La “taula de diàleg” ho és tot. Al mateix temps no és res, però aquesta taula és un autèntic tauler de posicions (més o menys reals) que condiciona tota la política catalana i espanyola des de fa dos anys. De fet crec que va condicionar la moció de censura contra Rajoy i les eleccions espanyoles posteriors, perquè l’Estat necessitava un canvi d’interlocutor amb Catalunya. Després de la mala llet gastada pel PP, del creixent esperit de revenja i sobretot d’aquella aposta per derivar tot el conflicte als jutjats, és a dir el reconeixement que ja no quedaven eines polítiques, Espanya necessitava un canvi d’interlocutor si no volia perdre tota esperança de seduir bona part de Catalunya: al capdavall, s’havia pegat a la població civil per votar i s’havia empresonat o fet anar a l’exili tot un govern que també era el govern dels catalans no independentistes. S’havia promogut el canvi de seus empresarials, perjudicant tota la població catalana, i s’havia mogut la fitxa del rei per a assenyalar culpables i per castigar. Sense esmentar l’atrocitat d’empresonar líders civils i culturals, un cas inèdit a tot Occident. La deriva del conflicte no presagiava res de bo, i calia rellevar el PP de les seves funcions de comandament. De sobte, per art de màgia, hop!, va precipitar-se la sentència del cas Gürtel i es va impulsar una inèdita moció de censura. Si no era màgia, semblava un guió. Semblava ben bé que algun observador, no sé si internacional, hagués aconsellat que davant d’aquest ambient calia un canvi d’interlocutors (tothom sap que aquest és un pas molt freqüènt en la dinàmica de resolució de conflictes). Per una banda, a Espanya ja estava fet: govern del PSOE i Podemos. I per l’altra…
Sí, jo crec que acabem de presenciar el canvi d’interlocutor a Catalunya. Un canvi no radical, no absolut, però sí capaç de matisar les posicions de l’independentisme com a mínim durant dos anys. Quim Torra no era vàlid per a crear la confiança necessària en la taula, massa “irredempt”, massa enfadat com per a explorar “camins del mig”, fem-lo fora aprofitant l’excusa d’una pancarteta. I al mateix temps tant el govern espanyol com els jutges com els mitjans de comunicació s’han ocupat d’atacar per terra, mar i aire qualsevol paper rellevant de Carles Puigdemont en aquesta qüestió. Es podia tolerar que fes la seva acció (política i judicial) a Europa, quin remei, no?, però no que fos interlocutor en cap taula. Que jugui al seu joc, però no en aquest tauler. Jo ho he viscut en directe com s’intentava forçar un missatge de mort política, de recanvi del lideratge de l’independentisme a favor d’Oriol Junqueras, de ridiculització de Waterloo, d’empetitiment de la figura que era encara capaç de saturar la ciutat de Perpinyà. “Fent de Mick Jagger”, se’n fotien els més cínics. Doncs bé: la solució ha passat per eleccions catalanes amb un resultat ambivalent o agredolç o clarobscur o com li vulguin dir. Victòria de l’independentisme (un 52% dels vots!) però reculada en nombre absolut de paperetes; paper digne de Junts, però victòria ajustada d’ERC; presidència per a Aragonès però participació determinant dels de Jordi Sànchez (atenció a la cartera d’Exteriors); renúncia a la tutela del Consell per la República, però emplaçament per a una resposta (“embat” o “conflicte”) si no hi ha resultats en dos anys. En resum: si el PSOE necessitava aplanar el terreny de les confiances per a començar a parlar de solucions, ara ja ho té més aplanat que abans. Com a mínim durant dos anys, no hi ha cap raó perquè el govern espanyol no provi de trobar solucions polítiques. Espanya s’hi juga molt (tornar o no tornar al conflicte territorial més bèstia dels últims temps) i el PSOE també: de fet, el constatable auge de la dreta (i l’extrema dreta, valgui la redundància) espanyola pot tenir una resposta tèbia i dòcil de Pedro Sánchez, però fixem-nos que això no li ha anat bé a les eleccions a Madrid. I si, al contrari, prova de treure la seva ànima més “republicana” i progressista, si és que en té? I si corre el risc de fer reformes importants i de buscar una via de solució, per molt que se li enfadin els animals de VOX (o justament aprofitant aquesta ira a favor seu)?. No descartin que el president que va dir que Catalunya és una nació opti, per pura supervivència o bé per convicció, per provar de penjar-se la medalla d’haver encarrilat aquest conflicte. “De perdidos al río”, “a calzón quitado” i tot allò del convent. Jo ho dubto, sobretot perquè fa tard, però no descarto res.
I és que el problema que té Pedro Sánchez és el temps: qualsevol principi de solució haurà de ser ràpid, i no serà suficient amb cap indult. De fet, a Jordi Sànchez i a Jordi Cuixart no els fan falta els indults per sortir de la presó abans de dos anys (amb tots els drets, civils i polítics). Això, primera. Segona: enguany previsiblement Puigdemont, Junqueras, Puig, Comín i Ponsatí guanyaran la Champions judicial a Europa contra el Reial Suprem Madrid. La qual cosa vol dir probable nul·litat de la sentència i, en el millor dels casos, fixació d’una jurisprudència europea per als delictes “polítics” i per als casos de processos d’autodeterminació. I tercera: Escòcia també, abans de dos anys, sembla abocada a tornar a votar. Pedro Sánchez ha de saber que el proper “embat” no agafarà l’independentisme en hores tan baixes com es troba ara, ni políticament ni (i això és importantíssim) jurídicament, i que proposar els indults com a solució és com proposar l’ibuprofè d’Iceta a un malalt de càncer. He esmentat que segurament Puigdemont també es podrà moure lliurement per Espanya en breu? No, no ho he esmentat però també procedeix recordar-ho.
Portem quasi quatre anys en què Espanya ha mogut unes fitxes al tauler, les fitxes de la repressió, i l’independentisme hi ha respost defensant-se com ha pogut (tirant a malament, tot s’ha de dir) i permetent que se li mengessin cavalls, torres i alfils. Factura pagada, i de les altes. Semblaria que aquí s’hauria acabat la història… a no ser que hi hagi un parell o tres de peons independentistes que, amb paciència i discreció (“ahí lo dejo”), hagin avançat fins a prop de l’altre extrem del tauler. I ja se sap què diuen els escacs quan això passa: que pots ressuscitar fitxes perdudes, i que de sobte les veus aparèixer en camp contrari. Ben a prop del rei.
62 
