El procés independentista català, per les seues implicacions jurídiques i filosòfiques, és un dels més interessants que es pugin trobar, des d’un punt de vista acadèmic. Bàsicament perquè el català és un moviment pacífic i democràtic que ha estat capaç de guanyar diverses eleccions consecutives, i malgrat tot Espanya ha bloquejat qualsevol camí legal i democràtic cap a la independència. L’Estat continua negant qualsevol valor a aquestes victòries electorals i s’ha enrocat en la posició tradicional que tendeix a negar el dret d’autodeterminació en estats democràtics i respectuosos amb els drets humans.
Aquesta idea que la secessió només és acceptable com a remei a situacions d’opressió o vulneracions de drets humans (és a dir, quan hi ha una “causa justa”) va ser desenvolupada i defensada per primera vegada pel professor Allen Buchanan. Eren els anys 90 del segle passat i Europa saludava una onada de nous països després de l’enfonsament del mur de Berlín.
No obstant, la idea que els estats raonablement democràtics, liberals i justos (en definitiva, els estats plenament representatius de tota la seua població sense discriminacions), haurien de tenir la seua unitat protegida ja es trobava en la Resolució 2625 de l’ONU, aprocada el 1970. En ambdós casos, aquesta presumpció a favor de l’statu quo es justifica més o menys explícitament apel·lant al caràcter disruptiu o desestabilitzador de qualsevol canvi a les fronteres estatals.
Abans que la independència estigués a l’agenda política del nostre país, ja es podia advertir que aquest enfocament -que la secessió hauria de ser l’últim recurs per posar remei a greus injustícies- té dos defectes principals. En primer lloc, perquè hi ha una evident correlació positiva entre les injustícies reals i la inestabilitat potencial que pot generar la secessió. En d’altres paraules, com més justificat sigui un cas d’independència, més probable és que sigui conflictiu i provoqui inestabilitat. De la mateixa manera, els casos en què la secessió sembla estar menys justificada –com en algunes democràcies liberals occidentals, per exemple– són molt menys propensos a provocar tanta inestabilitat. Quebec o Escòcia ho demostren bé.
En segon lloc, legitimar que un estat opsosi resistència a la separació d’una part del seu territori quan no està totalment justificada pot provocar un ús desproporcionat de la força contra la minoria independentista. De fet, l’única manera d’evitar que es produeixi la secessió segurament implicarà la violació dels drets civils i polítics, com ara prohibir els partits independentistes, limitar la llibertat d’expressió o destituir i perseguir càrrecs electes. I també pot requerir la conculcació dels drets de la minoria, com intervenir, suspendre o suprimir les institucions autònomes governades pels independentistes.
Això planteja una dobla paradoxa. D’una banda, és probable que la negació de les reivindicacions d’autodeterminació alimenti, més que no desincentivar, la mobilització independentista. De fet, si la unitat estatal es percep com a voluntària, en realitat és menys probable que la gent es mobilitzi per la independència. I d’altra banda, la línia dura que sosté que “no es pot permetre la secessió en països democràtics” és contraproduent. Perquè l’única manera d’aixafar una reivindicació democràtica d’independència és soscavar seriosament la democràcia i l’estat de dret. Si la població d’un territori vota per independitzar-se, l’estat només ho pot impedir violant els principis democràtics i els drets humans de les minories. Precisament amb el tipus de violació que –diria la teoria– constitueix una causa justa per a la secessió.
Després del que ha passat a Catalunya, la paradoxa ja no és teòrica, sinó que s’ha demostrat a la pràctica. Espanya va utilitzar una força desproporcionada per impedir un referèndum pacífic, i després va començar a destituir i inhabilitar càrrecs electes catalans i tancar les institucions d’autogovern. Aquesta resposta dinamita la credibilitat d’Espanya com a país que s’autoanomena “democràtic i respectuós amb els drets humans”. Per això en el seu moment vaig proposar identificar-la com «la paradoxa espanyola».
Aquest escenari en el que s’ha situat el procés d’independència és el més favorable per a mantenir la mobilització i obtenir suport i reconeixement internacional. Bàsicament perquè la separació entre Catalunya i Espanya deixa de ser el problema català i es converteix en la solució al problema espanyol. Espanya no pot seguir sent alhora una democràcia i un país unit i això està soscavant la pròpia idea d’Europa.
En definitiva, si els líders espanyols no canvien la seua posició intransigent i continuen tractant la independència de Catalunya com una qüestió penal, aleshores a la comunitat internacional no li quedarà més remei que acceptar-la com un cas de secessió per causa justa. Per això és un error tan colossal que una part de l’independentisme hagi cedit a la repressió i ajornat l’objectiu a un futur llunyà. El context repressiu hauria de ser la palanca per culminar la independència. És la nostra causa justa. I s’hauria de dir molt més i sobretot, cal que ens ho creguem.
