La democràcia és un sistema polític complex i car. De moment, és l’únic que la civilització ha trobat per mantenir el fràgil equilibri de les societats diverses i plurals. Un joc de majories que respecta les minories amb contrapoders i un entramat de drets que teòricament han de protegir els ciutadans que habiten i conviuen en aquest sistema. La democràcia és una estructura que necessita un manteniment diari -el plebiscit de cada dia-, una forta convicció no només per part dels dirigents sinó per part dels ciutadans. Mal averany tenen les societats que, al primer ensurt, reneguen o deixen afeblir les seves institucions democràtiques, bé siguin el conjunt de drets o bé les institucions que exerceixen el poder.
Un exemple ben pràctic el vam patir durant els mesos de la pandèmia, on les autoritats, revestides d’un poder atorgat per la por, van retallar i limitar drets bàsics com el de la llibertat de moviments, sotmetent la població a una distopia de societat policial vergonyosa. Fins i tot, els Mossos d’Esquadra feien de policia moral del poble anunciant a bombo i plateret a través del seu Twitter si enxampaven algun ciutadà en una orgia. Per cert, ningú no ha demanat perdó per la barbaritat de confinar criatures durant dos mesos en pisos sense sortida a l’exterior. Tant se val perquè una majoria aclaparadora no espera les disculpes i va permetre, sense cap mena de discussió, la laminació de drets per la llei de l’embut propiciada per l’administració, amb la connivència del poder legislatiu i la vigilància, sovint crítica, del poder judicial.
Aquesta indiferència ciutadana i aquest menysteniment als seus drets és un dels principals corcs dels sistemes democràtics. Un corc més que s’afegeix a la corrupció. De fet, la història ens ha ensenyat que la indolència social cap al comportament dels poders públics contra les institucions ha estat una autovia ràpida cap a l’autoritarisme. Segurament, els líders nazis van constatar que era més fàcil prendre el poder i desdemocratitzar-lo del que mai s’haurien imaginat, gràcies al menfotisme de la societat alemanya vers les institucions i els drets reconeguts per la Constitució de Weimar.
Un altre exemple d’aquest dèbil sentiment d’obligació de fer respectar els drets l’estem vivint en els darrers anys, quan s’ha evidenciat una de les xacres del sistema polític i institucional espanyol. En concret, el comportament del poder jurisdiccional, que ha esdevingut una mena d’ésser de llum intocable, refractari a tota crítica, una actualització de l’antiga teocràcia per convertir-la en togacràcia.
El Procés, que ha posat en primera plana els grans noms del poder judicial, ha permès copsar diversos fenòmens inquietants. En primer terme, la connivència del ministeri fiscal amb el poder judicial i la connivència de tots dos amb els cossos policials, afegit al poc respecte que sovint mostren pel seu poder els col·legis de l’advocacia. Precisament, els col·legis haurien de ser un lobby que fes tremolar les magistratures i, en canvi, massa sovint semblen més una peça més de l’estructura repressiva que no pas de la defensa dels drets. De fet, els col·legis haurien d’estar en una batalla constant i permanent contra el poder judicial i el ministeri fiscal o les seves marques blanques – com l’Advocacia de l’Estat o entitats estranyíssimes vinculades amb organitzacions polítiques de dretes– per tal de garantir els drets individuals i les garanties d’un estat de dret.
En segon lloc, l’estranya interpretació de la separació de poders, que situa el poder judicial, que té el monopoli d’engarjolar algú de per vida, en una mena de castell d’ivori intocable i irreprotxable. Una cosa és que els tres poders estiguin separats i una altra cosa molt diferent és que siguin iguals. Per definició, en una democràcia, els poders han d’estar sotmesos a un rigorós escrutini públic. El poder legislatiu ho està, i ho veiem amb la quantitat de diputats processats, a més de l’examen electoral que han de passar en cada convocatòria. El poder executiu també seu als bancs dels acusats, és a dir, té un control judicial a més del control obligat del poder legislatiu i, no cal dir-ho, de l’escrutini públic. Tot i la tendència del poder executiu a fer de jutge i part, amb exemples com la llei mordassa. El poder judicial, en canvi, només pot ser fiscalitzat pel mateix poder judicial, amb procediments disciplinaris poc transparents i invisibles per a l’opinió pública.
És normal que un magistrat tingui una persona durant dos anys en presó preventiva, sigui absolt i no passi res? Ans al contrari, que aquest jutge sigui promocionat? No, no ho és. Efectivament, els jutges s’expliquen a través de les sentències, però això no és incompatible amb el fet que compareguin davant el poder legislatiu a passar comptes, com un funcionari més, amb els límits que pertoquen a les seves funcions jurisdiccionals. De fet, haurien de donar fins i tot explicacions a la premsa, si realment creuen en un estat democràtic. Escama el fet que l’elit del poder judicial s’hagi posat en peu de guerra pel fet que s’hagi suggerit que seran convocats en comissions d’investigació del Congrés. Una possibilitat ben normal en una democràcia del segle XXI, on fins i tot les companyies aèries han de donar explicacions als consumidors.
En tercer lloc, un altre dels corcs del sistema és que hem normalitzat que hi hagi jutges amb “estratègia”. Un fet absolutament distorsionador i tòxic d’una democràcia sana. El jutge, com a garant d’un sistema de drets i llibertats, no pot tenir cap estratègia processal. La pot tenir una defensa, o fins i tot el ministeri fiscal, que també és part. Però un jutge, no. És dinamita per a la delicada estructura de poders. Dissortadament, hem vist aquesta dinàmica amb els anuncis de qüestions d’inconstitucionalitat o qüestions prejudicials a la llei d’amnistia. També veiem massa instructors dels grans tribunals espanyols, o fins i tot jutges d’instrucció locals, que tenen estratègia. És a dir, un pla per imputar algú al preu que sigui, forçant la prova, o (al lloro!) pressionant els cossos policials per fer passar el clau per la cabota, forçant indicis per reblar o confirmar una tesi. Una falla del sistema amb tots els ets i uts, preocupant i perillosíssima. En definitiva, en les democràcies normals, el poder més gran és el legislatiu. A l’Estat espanyol, és el poder judicial. Cal tornar a l’equilibri i, sobretot, al punt en què la ciutadania es faci respectar.
