Vivim en una certa paradoxa. Hi ha un cert unanimisme social sobre les virtuts de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides per a la sostenibilitat, es formulen elogis a esquerra i dreta, personatges públics llueixen la insígnia multicolor que la representa i, per contra, tot debat en profunditat sobre les seves finalitats i mecanismes són pràcticament absents de l’espai públic. Pràcticament ningú, potser tret dels conspiracionistes, en qüestiona el contingut. Té la seva lògica. ¿Qui pot qüestionar els 17 objectius sostenibles que fan referència a la desaparició de la pobresa, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, la cura del medi ambient, l’erradicació de la fam, el creixement econòmic o la solidesa democràtica de les institucions? Les 169 metes derivades en aquest acord de 2015 són moralment elevades, humanament desitjades i filosòficament raonables. Encara més, tenint en compte que al darrere d’aquests objectius hi ha el segell de les Nacions Unides, qui podria oposar-s’hi?
El problema, com tot, és en la lletra petita, en els detalls que empedren els camins de les bones intencions. Com que els historiadors som de naturalesa escèptica, especialment quan llegim retòrica grandiloqüent, no estaria de més recordar la capacitat del capitalisme en la seva versió neoliberal de contaminar les institucions i apropiar-se de les causes més lloables. Els boomers disposem de prou experiència històrica per vigilar la cartera cada cop que algú ens promet la pau mundial i el paradís terrenal. I, certament, les institucions internacionals derivades de l’ONU –que, desenganyem-nos, no aprovarien un examen de moral kantiana– porten ja decennis de colonització per part dels grans poders transnacionals o actuant al dictat de les grans potències.
Els qui vam participar en el moviment antiglobalització de finals del segle passat som ben conscients que entitats de Bretton Woods com el Fons Monetari Internacional o en Banc Mundial, que en el seu origen havien de servir per donar estabilitat financera, promoure el desenvolupament dels països descolonitzats o el creixement econòmic, van acabar esdevenint una mena de Mr. Scrooge escanyapobres que obligaven els països que queien sota les seves urpes a destruir els seus sistemes de protecció social, la seva sanitat i educació pública o a arrasar la seva economia real per implementar dràstiques polítiques de retallades que sumien societats senceres en la més absoluta misèria, i que portaven a la submissió de les seves economies a les grans multinacionals globals o els interessos nord-americans. Només cal recordar què van fer a Llatinoamèrica, l’Àfrica o l’Àsia oriental.
Coses semblants, podríem dir, a les que fa l’OCDE, originàriament l’agència que havia gestionat la reconstrucció europea amb els fons del Pla Marshall i que, al final, ha acabat esdevenint una institució que obliga a fer reformes que sempre van en la mateixa direcció de retallar serveis públics i “liberalitzar-los” a fi que les fortunes globals de sempre puguin beneficiar-se’n. Tot plegat, mentre trinxen l’estat del benestar, obliguen a retardar l’edat de jubilació o promouen una tributació laxa amb els ultrarics.
En qualsevol cas, sembla que la colonització del sistema de Nacions Unides ha estat ja del tot completat i, d’acord amb una gran xarxa de fundacions i charities dependents de les grans corporacions, s’han apropiat del que podríem anomenar política de les bones intencions i han abraçat entusiàsticament l’ecologisme, la sostenibilitat, la sensibilitat social, l’educació i els vulnerables. Enfront d’aquell antic capitalisme que podria recordar el milionari egoista i insensible que apareix caricaturitzat al Monopoly, avui se’ns presenta una tecnocràcia aparentment amable que dirigeix les polítiques econòmiques globals, o que estableix receptes i consells (normalment d’obligat compliment) des de la Muntanya Màgica de Davos.
Hauríem d’evitar de caure en la conspiranoia. De fet, bona part dels crítics de la sostenibilitat o l’ecologisme forneixen els rengles de gent friki que sol caure en la simplicitat d’unes elits globals que conspiren a l’ombra. Recursos com els que fa servir la ultradreta, que atribueix a personatges com el milionari Georges Soros una política de conspiració contra la suposada harmonia de les nacions i les famílies, no resulten altra cosa que l’actualització dels protocols dels savis de Sió, una creació dels serveis secrets tsaristes per redirigir el malestar social de Rússia vers un execrable antisionisme. Potser per això la ultradreta actual també ha fet reviure aquestes idees llamineres d’atribuir tots els mals a una mena de govern mundial a l’ombra que pretén acabar amb la civilització cristiana. I això és un sofisma intel·lectual que serveix com a comodí a totes les ultradretes actuals, i que forneix de justificació, per exemple, el grup de Visegrad a l’hora de destruir els seus sistemes democràtics.
Tanmateix, perquè les mentides funcionin cal fer servir ingredients de veritat. I la realitat és que els desitjables objectius de l’Agenda 2030 porten massa pell de xai adherida per tal que puguem veure que el camí per arribar al Xangri-La és envoltat de llops. Perquè parlem d’un projecte que sovint pot anar en contra de drets i llibertats personals i col·lectius, i que no qüestiona en absolut l’indecent repartiment de riquesa i poder dins de cada societat. Darrere de la concepció dels grans objectius de la sostenibilitat, assistim a una idea de l’Estat menys vinculat a la voluntat de la seva ciutadania i, per contra, més associat a interessos globals, que fàcilment entra en contradicció amb els interessos particulars de la gent normal.
Podríem il·lustrar-ho amb un exemple molt recent. Les polítiques de digitalització en el món de l’educació han estat fonamentalment motivades per l’aparició de fons Next Generation europeus (és a dir, amb els impostos de nosaltres, els europeus) i han acabat tenint una repercussió clarament negativa en les habilitats cognitives dels estudiants. El canvi dels llibres de text (que beneficiaven editors locals) per ordinadors (que ofereix rèdits astronòmics a empreses globals) ha implicat una caiguda en els nivells (més forta allà on les administracions hi ha apostat amb més entusiasme, com ara a Catalunya), cosa que s’acaba traduint en una major desigualtat cultural i educativa entre classes socials.
Així, alguns dels objectius raonables penetren perillosament en l’esfera de la privacitat. A tall d’exemple, les qüestions relatives a la gestió de l’explosió demogràfica, que implica el control de natalitat, fins i tot en temes impensables fa poc (i també lloables) com la universalització dels drets reproductius o la llibertat sexual, acaben implicant certs danys col·laterals poc calibrats. Des del món reaccionari, s’alerta que la deriva, especialment a occident, de l’hedonisme, l’experimentació sexual, l’expansió individual ha acabat propiciant una precarietat afectiva (estem vivint una mena d’epidèmia de solitud) que implica també una descomposició de la família tradicional. Una família tradicional que pot ser tant presó com refugi, que posseeix avantatges i problemàtiques, encara que es tradueix en una caiguda de la natalitat a occident (que contrasta amb una natalitat vigorosa entre altres civilitzacions, o entre comunitats extraeuropees inserides a Europa). Tot plegat alimenta teories conspiratives cada vegada més populars com la del gran reemplaçament demogràfic formulada pel controvertit pensador francès Reinaud Camus.
Lligat a tot això hi ha la també controvertida qüestió del gènere (ideologia del gènere per a la ultradreta) que, si bé formaria part de l’esfera de l’eixamplament de les llibertats personals, també acabaria exercint com a generadora de caos relacional que porta els sectors més reaccionaris a atribuir-hi la creixent descomposició de la institució familiar. Això és més complicat del que podríem pensar perquè l’innegable dret a l’opció sexual que cada individu escull, des de la seva sobirania personal, sovint té l’efecte secundari que, sense una família més o menys sòlida, l’individu resta desprotegit, a la intempèrie, sovint dependent de minvants polítiques públiques i sotmès a una angoixa existencial imparable.
Les idees de Judith Butler al voltant del gènere com a construcció social, proposta que en societats com la catalana està esdevenint una mena de doctrina oficial, comporten a la vegada la precarietat de l’existència, la dissolució dels vincles de solidaritat, la inseguretat sobre qui és qui. És el que té l’individualisme portat a l’extrem de la composició cromosòmica. Els sectors reaccionaris, cada vegada més refractaris a aquesta nova ortodòxia, consideren que precisament aquesta transformació dels rols sexuals, amb noves masculinitats i feminitats, impliquen confusió, conformisme, passivitat, fins i tot una eunuquització social (la destrucció de la masculinitat convencional) que ens deixa inermes davant d’un món que continua essent violent i despietat. L’esquerra està cometent el terrible error de deixar la família en mans de la ultradreta.
Sobre la qüestió del canvi climàtic, més enllà de teories o contrateories que avalen o qüestionen l’impacte del carboni en les nostres perspectives de futur, la qüestió és que al darrere hi ha un projecte d’enginyeria social per transformar l’estil de vida de la majoria. El decreixement, una teoria intel·lectualment atractiva, a la pràctica es tradueix en l’assumpció passiva d’un empobriment material col·lectiu i la renúncia a conquestes socials com la mobilitat privada. No ens enganyem. El vehicle privat elèctric és cosa d’estrats socials benestants. Uns vehicles elèctrics que, paradoxalment, acaben tenint tant o més rastre de CO₂ que els motors tèrmics convencionals, especialment en un moment en què els combustibles sintètics amb efectes neutres en termes ecològics semblen una alternativa viable en menys d’una dècada.
Prescindir de la motorització com l’hem coneguda fins ara també té efectes en una creixent vulnerabilitat econòmica europea, que pot implicar destrucció de centenars de milers de llocs de feina qualificats i la desertització industrial. Ara bé, mentrestant, els jets privats seguiran solcant els cels, mentre que els avions low cost, certament molestos, desapareixeran perquè evidentment la seva pèrdua només afectarà els més pobres.
Hi ha també una qüestió polèmica que també ens esclata a la cara cada vegada que se celebren eleccions. L’objectiu 10 de la sostenibilitat, que ens parla de facilitar les migracions ordenades, implica que això també forma part de la filosofia general de la sostenibilitat: una societat multicultural de cultura globalitzada. Tanmateix, la realitat és que, en molts sentits, l’era de l’optimisme multicultural sembla haver-se exhaurit, si més no, amb el nou segle. Les societats occidentals viuen un estrès econòmic (només països com Noruega o Suïssa, que practiquen dures restriccions en polítiques migratòries, han vist com s’ha incrementat el poder adquisitiu dels salaris) i un estrès identitari. La transformació del paisatge humà i demogràfic arreu d’occident està propiciant una inquietud catalitzada per l’extrema dreta. La qüestió és que molta gent percep que la globalització i la multiculturalitat són amenaces per a un element important de la identitat que representa la nació, que posseeix aquest cohesionador que es troba molt a faltar en un occident com més va més desorientat.
En qualsevol cas, amb els objectius de la sostenibilitat, assistim a un canvi de paradigma: la substitució dels estats nació, amb les seves seguretats (i opressions), els seus controls i la seva sobirania, per una globalització d’un capitalisme desterritorialitzat. Passem del ciutadà al consumidor, de la possessió a l’ús; de la sobirania popular a les decisions invisibles del mercat i les grans corporacions. Esquerres i dretes són extremadament ingènues i dogmàtiques per afrontar aquests reptes i despullar-se dels seus prejudicis respectius. En qualsevol cas, cal crítica davant les idees establertes i pensament profund enfront l’infantilisme amb què abordem el futur. Un futur que sense un mínim de rigor en els debats, no pot ser sostenible de cap de les maneres.
6
1
