Apel·lar ara a la unitat de l’independentisme és d’una ingenuïtat que tira de tos. Per recuperar-ne una certa coincidència, Elon Musk hauria de tancar Twitter, la bassa de tarquim més negre de la marjal. Perquè l’independentisme faça res de profit caldria refer-la, aquesta unitat? I tant. No hi ha un altre camí. Però hi ha gent que s’estima més fer una “depuració” prèvia. Paciència. Això de les depuracions va com va. Els francesos es van inventar la guillotina i al final no hi havia prou mans ni hores. Ni prou guillotines. Quan els depuradors maulets acabaren amb els traïdors botiflers, ells mateixos serien considerats traïdors per uns nous depuradors. Més paciència. Ara com ara odis i ràbies -tan justificats com es vulga- pinten i manen.
Per tot això va resultar excessivament ingenu celebrar la concentració independentista que van convocar partits i entitats contra la cimera francoespanyola com “un punt d’inflexió”. Un punt d’excepció. Esquerra, Junts, la CUP, l’Associació de Municipis per la Independència, l’Assemblea i Òmnium van confluir per unes hores. I amb espectacle previsible, tot i que controlat. Un grup dels assistents van imprecar Oriol Junquera. El president d’Esquerra i el seu partit podrien haver aprofitar aquell incident per a evitar futures confluències, però no ho van fer. Sembla que s’hi han resignat. Aquestes confluències, però, són més aviat improbables.
La primera oportunitat ja ho ha demostrat. Divendres el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obrir el judici de Laura Borràs. El “Cas Borràs”, com tothom n’ha convingut a dir, ha desvelat amb cruesa els fets. La unitat anticimera va ser aigua d’un dia. La presidenta en suspens del Parlament és una altra guerra. Guerra de l’Estat i guerra interna. La de l’Estat és l’habitual. La interna, també. Afirmen els defensors de Borràs que tots els càrrecs que se li imputen mereixen unes consideracions desbocades per part de l’instructor de la fiscalia. Argumenten que la fragmentació de contractes per sota del mínim exigit per a convocar un concurs és una mala pràctica habitual en totes les administracions. Addueixen també que en cap cas això hauria de comportar ni els càrrecs ni les penes que apareixen en la instrucció i l’escrit de la fiscalia. Tot això els porta a considerar que la presidenta en suspens pateix un nou atac de les fonts i les clavegueres de l’Estat.
Subscriuen aquesta teoria -o almenys van acompanyar Laura Borràs divendres al Tribunal Superior- el seu partit, l’Assemblea Nacional i el Consell per la República. Ningú més.
A l’altre costat, els altres partits i les altres entitats recomanen calma, afirmen amb contundència que la presidenta suspesa no pateix una persecució de l’Estat, sinó una denúncia per males pràctiques i no se sumen a la campanya que la defensa considerant-la víctima d’una nova maniobra del front policial i judicial patriòtic.
Es decanten per aquesta versió, Esquerra -i per tant l’actual govern-, la CUP, Òmnium i l’Associació de Municipis per la Independència. Per tant, divendres no la van acompanyar en la passejada per l’Arc Triomf. Xavier Antich havia declarat un dia abans: “No som davant un judici per exercir drets civils i polítics”. Potser, d’una manera o altra, tothom té una part de raó. Laura Borràs podria haver incorregut en una mala praxi quan va fragmentar contractes a una sola empresa. I òbviament, cada vegada que algú ho fa n’és ben conscient. Però també és ben segur -sense potser- que l’artefacte judicial espanyol ha aprofitat aquesta circumstància -presumptament demostrada en uns correus que va enviar i rebre l’empresari beneficiat- per amollar la ira que li és tan habitual. I igualment no es mereix cap confiança que el magistrat encarregat del cas siga Jesús María Barrientos, un personatge de fòbies ben conegudes i contrastades.
La fiscalia considera que els correus electrònics creuats entre Laura Borràs i Isaías Herrero són la prova determinant que li permet acusar-la de prevaricació i falsedat documental en el fraccionament de contractes. Unes converses i uns càrrecs que, òbviament, no tenen res a veure amb la causa independentista. La defensa de Borràs al·lega que aquests correus es van obtenir sense autorització judicial i que, per tant, es va trencar la cadena de custòdia. I torna a insistir en la persecució política, que és, al seu parer, el motiu real que mou i remou el cas.
Més enllà de la sentència que perpetrarà el jutge Barrientos i de la causa real que ha mogut l’actuació de la fiscalia i de la instrucció, l’independentisme s’ha dividit una vegada més. S’ha resituat en l’estat que ara li és natural. L’altre dia Pedro Sánchez, davant els seus barons, se’n tornava a vantar ben cofoi. Ha dividit els rebels i n’està ben pagat. La concentració contra la cimera que ell va convocar a Barcelona per a escarment i befa de sediciosos va ser-ne l’excepció. Junts per Catalunya es juga el seu futur immediat en el judici de Laura Borràs. La unitat independentista ja l’ha perdut.
32 
38 
