“Soy charnego, he ahí su derrota”. Gabriel Rufián deia aquestes paraules al seu primer discurs al Congrés dels Diputats. En aquell moment bona part de l’independentisme ho va aplaudir. Havia nascut l’estrella que havia de demostrar als espanyols que nosaltres teníem raó i ells no, que l’independentisme no era propi de burgesos catalanoparlants de la part alta, quan l’autodeterminació no va de tenir la raó, va de prendre la sobirania, tothom pensa que té la raó.
Avui, gairebé sis anys després, quatre i mig més d’aquells 18 mesos que Rufián prometia que no excediria al Congrés, aquells a qui s’adreçava no només no han estat derrotats, sinó que han inclinat el tauler polític cap a la ulsterització de Catalunya, i està més que demostrat que aquell discurs que sustentava la seva autoritat en l’etnicisme no és una bona idea.
En primer lloc, perquè els fundadors de Ciutadans, empesos pel ressentiment de no haver obtingut paga de Pasqual Maragall al primer tripartit, com ara Francesc de Carreras, Albert Boadella o Xavier Pericay, podien fer servir el mateix argument a la inversa. Fins i tot Josep Bou, del PP a Barcelona, ho va fer a les darreres eleccions municipals, recitant els seus cognoms per justificar que era català amb pedigrí, i que allò era la derrota del sobiranisme.
En segon lloc, perquè acaba generant una clivella dins de l’independentisme, irresoluble, perquè no hi ha manera d’establir les bases d’un hipotètic concurs entre forces polítiques per determinar qui té més membres castellanoparlants, més de Santa Coloma, més de família de Múrcia, més obrers.
I en tercer lloc perquè això és el que interessa a l’Estat: que l’independentisme posi en valor la seva espanyolitat, per si no fos poc haver-se compromès a no defensar-se per molt que l’ataquin, amb aquella idea acomplexada de fingir que no hi ha guerra, de no ser com l’agressor, desarmant-nos fins que la derrota sigui total, i apropiar-se de la catalanitat buidant-la de contingut (llengua, cultura, història) perquè no vulgui dir absolutament res. O perquè sigui un sinònim d’espanyolitat.
Però Esquerra no té més opció que endinsar-se en aquesta espiral sense sortida, perquè és un partit on no sobresurt el talent i necessita justificar la seva quota de poder que els alimenti a ells i a les seves xarxes clientelars, i el xantatge emocional d’haver tingut els seus dirigents a la presó i a l’exili ja no li funciona. Tampoc Ciutadans tenia opció: negar el dret d’autodeterminació només es pot sustentar en l’arbitrari, com el perfil ètnic de les seves files.
Per això els mercenaris a sou amb columna als mitjans i els grups de dinamització (per no dir intoxicació) de les xarxes, que tot partit té, en el cas d’Esquerra han necessitat aquestes darreres setmanes crear una ficció sobre l’origen de les crítiques a Gabriel Rufián, afirmant que es fan perquè és allò de què presumia el 2016, que és xarnego, i no perquè l’han fet servir de token sense tenir cap altre mèrit que el seu perfil ètnic.
Ells són els etnicistes per fer-lo servir com a argument per no tenir res més a oferir per justificar no aplicar el mandat de l’octubre, exactament com vol tota la ultradreta espanyola, amb qui volen comparar qualsevol que ho posi de manifest. L’únic argument que jo he vist contra la seva figura és que és un pèssim polític, que mercadeja amb la llengua per poder seguir dinant a Casa Lucio i a sobre el preu que n’ha tret és inferior al que rebrà Pacha per al seu rescat.
I ara que Oriol Junqueras ha anunciat que farà una gira per Catalunya, ves que no acabin fent com Inés Arrimadas, anar als pobles on guanyen altres forces independentistes i intentar rendibilitzar les escridassades que puguin rebre atribuïnt-les a tot el que Ciutadans atribuïa a l’independentisme (odi, crispació, fanatisme, divisió) dins del propi independentisme, i no al fet que han deixat els ciutadans desprotegits davant de l’Estat, negant la guerra que ens ha declarat o fent veure que ens vindrà a salvar qui sap qui, per seguir cobrant sous que el seu talent mai no els garantiria a l’empresa privada.
