Crec que, ara per ara i, davant de la inutilitat del sistema de partits realment existents per a revertir totes dues situacions, és des de la societat civil des d’on podem trencar aquest statu quo, en la mesura que siguem capaços de lligar totes dues reivindicacions amb les condicions de vida i treball de la majoria, d’on poden sorgir les forces democràtiques suficients per a pressionar el sistema de partits i utilitzar-los com a palanca contra les polítiques estatals.
Un primer pas imprescindible implica reconéixer la realitat tal com és, més enllà de si ens agrada o no. I la realitat ens ha dit durant gairebé huit anys i de manera molt diàfana que el govern del Botànic per si sol, no resoldrà ni el problema de l’espoliació econòmica, fiscal i social que patim ni la derivada prèvia imprescindible, que és l’acceptació de la imposició del supremacisme lingüístic i cultural.
Sabent d’on partim, podrem començar a esbrinar que passos cal donar.
Que tingueu les millors festes possibles de Nadal i Cap d’Any!
1
5
