Aquests dies enrere, la notícia de la senyora banyista, nudista, que va ser identificada pels Mossos, en una platja de Catalunya, arran de “les acusacions d’una francesa que no parlava català”, i que deia que està prohibit fer nudisme, aquí, a casa nostra, m’ha fet recordar una situació que vaig viure, també fa poc, a la piscina del CNAB de Barcelona: us ho explico.
Una altra senyora, que tampoc parlava català, va entrar al carrer per on jo nedava. No sé si sou de molt nedar o no, però ja sabeu que quan es neda a piscina pública, la idea és entendre’s amb qui ja és dins del carrer: fer-li un senyal i coordinar si es neda en paral·lel, o fent la volta. Més que res per no prendre mal, perquè s’ha de poder nedar amb la tranquil·litat que no et vindrà ningú de cara a qui no veuràs quan dus els ulls per sota l’aigua!
Bé, doncs… ni català, ni acord previ, ni senyal: va entrar i es va posar a nedar com millor va convenir. Primer vaig veure de reüll, per sota l’aigua, una ombra que era massa a prop, ja a mig carrer, i vaig pensar “una altra guiri que passa de tot, i que espera que t’adonis tu de com ha d’anar la cosa”. En arribar al final de la piscina, però, me la vaig trobar de cara, ocupant el costat de carrer per allà on jo nedava. Així que em vaig aturar. A parlar. En català.
Però no: en anglès, ella. I jo, llavors, li vaig dir que calia coordinar abans de començar a nedar, i li vaig preguntar si parlava el català. Després, desesperançada, i traint-me a mi mateixa en la pràctica de fer “el mantinc”, que si parlava el castellà.
Però no: en anglès, ella, explicant-me com havíem de nedar, tant ella com jo.
Certament, em vaig molestar: li vaig dir que jo no parlava anglès, i vaig seguir nedant.
Dues persones, però, des de l’altre carrer, en català, em van escridassar: “t’ho ha explicat en anglès!!!”
Llavors vaig entendre que anem pel pedregar, i a més, sense retorn.
Sí, perquè més important que com ens mira l’altra gent, és com ens mirem nosaltres. Perquè més important que ens estimin, és que ens estimem. I perquè si estimar-nos va de deixar de ser nosaltres, poc podrem estimar.
I penso, amb dolor, que és aquesta, la història contemporània de casa nostra: així com en l’amor quan una o un s’estima sap i sent que té quelcom bonic a compartir, cosa que pot aportar i agradar a l’altra persona, doncs així, també, amb la llengua, els costums, i les tradicions.
Jo, que he compartit vida a altres llocs i amb altres llengües, costums i tradicions, m’he enamorat de tot allò bonic que em mostraven: des dels menjars, passant pels balls i les músiques, fins als accents. De fet, a casa nostra, tenim accents de llengües que saben enamorar, i si no, que ho preguntin, per exemple, a Julieta Venegas, mexicana, que fa poc rondava pels nostres mitjans de comunicació i ho comentava.
Però cada cop que deixem que ens diguin què hem de fer, aquí, en llengües que no són les d’aquí, i que obeïm, redundem en mostrar que, de fet, estem en absolut desamor amb la nostra llengua.
I torno, així, als meus llocs de pensament: què més patriarcal que menystenir la llengua mare, la que arrela, situa i afegeix identitat, aprendre un altre llenguatge, uns altres codis i maneres de nomenar el món, i establir-los com a propis. Què més patriarcal que dir, en altres llenguatges, qui som, què hem de fer, i com ens hem de saber.
