El nomenament d’Alexander Golovin com a assessor de coses (sic), que és el nom amb què m’agrada a referir-me a tots els càrrecs a dit de la Generalitat, pels quals ja ni tan sols inverteixen temps per pensar un nom original (majoritàriament són “assessors especials de polítiques estratègiques”), a la Conselleria de Recerca i Universitats, i la seva posterior renúncia per l’escàndol que ha suposat, posen de manifest diverses pràctiques endèmiques d’aquest petit país anomenat Catalunya, que volem que sigui lliure perquè ho mereix com qualsevol altre país, però que malauradament és una Espanyeta en miniatura. En llistaré quatre.
La primera és la fixació de l’administració pública per remunerar els serveis prestats a partits a través de càrrecs pagats per tothom, o per callar la dissidència cooptant-la posant a la seva disposició 15 anys de carrera política com a mínim. No tinc gaire clar què ha passat en aquest cas, però penso que és objectiu que amb aquesta jugada Junts Per Catalunya aconseguia neutralitzar Institut Ostrom, un think tank defensor d’una Catalunya netament liberal, caricaturitzant-lo com a titella de la formació, i per aquest motiu l’entitat ha publicat un comunicat desvinculant-se’n. També és objectiu que la consellera de Recerca i Universitats, Gemma Geis, va publicar el dia del tret de sortida de les eleccions del 14 de febrer d’aquest any, una conversa amb Golovin d’allò més amigable
No és cap cas aïllat, evidentment. Com em referia al principi, l’administració és especialista en nomenar assessors de coses, i si no que li ho diguin a Sergi Sol, que va tenir aquest càrrec durant més d’un any des de just després de la formació del Govern de Quim Torra el 2019 a la Conselleria d’Economia, d’Esquerra, mentre tots el vèiem a tot arreu menys treballant al seu departament.
La segona és la facilitat amb què es pot defensar en aquest país el liberalisme, amb la consegüent professionalització de l’administració pública com predicava Golovin, i alhora acceptar una pagueta pública sense tenir cap mena de trajectòria acadèmica ni professional. Al seu perfil de Twitter es pot veure “Visca Catalunya lliure i liberal”, però a Catalunya i a Espanya l’oposició al socialisme és el capitalisme d’amiguets, perquè el liberalisme només funcionaria si es naixés sense les cartes marcades (com el fet de tenir amiguets a l’administració), i del socialisme dels socialistes i dels comunistes ja no en parlem perquè l’afer del xalet de Pablo Iglesias va donar per molt.
La tercera, i per mi la més important, té a veure amb això darrer: quan el secretari general de Podemos va protagonitzar la polèmica del xalet, com a mínim va posar a disposició de la militància el seu càrrec. En aquest cas, Alexander Golovin ha renunciat al càrrec abans de començar, però de la consellera Gemma Geis, que és qui ha de donar explicacions dels mèrits professionals dels assessors pagats amb els diners de tots, i si plega perquè segons ell s’han fet “acusacions greus i falses” a la seva persona, és ella qui ha d’explicar quines eren. Però fins a dia d’avui sembla que el nomenament a dit de Golovin se l’ha fet i desfet ell mateix. Es tracta d’una pràctica molt habitual a l’administració pública: tots (i m’hi incloc) ataquem els Sergis Sols de torn i no els que li han permès i li segueixen permetent fer i desfer a voluntat en política. Per això, més enllà de la manca de coherència de Golovin amb els seus postulats, qui hauria d’estar en el punt de mira i hauria de dimitir és Gemma Geis per proposar-lo per al càrrec.
La quarta és haver de contemplar qui afirma que Twitter és un bar de borratxos, mentre veiem que fa millor feina que el gruix de l’ecosistema mediàtic català, quelcom que ja va passar a nivell estatal amb el nomenament de Màxim Huerta com a conseller de Cultura. Mentre el periodisme dimiteix de fer la seva feina, a Twitter s’hi demostra que hi ha una altra manera de fer les coses, menys pretenciosa, que interessa a la gent. Ho vam veure amb La Revolta Dels Autònoms, arran de l’adjudicació dels ajuts a autònoms per ordre de sol·licitud com si fossin Els Jocs de la Fam, per la qual els mitjans hi van passar de puntetes fins que va explotar la bomba.
L’episodi va acabar amb Chakir El Homrani aparcat de cap càrrec al govern i el govern havent d’adjudicar a corre-cuita 200 milions d’euros més per no fer el ridícul.
En aquest sentit em recordo d’una conversa amb en Toni Piqué, l’editor més desaprofitat de Catalunya, en què dèiem que el periodisme podria ser una cosa tan simple com mirar cada dia el DOGC i explicar-hi amb gràcia què s’hi publica, que ja només amb això aniríem a polèmica diària.
