Com aixecar la moral de victòria?

No hi donem més voltes. El problema més important que té ara Catalunya és de moral. De manca de moral de victòria, per ser més exacte. Continuem creient que el nostre millor futur s’escriu amb el mot independència, tal com han deixat clars els resultats electorals, però no ho veiem factible. Espanya ens té posada la bota al coll amb el seu relat que no és possible desempallegar-nos d’ella. Sap que va guanyant en aquest terreny i nosaltres no sabem com reaccionar. L’únic que fem és demanar l’amnistia.

Quan la política esdevé una confrontació oberta entre dos actors on un malda per eliminar l’altre (Espanya ataca i Catalunya es defensa panxa enlaire), és més important l’estat d’ànim que tota la teoria que hom pugui generar. Cal explicar a l’independentisme el que guanyarà fundant un estat català? Sabem pel dret i pel revés que serem més rics i més plens en tots els sentits. També som conscients que el nostre ideal va en la línia de l’evolució de la història, perquè en les darreres dècades han nascut desenes i desenes de nous estats, però no s’ha produït cap integració d’un estat dins d’un altre de forma voluntària. Si l’objectiu el veiem de forma nítida, tot s’enfosqueix quan es tracta d’albirar el camí per arribar-hi.

Capgirar-ho requereix, primer de tot, assumir la nostra veritable situació anímica que la pandèmia ha agreujat. Com que al davant de la nació hi ha ara uns inconscients que no van més enllà de les batalletes de partit, resulta impossible tenir cap dirigent que agafi el brau per les banyes i dibuixi aquest diagnòstic que acabo de descriure. No saben llegir l’esperit de la gent, ni individual ni col.lectivament. Per això, i perquè no tenen ni un discurs ni un capteniment vibrant i coratjós, el paper que més els escau és el de l’enterramorts. Els deixarem fer?

Remuntar la moral de victòria no es pot fer amb l’estil gris del buròcrata que sempre va xino-xano perquè té la paga assegurada. Tampoc amb un somriure permanent i un to pretesament amable que ens vol fer creure que si actuem amb duresa i sense contemplacions, no farem amics. La primera premissa de qualsevol aspirant a liderar l’independentisme és que el seu posat desprengui una confiança absoluta en les seves possibilitats. Que els seus actes i les seves afirmacions siguin rotundes, clares i que inspirin respecte als nostres enemics. Sense dubtes, ni mitges tintes. El terreny de joc l’hem de marcar nosaltres. En cas contrari, els gols aniran caient de la banda espanyola.

Sempre ha estat l’exemple d’uns pocs allò que ha modificat el curs de la història. I és clar que després els ha seguit una munió de gent! Però primer sempre els han dit “seguiu-nos”, i no pas “espereu”. No es pot aixecar l’esperit d’un poble des de l’especulació permanent i sense fixar uns objectius clars que no permetin interpretacions diverses. De fet, mireu com els tres partits de l’independentisme parlamentari no gosen materialitzar verbalment cap pas ni cap estratègia clara per trencar amb Espanya. No volen guanyar, volen simplement aguantar sense equivocar-se. Aquest és el camí més segur cap al no-res. Si es perpetuen, tot continuarà igual.