Només des del desvergonyiment absolut poden els partits polítics catalans tornar a demanar el vot. Tant se val que sigui de dretes, d’esquerres, independentistes o espanyolistes. El problema no rau en la ideologia, rau en la monumental incapacitat per generar una possibilitat de gestió pública amb un mínim d’eficàcia. A la seva incompetència cal sumar-hi el cinisme del canvi de jaqueta de molts dels seus protagonistes. El que ahir eren a Esquerra es passen a JxC, els que tenien carnet dels socialistes abracen d’un dia per l’altre la causa dels republicans, els que s’anomenen “ciutadans” es fan “populars” i els comunistes es fan socialistes. Abans el crit era “tot per la causa!”, avui és: “tot per la menjadora!”
En les rengles de l’independentisme oficial (que és aquell que tenim l’obligació de fiscalitzar) l’engany és la tònica habitual. Diuen que faran allò que van prometre que farien i que mai no van fer. L’hemeroteca no els importa perquè pensen que el poble no té memòria. Confien en la seva maquinària mediàtica per fer oblidar fets que haurien de fer envermellir els seus protagonistes. L’objectiu és continuar fent que a Catalunya la paraula donada per un dirigent polític no tingui cap valor, i la seva continuïtat està basada a creure que poden mantenir una capacitat d’idiotització col.lectiva. Pretenen que ens continuem mamant el dit eternament.
Per un altre costat tenim la seva exasperant ineptitud que, sovint, quan veiem segons quins discursos, podem arribar a confondre amb unes certes limitacions personals dels seus protagonistes. Fins l’aparició del virus, aquestes mancances eren compensades per una certa operativitat de l’administració pública. Si els polítics eren més o menys beneits, quedava compensat pel fet que els catalans generalment sabem guanyar-nos la vida i, malgrat el saqueig espanyol dels nostres recursos, encara ens quedaven unes engrunes per anar tirant i no passar penúries. Som gent fàcil de conformar. Estafats però contents.
Ara, però tot s’ha capgirat. L’eficàcia o no de les seves polítiques afecta directament les nostres vides en un sentit literal. Vull dir que les seves decisions poden arribar a matar-nos a tots plegats. Exageracions? Si han posat 6000 vacunes en una setmana, trigarem entre 15 i 17 anys en vacunar una majoria de la població del Principat. O bé morim per causa del virus, o de gana per la ruïna econòmica. És clar, com la majoria de tots ells només han gestionat com col.locar-se en una llista electoral, la simple gestió de portar unes ampolletes esdevé un objectiu inabastable per a la seva mediocritat.
Tot els supera. I com que amaguen sempre el cap sota l’ala amb discursos llefiscosos, acaben fent sortir a escena al pobre doctor Argimon a dir que no som Alemanya perquè ells són incapaços de proclamar obertament que Espanya ens roba i no tenim mitjans per compensar les mesures restrictives que imposen als sectors del comerç, l’oci o la restauració. Tornar-los a votar esdevindrà un acte de masoquisme col.lectiu.
No tenen cap futur i ells mateixos ho reconeixen en petit comitè. La taula de salvació que tenen és evitar, sigui com sigui, que apareguin personalitats sense els tics de l’esclau i que generin un discurs que aixequi la nostra malmesa moral col.lectiva. Per això, fan mans i mànigues per silenciar i intentar desacreditar les alternatives que desemmascaren la seva inoperància i claudicació davant els enemics de la Nació. També per això, faran els possibles per tal que la coalició “Unitat Primer d’octubre” no pugui tenir opcions el pròxim 14 de febrer. Ho aconseguiran? Vosaltres teniu la darrera paraula.
21 
4 
