Aquesta la meva última columna del desgraciat any 2025 (almenys, ho ha estat per a mi) la vull dedicar a felicitar-lo a vostè, lector, l’any novíssim. Perquè ho serà: poques vegades, en la meva ja dilatada carrera com a columnista, he tingut la certesa, a la fi de desembre, que l’any que se’ns tirava damunt anava a estar tan ple de prodigis –clar, no tots positius–, de reptes esperats i inesperats, de Canvi, amb majúscula, i de canvis amb minúscula. 2026 és, sens dubte, any d’enormes transformacions polítiques, per no parlar de molts altres aspectes de les nostres vides: tecnològics, anímics, entre molts altres.
Per descomptat, no estic parlant solament del que tothom parlava en els sopars de Nadal de la Vila i Cort: en si aquest 2026 serà any d’eleccions generals o no. Desitjaria, no sé si ho aconseguiré plenament, no especular sobre el que em resulta impossible de preveure, i Pedro Sánchez, únic a qui competeix dissoldre les Cambres legislatives i convocar aquests comicis legislatius, és persona per complet imprevisible, davant la qual qualsevol càlcul falla: en quin altre país podria pensar-se en una pervivència política possible del cap del Govern tan assetjat per escàndols, amb un partit que el sustenta tan feble, amb els socis, incloent-hi el coalitzat, tan reticents, amb una opinió pública i publicada tan adversa, amb els jutges com estan, els guàrdies civils cabrejats amb el titular d’Interior, els funcionaris amb qui dirigeix la funció pública, els metges amb la ministra de Sanitat, els Pressupostos enfrontats, per dir-ho així, a la ministra i vicepresidenta responsable dels Pressupostos, és a dir, d’Hisenda?
Al que m’estic referint és més aviat a una altra cosa, al marge del Gran Resilient, avui ja desaparegut cap a unes vacances més prolongades de l’usual en aquesta època, la qual cosa podria ser significatiu de moltes coses. Em refereixo a això que alguns comentaristes han ressenyat, incloent-hi uns certs apèndixs al discurs de Nadal del Rei, que, a mi, personalment, em va semblar incomplet: és necessari, es consideri com es consideri el futur de la forma de l’Estat i la mateixa composició d’aquest Estat, col·locar les mires més enllà de la conjuntura lamentable d’aquesta política de baix vol i mirada miop que es practica al país: cal pensar que, ja aquest 2026, entrem en una era molt nova tecnològica i espero que també moralment, que estarà plagada de reptes judicials, ètics i estètics, dirigits a una classe política que òbviament ens deixa insatisfets.
Reconec que, quan això escric, em trobo confús davant alguns dels desafiaments concrets que se’ns tiren damunt: tornarà Puigdemont a Catalunya en els pròxims mesos? Conclourà anticipadament la Legislatura? En què pararan alguns casos judicials que afecten familiars del president del Govern? I em faig preguntes encara de major abast en el pla internacional, encara dominat per guerres que empesten a injustícia, crueltat i estupidesa: què podem esperar d’aquest món regit per autèntics bojos, en el millor dels casos?
En fi, confiem que les coses marxin millor, ja dic, que en aquest 2025 que abandonem amb massa desànim, moltes desconfiances i poca harmonia. Així que enfilem l’any novíssim amb ànim renovat i ganes de deixar el món una mica millor del que el vam conèixer, que és una cosa que ‘ells’ semblen no tenir massa en compte. Jo, més que creure, espero que aquest nou any transcorri per a bé; per part meva, ja he oblidat aquest 2025 lamentable, exemple del que mai hauria de tornar a ser
