Quan l’escàndol per algun succés és general, quasi unànime, com ha succeït en relació a les imatges que ens arriben sobre l’assalt al Capitoli protagonitzat per seguidors de Trump, cal intentar separar-se del comú per poder preguntar-se amb serenor el perquè de la unanimitat mediàtica i del consens d’una opinió pública comunament dividida i enfrontada. Es tractarà potser d’una estratègia per dissuadir la gent de la queixa o la denúncia? És una ciutadania culta i informada la que s’aixeca contra els eixelebrats que vulneren institucions i normes consensuades per a mantenir l’ordre en el sistema? Es tracta d’un altre cas del dit i la lluna on, com sovint ens passa, mirem cap on no cal?
Els mateixos que fins ahir s’afanaven a criticar el sistema estatunidenc per considerar-lo una cleptocràcia prepotent, corrupta i sense ànima, el qual suposat neoliberalisme equiparaven a noves formes de feixisme i al qual culpaven de la manca de capacitat dels comunismes d’Estat per reeixir allà on s’havien implantat, clamen avui contra Trump, el seu violador, l’enemic públic número 1, la taca en “la democràcia més antiga del món”. En la constant i errònia equiparació que es fa del partit demòcrata amb els nostres partits d’esquerra, aquests aclamen la Nancy Pelosi que encapçala la iniciativa d’”impeachement” contra el President sortint, mentre el que entra, del que no es recorda ni un moment que és el segon catòlic que arriba a la Casa Blanca, comença a pensar que morir d’èxit també és possible.
A casa nostra, en tot cas, potser caldria callar, perquè Joe Biden ja ha emprat per als assaltants del Capitoli la mateixa paraula, sedició, que ha estat objecte de debat pel que fa als successos de setembre i octubre de 2017, i sense dubte, també es podria pensar en aplicar-la al que va succeir als entorns del Parlament l’any 2011 i la raó de ser de l’anomenada Llei Mordassa. O és sols llibertat d’expressió i dret a manifestar-se? En què quedem? Es pot o no es pot emprar la lluita als carrers com a fórmula per desllorigar els canvis socials i polítics desitjats? És possible, és legítima, és convenient la unilateralitat?
Per acabar de rematar l’estrany moment, a aquesta majoria ahir d’esquerres i avui curiosament defensora de l’establishment, li sembla fantàstic que una empresa privada censuri comptes en les xarxes socials, si el compte bloquejat és el de l’odiat Trump. Ningú sembla recordar que a l’Estat de dret aquesta prerrogativa la té un sol poder. I aquest oblit és el millor camí per a l’arribada del que el Govern espanyol no vol que es digui pel seu nom: un ministeri de la veritat on, entre un Zuckerberg qualsevol i el ministre de torn li facin el llit definitiu al poder judicial. Ja ho deia Guerra: Montesquieu és ben mort. I nosaltres, sense adornar-nos-en, assistim al sepeli.
14 
