La política barcelonina ja ha encetat la cursa del 2027. La previsible aprovació dels pressupostos del govern de Jaume Collboni amb el suport simultani d’ERC i dels Comuns —impensable fa un any— consolida el líder socialista com a epicentre de l’esquerra institucional. Amb només 10 regidors, Collboni ha aconseguit projectar-se com la força central de la ciutat. Evitarà una segona qüestió de confiança i aprovarà els comptes en un escenari en què tothom competeix per no quedar fora de joc.
ERC i Comuns, a Barcelona i arreu, han llegit que la batalla real ja no és contra el PSC, sinó per esdevenir un complement preferent. La seva supervivència passa per aquesta utilitat. Els republicans, socis de facto de Collboni durant el primer tram del mandat i responsables de desbloquejar la governabilitat, volen arribar al 2027 amb capacitat de reivindicar estabilitat i influència. Necessiten diferenciar-se del relat d’estancament que els ha penalitzat a Barcelona i al país, i saben que exhibir responsabilitat institucional acostuma a ser un actiu.
Els Comuns, encara immersos en la tria d’una nova direcció i sense l’ombra omnipresent d’Ada Colau, tenen un repte existencial. Han perdut centralitat discursiva i capacitat de marcar agenda, però han guanyat una oportunitat: demostrar que poden ser útils a un alcalde socialista sense perdre identitat. El seu futur penja de la capacitat d’ocupar novament un espai clar a l’esquerra, evitar la irrellevància i recuperar votants que perceben que l’etapa Colau és un cicle tancat. Per això busquen, com ERC, ser el soci preferent del PSC el 2027. Encara que només hi hagi lloc per a un.
Tant uns com altres aspiren a un bipartit en la següent etapa municipal, però en aquesta cursa per la supervivència el premi és únic i Collboni ho sap. La seva estratègia de lideratge consisteix precisament a mantenir els dos partits pendents d’ell, oferint pactes puntuals però sense regalar privilegis. És un tauler on el PSC juga amb les cartes guanyadores: estabilitat, projecció institucional i un perfil que connecta amb el votant moderat i progressista.
En canvi, Junts surt descol·locat. Sense candidat clar, sense aliats potencials i sense possibilitat d’articular una alternativa, el partit veu com el seu espai polític s’esmicola. L’independentisme ja no és l’eix vertebrador de la política municipal, i els pactes que abans semblaven impossibles ara són una normalitat pragmàtica. Junts arriba tard a un escenari on ningú espera que pugui sumar majories i on, a més, el record del 2023 —quan Collboni va arribar a l’alcaldia gràcies a la decisió del PP— redueix encara més el marge de maniobra de qualsevol alternativa.
La dreta, per la seva banda, tampoc no representa cap amenaça real per al bloc d’esquerres. El PP, tot i ser decisiu en la investidura, no té capacitat de disputar el lideratge del centre polític, ni de construir una imatge de solvència municipal. I VOX es manté en una bombolla marginal que no condiciona l’agenda de la ciutat. Sense una dreta forta ni un independentisme articulat, el terreny de joc queda pràcticament lliure per a Collboni.
El 2027 no serà tant una disputa per l’alcaldia de Barcelona com una lluita per no quedar fora de l’òrbita del poder socialista.
