L’acord a què han arribat el PSOE, per separat, amb Junts i amb ERC inclou un punt sobre l’ús de les llengües “autonòmiques” –així en diuen els que no en tenen– al Congrés dels Diputats. La nova presidenta de la cambra -l’expresidenta del govern balear Francina Armengol- s’hi va referir explícitament el mateix dia que va prendre possessió. La declaració d’intencions d’Armengol va disparar com una molla la dreta espanyola. Amb afeccions i intensitats diferents però coincidents, el Partit Popular i Vox van criticar la decisió perquè bandeja i disminueix “lo que nos une a todos”.
“Lo que nos une a todos” sempre és “lo” d’ells. El català, el basc i el gallec, per a aquests senyors, “separen”. Podrien “unir” si es prengueren més seriosament -més democràticament, més civilitzadament- la seua Espanya i aquestes llengües s’ensenyaren a les escoles de tot l’Estat, però una opció semblant els desperta la fera i la consideren una pèrdua de temps monstruosa.
Si aprendre català, gallec o basc els és “una pèrdua de temps” i aprendre anglès o xinès, no, és perquè consideren el castellà un idioma superior i excloent respecte als altres peninsulars. Si tothom ha de saber-lo per obligació constitucional –i això ja “ens uneix”–, les altres llengües ni tenen sentit ni gràcia. En el fons, la majoria d’aquesta gent –la majoria dels castellanoparlants, per desgràcia– prenen una actitud corrosiva contra unes llengües que ni consideren “llengües” ni “espanyoles”.
La seua supervivència –la d’aquestes llengües– qüestiona l’Espanya que volen, basada en un patró únic, que és el d’ells. “Espanyol” només és el castellà i les seues derivades. No se sap quantes dècades constitucionals no els han canviat la mentalitat. Possiblement perquè la Constitució mateixa n’és un reflex, d’aquesta mentalitat, d’aquesta superioritat. El castellà és una obligació compartida a la força i les altres llengües només són cosa de les “comunitats autònomes”, que poden destruir-les si volen, per molt que el mateix text constitucional les considere “un patrimoni cultural” que cal tractar amb “respecte” i “protecció”. O precisament per això mateix.
Els tribunals espanyols no perden ni una causa per garantir el “respecte” i “la protecció” de cap idioma que no siga el castellà, encara que es tracte d’un precepte constitucional, però sí que esmercen sessions i sessions, sentències i sentències, per mantenir l’hegemonia del castellà, l’única llengua que respecten i protegeixen.
Cap espanyol exclusivament castellanoparlant perd la son si l’aragonès o l’asturià acaben desapareixent. La majoria d’ells, si són sincers i s’expressen amb confiança, fins i tot se n’alegren, perquè ni “patrimoni”, ni “respecte”, ni raves. I on diu aragonès o asturià podria dir exactament igual gallec, basc o català. L’opinió de la majoria dels espanyols que no els parlen és la mateixa de fa segles. La mateixa que la dictadura franquista va prendre com a divisa per extingir-les d’una vegada.
Per això els dirigents del PP i de Vox han reaccionat com ho han fet davant l’anunci de Francina Armengol. Ells, de viva veu i cornetí, i un nombre indeterminat de diputats i dirigents socialistes, en silenci. Aquests darrer callen perquè entenen que la maniobra els afavoreix, no perquè creguen honestament en la necessitat ni en la justícia de la mesura.
Però no totes les crítiques han estat iguals. Hi ha un fet singular que separa la dreta valenciana de les altres celtibèriques. Una farsa que aquesta dreta arrossega de fa dècades i de la qual es pensa que trau un gran profit. Des dels anys setanta –molt més intensament des de la mort del dictador– aquesta dreta, genuïnament carpetovetònica i més espanyola que les olives d’Alcoi, ha mantingut la tendència de fer desaparèixer l’idioma que els hauria de ser propi i ha combinat aquesta pretensió –ni l’usen ni el fomenten– amb una defensa exclusivament folklòrica i molt agressiva del “valenciano que no és catalán”.
La falsa –falsa perquè es limita a declaracions tensades– defensa del “valencià” els ha donat la coartada de presentar-se com a “bons valencians” mentre miren de destruir-lo precisament. Paradoxes i recursos que es fan servir en altres llocs del planeta. Els habitants de les Seychelles que més criden patriòticament en favor del crioll, diferenciant-lo del francès, en realitat estan per l’hegemonia de l’anglès.
D’aquesta manera, poc després que la presidenta del Congrés reconeguera explícitament la intenció de permetre l’ús del català, el basc i el gallec a la cambra, la vicepresidenta segona del govern valencià va anunciar una declaració oficial “de contingut”. Susana Camarero va aparèixer, més indignada que afligida, al costat de la consellera de Territori, Salomé Pradas, la d’Hisenda i portaveu, Ruth Merino, i la de Justícia, Elisa Núñez. La vicepresidenta va titllar la decisió d’Armengol de “nefasta per a Espanya”, perquè utilitza aquestes llengües “per a dividir i no unir”. Fins aquí res no distingeix la dreta valenciana de l’espanyola. Però Camarero hi va aportar el fet diferencial autòcton i va reclamar també que “el valencià tinga el mateix estatus d’oficialitat que la resta de les llengües cooficials de l’Estat”. “El consell no consentirà la submissió contra [sic] els qui volen trencar Espanya. […] No permetrem ser moneda de canvi per a qui vol trencar Espanya i per això exigim respecte i que la llengua [òbviament, “la valenciana”] tinga el mateix estatut d’oficialitat que el català”.
Susana Camarero va fer els equilibrismes i va caure en les contradiccions que els són habituals. Tanta preocupació pel “valencià” era del tot compatible amb l’exigència de retirar la iniciativa al Congrés perquè “no té sentit que [aquestes llengües] s’utilitzen de manera partidista perquè en aquest cas només serveix per a la confrontació”. Superada la tortura de la sintaxi de la vicepresidenta, arribem on sempre van a parar. El valencià, sí, per a donar de menjar a les gallines.
La part més espectacular de la intervenció de la vicepresidenta va ser la llengua en què es va dirigir a la premsa. Per primera vegada en la curta trajectòria del nou govern valencià –i per primera vegada en vida d’ella també– un dels seus membres va parlar “en valencià”. Només el sap parlar un d’ells. Ho va fer, això sí, en un valencià digne de commiseració, que feia més riure que plorar. La vicepresidenta no el parla, no l’ha parlat mai, segurament tampoc el tornarà a parlar, va haver de demanar perdó al començament i atropellava la fonètica del país amb la lectura d’un text que patia sentint-la. No és rar que no acceptara preguntes dels periodistes. Haver d’improvisar respostes després amb una llengua que ni coneix ni li interessa hauria estat un excés fins i tot per a un pas de comèdia. Passar-se al castellà hauria evidenciat que exactament “lo que nous une” és allò que compta de veres.
La dreta valenciana -perquè això almenys l’esquerra no ho fa- des de la dita Transició no té cap vergonya de caure en aquestes contradiccions. La majoria dels seus dirigents públics ni coneix ni usa la llengua que només defensen en contrast “amb el català”. El seu “valencià” mai es mereix una defensa enfront del castellà, que és la llengua que l’ha arrasat de València i Alacant. L’única “defensa” possible que perpetra aquesta gent és enfront del “català”. És a dir, del valencià mateix. L’única defensa no és més que un atac descarat.
Després d’aquestes declaracions qui es va activar amb rapidesa va ser l’expresident de la Generalitat valenciana Ximo Puig, que va anunciar un acord amb la presidenta del Congrés per unir sota una mateixa denominació les llengües que PP i Vox consideren diferents: “català-valencià”. En aquesta sèrie de paradoxes encadenades, la reacció del PSPV-PSOE -sempre reticent a prendre posicions públiques en una qüestió que l’incomoda perquè considera que li pot fer perdre vots- va avançar-se a la de Compromís. Els valencianistes -que haurien de ser sempre els que tingueren més interès en els punts que els defineixen com a tals- encara cacen mosques.
La proposta de Ximo Puig ha activat alhora les xarxes socials, on, a part els borinots habituals, del tot prescindibles quan es parla amb pretensions de serietat, personalitats interessants com l’historiador valencià Vicent Baydal i el filòleg eivissenc Isidor Marí han discrepat a gust i amb sentit.
En realitat, va ser l’Acadèmia Valenciana de la Llengua qui va proposar la “dualitat onomàstica” per denominar el català l’any 2005. Amb aquesta o amb unes altres “fórmules sincrètiques o similars”, en un intent oficial -com el mateix rang de l’Acadèmia- per “conciliar la realitat filològica amb la realitat legal i sociològica valenciana”. Ningú n’havia fet cas fins ara. La qüestió ha anat ajornant-se sempre per desinterès o per interès a evitar-la. N’hi ha hagut precedents, des de l’erudita denominació “galaicoportuguès” fins a la política “serbocroat”. Passant per la idea estrambòtica del benemèrit patrici i editor valencià Nicolau Primitiu, que va intentar, apel·lant a l’èxit de la fórmula Benelux, impulsar la denominació Bacavés i Bacàvia.
La proposta de Ximo Puig és correcta. Intenta resoldre un problema -legal i sociològic- que no s’ha intentat resoldre mai. N’hi haurà que s’ofendran -valencians, catalans, mallorquins, menorquins i eivissencs- perquè consideren que aquesta formulació “sincrètica” desafia la unitat de la llengua i és innecessària. D’acord. Però quina és l’alternativa? La realitat actual. I com és aquesta realitat? Acollint-se a la denominació oficial que consagra l’Estatut valencià, moltes empreses -com ara els bancs- i les institucions públiques de l’Estat espanyol que ho fan inclouen en els seus textos com a versions diferents el “català” i el “valencià”. No ho són en el fons, perquè el text valencià sempre respecta la normativa fabriana, però mantenen i fomenten l’equívoc de dues llengües diferents. Per molt que després això provoque el somriure o la burla del lector que mire de destriar les escassíssimes diferències entre les dues versions.
L’acord de Ximo Puig i Francina Armengol, si prospera i s’escampa, fomenta una nova denominació -a parer d’alguns, molt discutible- per a la llengua catalana, però parteix de la base explícita de la seua unitat. La fórmula que fins ara ha tingut èxit, consistent a incloure versions sense més diferències que les òbvies en dues denominacions, fomenta encara més l’equívoc i la secessió.
La “legalitat” i la “sociologia” -la primera en el cas valencià deriva de la segona- són com són. Dubte que algú confie encara en uns resultats electorals que puguen permetre una reforma de l’Estatut valencià. Les majories sempre són justes. A més, aquesta ara com ara és la darrera prioritat tant del PSPV-PSOE com del mateix Compromís. Si no canvia “la legalitat” és perquè “la sociologia” és obstinada. La majoria dels catalanoparlants valencians -dels catalanoparlants que volen la vitalitat del seu idioma- es refereixen sempre entre ells al “valencià”. Molts canvien la denominació quan es troben amb catalans i mallorquins. I quasi tots saben que la llengua és la mateixa. En això “la sociologia” no ha canviat gaire en segles. Malgrat tots els intents de fira i vergonya que ha perpetrat la dreta valenciana en les darreres dècades, només els que volen la destrucció del valencià el diferencien i l’oposen al català.
A més, l’acord del Congrés ni demana ni suposa que aquesta fórmula siga utilitzada en àmbits -com ara l’universitari o en instàncies internacionals- on no cal. Si al final aquesta fórmula -la que propugna l’Acadèmia Valenciana de la Llengua- tinguera un cert èxit, no significaria cap retrocés ni cap derrota. Més aviat al contrari, voldria dir que els intents de fragmentar la llengua catalana ja no tindrien èxit ni en la denominació.
I aquest només és un pas inicial. Necessari, pel que es veu, però inicial. La gran qüestió hauria d’arribar després: definir, administrar, articular, un estàndard acceptable i acceptat que permeta que, quan arribe el cas, les televisions públiques dels tres països, per exemple, puguen doblar plegats una sèrie o una pel·lícula. Ara òbviament tots emeten les versions dels altres. No en caldria una altra. Però, per economia necessària, tindria tot el sentit arribar a un acord d’adquisició i doblatge únics i compartits. El serial que ara n’enceta té molt més recorregut. Pot arribar a ser molest -sobretot entre aquells que ja ho donen tot per obvi sense parar-se a mirar ni per un segon la realitat-, però és necessari.
I la dreta i l’extrema dreta -valga la redundància- valencianes? Si Ximo Puig pretén desactivar-les en aquesta qüestió, ja se’n pot oblidar. El president no ha inventat la purga del Xato -una mena de xarop meravellós que ho curava tot quan encara no hi havia ni televisió-. PP i Vox continuaran sense parlar ni escriure el seu “valencià”, però traient-lo del calaix de les andròmines innecessàries cada vegada que el necessiten. Mentre ho consideren rendible per a enganyar vots i útil per intentar disfressar la seua autèntica opció. Si algun dia catalans i mallorquins acceptaren denominar “valenciana” la llengua compartida, PP i Vox, o els que vinguen darrere, s’exclamarien al cel cridant que “els catalans ens volen furtar la denominació”. Tenen menys remei que vergonya.