Blanques juguen

"Pedro Sánchez ha de saber que el proper “embat” no agafarà l’independentisme en hores tan baixes com es troba ara, ni políticament ni (i això és importantíssim) jurídicament"

La “taula de diàleg” ho és tot. Al mateix temps no és res, però aquesta taula és un autèntic tauler de posicions (més o menys reals) que condiciona tota la política catalana i espanyola des de fa dos anys. De fet crec que va condicionar la moció de censura contra Rajoy i les eleccions espanyoles posteriors, perquè l’Estat necessitava un canvi d’interlocutor amb Catalunya. Després de la mala llet gastada pel PP, del creixent esperit de revenja i sobretot d’aquella aposta per derivar tot el conflicte als jutjats, és a dir el reconeixement que ja no quedaven eines polítiques, Espanya necessitava un canvi d’interlocutor si no volia perdre tota esperança de seduir bona part de Catalunya: al capdavall, s’havia pegat a la població civil per votar i s’havia empresonat o fet anar a l’exili tot un govern que també era el govern dels catalans no independentistes. S’havia promogut el canvi de seus empresarials, perjudicant tota la població catalana, i s’havia mogut la fitxa del rei per a assenyalar culpables i per castigar. Sense esmentar l’atrocitat d’empresonar líders civils i culturals, un cas inèdit a tot Occident. La deriva del conflicte no presagiava res de bo, i calia rellevar el PP de les seves funcions de comandament. De sobte, per art de màgia, hop!, va precipitar-se la sentència del cas Gürtel i es va impulsar una inèdita moció de censura. Si no era màgia, semblava un guió. Semblava ben bé que algun observador, no sé si internacional, hagués aconsellat que davant d’aquest ambient calia un canvi d’interlocutors (tothom sap que aquest és un pas molt freqüènt en la dinàmica de resolució de conflictes). Per una banda, a Espanya ja estava fet: govern del PSOE i Podemos. I per l’altra…  

Sí, jo crec que acabem de presenciar el canvi d’interlocutor a Catalunya. Un canvi no radical, no absolut, però sí capaç de matisar les posicions de l’independentisme com a mínim durant dos anys. Quim Torra no era vàlid per a crear la confiança necessària en la taula, massa “irredempt”, massa enfadat com per a explorar “camins del mig”,  fem-lo fora aprofitant l’excusa d’una pancarteta. I al mateix temps tant el govern espanyol com els jutges com els mitjans de comunicació s’han ocupat d’atacar per terra, mar i aire qualsevol paper rellevant de Carles Puigdemont en aquesta qüestió. Es podia tolerar que fes la seva acció (política i judicial) a Europa, quin remei, no?, però no que fos interlocutor en cap taula. Que jugui al seu joc, però no en aquest tauler. Jo ho he viscut en directe com s’intentava forçar un missatge de mort política, de recanvi del lideratge de l’independentisme a favor d’Oriol Junqueras, de ridiculització de Waterloo, d’empetitiment de la figura que era encara capaç de saturar la ciutat de Perpinyà. “Fent de Mick Jagger”, se’n fotien els més cínics. Doncs bé: la solució ha passat per eleccions catalanes amb un resultat ambivalent o agredolç o clarobscur o com li vulguin dir. Victòria de l’independentisme (un 52% dels vots!) però reculada en nombre absolut de paperetes; paper digne de Junts, però victòria ajustada d’ERC; presidència per a Aragonès però participació determinant dels de Jordi Sànchez (atenció a la cartera d’Exteriors); renúncia a la tutela del Consell per la República, però emplaçament per a una resposta (“embat” o “conflicte”) si no hi ha resultats en dos anys. En resum: si el PSOE necessitava aplanar el terreny de les confiances per a començar a parlar de solucions, ara ja ho té més aplanat que abans. Com a mínim durant dos anys, no hi ha cap raó perquè el govern espanyol no provi de trobar solucions polítiques. Espanya s’hi juga molt (tornar o no tornar al conflicte territorial més bèstia dels últims temps) i el PSOE també: de fet, el constatable auge de la dreta (i l’extrema dreta, valgui la redundància) espanyola pot tenir una resposta tèbia i dòcil de Pedro Sánchez, però fixem-nos que això no li ha anat bé a les eleccions a Madrid. I si, al contrari, prova de treure la seva ànima més “republicana” i progressista, si és que en té? I si corre el risc de fer reformes importants i de buscar una via de solució, per molt  que se li enfadin els animals de VOX (o justament aprofitant aquesta ira a favor seu)?. No descartin que el president que va dir que Catalunya és una nació opti, per pura supervivència o bé per convicció, per provar de penjar-se la medalla d’haver encarrilat aquest conflicte.  “De perdidos al río”, “a calzón quitado” i tot allò del convent. Jo ho dubto, sobretot perquè fa tard, però no descarto res.  

I és que el problema que té Pedro Sánchez és el temps: qualsevol principi de solució haurà de ser ràpid, i no serà suficient amb cap indult. De fet, a Jordi Sànchez i a Jordi Cuixart no els fan falta els indults per sortir de la presó abans de dos anys (amb tots els drets, civils i polítics). Això, primera. Segona: enguany previsiblement Puigdemont, Junqueras, Puig, Comín i Ponsatí guanyaran la Champions judicial a Europa contra el Reial Suprem Madrid. La qual cosa vol dir probable nul·litat de la sentència i, en el millor dels casos, fixació d’una jurisprudència europea per als delictes “polítics” i per als casos de processos d’autodeterminació. I tercera: Escòcia també, abans de dos anys, sembla abocada a tornar a votar. Pedro Sánchez ha de saber que el proper “embat” no agafarà l’independentisme en hores tan baixes com es troba ara, ni políticament ni (i això és importantíssim) jurídicament, i que proposar els indults com a solució és com proposar l’ibuprofè d’Iceta a un malalt de càncer. He esmentat que segurament Puigdemont també es podrà moure lliurement per Espanya en breu? No, no ho he esmentat però també procedeix recordar-ho.   

Portem quasi quatre anys en què Espanya ha mogut unes fitxes al tauler, les fitxes de la repressió, i l’independentisme hi ha respost defensant-se com ha pogut (tirant a malament, tot s’ha de dir) i permetent que se li mengessin cavalls, torres i alfils. Factura pagada, i de les altes. Semblaria que aquí s’hauria acabat la història… a no ser que hi hagi un parell  o tres de peons independentistes que, amb paciència i discreció (“ahí lo dejo”), hagin avançat fins a prop de l’altre extrem del tauler. I ja se sap què diuen els escacs quan això passa: que pots ressuscitar fitxes perdudes, i que de sobte les veus aparèixer en camp contrari. Ben a prop del rei. 

Comentaris

    FUERA LA OLIGOCRACIA 23/05/2021 4:54 pm
    En la proxima habra mas tensiln entre ellos. Porque bien una crisi que lo van a tapar con que ESPAÑA no deja el derecho de autodeterminación, cuando saben perfectamente que no tienen el derecho. Seguir difrutando lo votado oligarquicos.
    Narcís 21/05/2021 6:48 pm
    Ser dins d' aquest estat n' és de pecat mortal .. qui pot ser feliç tenint a presó, a l' exili i robats persones de bé simples representants de qui els votaren ( i, per si no fos prou, activistes culturals i de llibertat ) ? PD : damunt, demanant allò pitjor i, si haguessin pogut, pena de mort ! Nota : i els catalans no volem viure en pecat .. no justament per culpa d' un estat malvat com aquest ! Anotació al marge : la veritat, el bé, la raó i el dret mai per mai poden ser trepitjats i, a sobre, tan miserablemente !
      FUERA LA OLIGOCRACIA 23/05/2021 4:56 pm
      Se saltaron la lei. Igual que ahora se han saltado la ley poniendo el toque de queda en el estado de alarma. Tendria que estar todos los politicos en la carcel.
    Maria 21/05/2021 3:51 pm
    Si aquests peons han de ser el mossèn Junqueras, el seu escolanet i la monja de Suïssa anem arreglats!
    Perspectiva 20/05/2021 11:07 am
    Una visió amb petspectiva. Bona Cabré !
    Manel765 20/05/2021 10:29 am
    Com rabien els espanyolets, pobrets.
      Gonzalo 20/05/2021 11:59 am
      Mira si rabiamos, que los que estáis en la cárcel sois vosotros, los que estais de "turismo" por otros países europeos, sois vosotros, y los que arrastrais una frustración desde hace 4 años, sois vosotros.....seguiremos rabiando... jajajajajajajaja!!!!!!
        subistark 20/05/2021 10:52 pm
        " He esmentat que segurament Puigdemont també es podrà moure lliurement per Espanya en breu? No, no ho he esmentat però també procedeix recordar-ho" se te ha caído esto, campeón
      Perspectiva 20/05/2021 11:15 am
      Una visió amb perspectiva. Bona Cabré ! Ni cas a les entrades de la ira. Quan hi ha un avançament independentista els unionistes no ho poden suportar. "Ladran luego..."
        Gonzalo 20/05/2021 1:36 pm
        Poco cabalgais.....más bien, rebuznais.
    Doctor Strangelove 20/05/2021 9:59 am
    Quin cap gros! D'on surt gentola com aquest tal Cabré, potser hauria de ser Cabró! Doc.
    Mi color 20/05/2021 7:11 am
    Este payaso lame culo de pigdemont quien es¿?, otro lazi amargado por lo que escribe.
    Gonzalo 19/05/2021 11:41 pm
    ¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.
    18
    44
    Respon
    Luisnomeacuerdo 19/05/2021 11:27 pm
    No hay nada más patético que un fascista independentista cabreado, y este es uno más. Pobrecillo que vida más gris y triste.

Nou comentari