Havíem de donar lliçons al món. A les nacions sense estat. A les minories nacionals. Als pobles frustrats de tota la terra. Aparteu-vos, deixeu pas, que ara Catalunya us ensenyarà com es fa una independència en ple segle XXI, sense trencar res, sense llençar papers a terra, amb un somriure permanent i una unitat a prova de… a prova de… bé, de bombes, no, perquè ho faríem tot tan pacíficament, tan impecablement, que no caldria pensar ni en bombes ni en tancs ni en clavegueres estatals ni en guerres brutes.
Aviat farà cinc anys. I ara estem donant lliçons al món de com no assolir mai la independència, com fer el ridícul més espantós i acabar pitjor del que estàvem. I encara una cosa més: de com deixar que els mateixos que ens han portat fins aquí ens condueixin com ovelles meselles fins a l’escorxador final.
Una lliçó per a tota la humanitat, sens dubte. Feu com els catalans, sí. Aneu celebrant derrotes i victòries judicials i ja veureu com acabeu.
Tots els estats seriosos que tenen a dintre algun furóncol independentista com el català (França, Gran Bretanya, Canadà…) ens haurien d’estar agraïts: deixeu-ho estar, tanoques, no veieu que acabareu malament, com els catalans?
La nostra gran lliçó al món és com no aconseguir mai la independència. Com fer-ho tan fotudament malament que garanteixis que mai no l’obtindràs. Com aconseguir que els mateixos que es van arronsar quan calia aguantar siguin herois de ves a saber què. Sí, hi ha gent que ho ha pagat caríssim, sens dubte, i amb això no es pot fer bromes. Però per acabar aquí no valia la pena. Quan desafies un estat poderós i dur com Espanya, o estàs disposat a tot o millor que t’apartis, no juguis amb foc. I si et perden el respecte, encara pitjor. Poca broma. Matèria per als estudis de ciència política de les dècades vinents. I nosaltres, que havíem de donar lliçons de democràcia, de sobirania, de fermesa, de civisme…
Doncs, res. Lliçons de rendició d’estar per casa. I a discutir resolucions judicials a escala europea, que sí, que està molt bé, fins que arribem al Tribunal Superior de la Galàxia, però no portarà enlloc, lamentablement, perquè el joc no va d’això.
Com la rendició del 155, que sembla que mai no hagi existit, i que és la clau de tot plegat, un dels exemples més brutals d’un exèrcit d’indepes que es rendeix a la primera i acaba fent genuflexions als conqueridors sense que s’hi hagin d’esforçar gens ni mica. L’aplicació del 155 és un dels grans misteris de la derrota del 2017, que ningú no ha tingut gaire interès a investigar ni explicar: dels grans discursos de cara a la galeria a l’absoluta submissió als amos, no fos cas que la nòmina perilli… El jefe del 155 enviat des de Madrid encara al·lucina de com va ser de fàcil la seva feina, molt hàbil, d’ocupant de Catalunya. I ens ho vam empassar com si res.
I ara fem veure que ens sorprenen els jocs de mans i les enganyifes patètiques de Torra, Torrent, Borràs, Junqueras, Aragonès, Mas i tota la colla, inclosos els fantasiosos incorruptibles de la CUP? Per no parlar dels residus radioactius de la corrupció catalana, la cua de palla del pujolisme.
Malabarismes per prendre’ns el pèl. Es pensen que som idiotes, com els bancs.
Però com pot ser que, gairebé cinc anys després, hàgim oblidat que ni els policies ni els espies no van poder trobar ni una sola urna, que vam poder muntar un referèndum com una casa de pagès i que vam poder proclamar la independència… i ens vam arronsar a l’últim moment.
La misèria del que vivim té les seves arrels en aquells instants. Moments en els quals tot estava en joc, tot era possible, el millor i el pitjor. En aquells segons infinits ens van perdre el respecte i ens el seguiran perdent. En el 155 van acabar d’adonar-se de la crua realitat: que no aguantem l’embat, que afluixem abans d’hora. I des d’aleshores no estem fent altra cosa que el ridícul.
I per si ens faltava un «final feliç», la patètica història de l’escó del diputat Juvillà i del temor insuportable dels funcionaris i altres mentidetes per construir un relat trampós, mig tapat per l’encara més patètica votació de la reforma laboral.
Això no acaba en un apaga y vámonos. Aquí ens quedem de moment, al purgatori espanyol, per mèrits propis i sobrats. Com un exemple mundial de com no assolir mai la independència. Nosaltres, que havíem de donar lliçons al món…
