En pocs dies, una plaga bíblica de presidents, expresidents i futuribles presidents ha caigut sobre Catalunya, aprofitant que amb això de les festes de Nadal tothom abaixa la guàrdia. Ja se sap, la prioritat són els àpats familiars, les batusses amb els cunyats i parents, els retrobaments, els regals, els bons desitjos… Molt bonic i molt embafador alhora.
Però mentre corríem amunt i avall preparant les festes nadalenques ens han ofert una nova i entranyable versió del famós conte de Nadal. Plena de lliçons i advertències per als nens bons que esperen regals… No al nivell de Dickens i el seu “A Christmas Carol”, però…
Un dia el president Sánchez fa una excursioneta amable a Catalunya i deixa un missatge claríssim, que comença a estovar el terreny. La seva agenda del retrobament no preveu fer experiments com una consulta d’autodeterminació. Normal: ell és el president del govern espanyol i el millor nacionalista espanyol, què n’esperem? Per tant, ahí lo dejo i bones festes. I de passada, li endinya al PP-VOX un altre mediador a Brussel·les, per si no en tenen prou amb Ginebra…
Dies després, Montilla i Mas (els darrers presidents de la Catalunya autonòmica i d’una Generalitat que semblava alguna cosa més que una administració regional) s’apunten a la pluja fina, amb permís de la pertinaç sequera…
Montilla (que va ser digníssim amb el 155) no s’ha mogut ni un pam: de reconciliació, tota la que vulgueu, però no somieu truites amb cap mena de referèndum d’autodeterminació. Amnistia, sí, el clàssic mantra del federalisme i un nou marc de relació, també. Amb una mica de piloteig a Sánchez, per descomptat. I un míssil potent: abans de reclamar un nou referèndum, pot ser que els independentistes s’adonin que no representen tota Catalunya… Té bona punteria.
Mas s’ha quedat més descansat, fent el típic paper d’estadista assenyat que diu les coses pel seu nom. Nois i noies, que sí, que això de l’independentisme no té futur, ai, perdó, volia dir que no té les condicions per tirar endavant. Però no perdeu l’esperança, qui sap si en un futur… O sigui que anem buscant el cove de tota la vida i a pescar peixos, per petits que siguin, sense renunciar a algun peix dels grossos… Ah, sí, ja ho sabeu, si al final cal algú per gestionar això del cove i al Carles no li ve de gust, aquí em teniu…
En paral·lel, com qui aixeca el dit per dir, ep, no us oblideu de mi, apareix el futurible presidenciable Salvador Illa, el delegat de Sánchez per a la malaltia catalana. Ell li recorda a un altre president, Aragonès (aquest, ja postautonòmic i clarament regional, cosa que fa de maldir i, pitjor, acceptar), els resultats electorals i la fràgil realitat parlamentària, que certament és una fantasia política. Pere, ves amb compte, que el pròxim president del seny seré jo, evidentment amb la famosa agenda del reencuentro i lluny de coses diabòliques com l’autodeterminació.
Ara ja només ens faltarien les aportacions de Pujol, Aragonès i Puigdemont i ja ho tindríem, amb infinits matisos, però amb una certa coherència de fons. Només grinyola la tossuda resistència de Waterloo, que vindria a ser com el dimoni escuat i emprenyador de les nadales i última esperança dels pastorets i pastoretes indepes.
El missatge està clar i el van inoculant… Els reis són els pares, el Pare Noel no existeix i la República catalana és una utopia.
Quan hi ha una malaltia que no té cura coneguda, que no és mortal a curt o mitjà termini i que permet anar tirant, una de les estratègies més pragmàtiques és cronificar-la. És a dir, fer-la crònica, alentir-la, evitar que empitjori i impedir la seva reproducció en el mateix cos o en altres. Amb aquest mètode, les possibilitats de supervivència més o menys digna són força elevades: es pot guanyar molt de temps.
Això va de desactivar políticament l’independentisme, una vegada ja s’ha estabilitzat la seva cronificació. Traduït: esterilització.
És a dir: acotar una mena de reserva índia. Admetre que hi ha un 20-25% d’independentistes irreductibles, no tocar-los massa els nassos, lligar-los de mans i peus, no fer-los gens de cas i construir polítiques “assenyades”, de geometria variable, amb un 40% de la societat catalana. Però… i el 30% restant? Res, per raons molt diverses, no compta.
És possible aquest model? Qui ho sap. Si ignores el 5 o el 10% de la població, no passa res. Si ignores la població més passiva, tampoc no hi ha massa problemes. Però ignorar la part més activa, la més rebel, la més lleial a l’1 d’Octubre? No sembla massa viable, tot i que hi haurà intents seriosos… En aquest cas, què podria sortir malament? Haurem de veure què hi diu el senyor Scrooge…
