Aquests dies et tornaran a buscar les pessigolles. Ho faran amb aquella barreja tan seva de xantatge emocional, superioritat moral i menyspreu dissimulat. Et diran que ets un irresponsable, un insolidari i un cínic. Et miraran per sobre l’espatlla des dels faristols i les tertúlies subvencionades per advertir-te que, si et quedes a casa i no passes per l’adreçador de l’urna, vindrà el llop de la dreta espanyola i serà per culpa teva (perquè amb la seva esquerra ens ha anat tan bé!), que ets tu qui està torpedinant el progrés de Catalunya i que per culpa teva la màgia dels “drets” aconseguits s’esvairà.
Tenen la barra d’insultar la teva intel·ligència mentre protegeixen la ingenuïtat -o la complicitat- d’aquells que els continuen votant una vegada i una altra malgrat l’engany sistemàtic de les darreres dècades, perquè confiar i caure és normal, però mantenir-se i mantenir l’engany és digne d’anàlisi. A qui s’empassa sense mastegar el conte dels “acords històrics”, les taules de diàleg de cartó pedra i les amnisties fetes a mida per salvar la mateixa casta directiva, l’anomenen “votant compromès”. A tu, que has decidit retirar el consentiment a una estafa manifesta, et tracten de desertor, tu -per ells- ets el problema.
La realitat és exactament la contrària del que pregonen: el piròman que ha calat foc a la casa ara t’acusa de no voler ajudar-lo a apagar les brases amb un got d’aigua, mentre ells fan malabars o estan disposats a destruir els seus propis partits com tal de mantenir les prebendes i les assignacions econòmiques que reben, perquè a hores d’ara tothom sap que va de diners.
Durant les darreres convocatòries ens van vendre la ficció que anaven a Madrid a “collar l’Estat” i que tenien el govern espanyol lligat de mans i peus, fins i tot van gosar posar a la seva boca el 1714. El resultat és a la vista de tothom qui no vulgui ser cec: Pedro Sánchez i un corromput PSOE/PSC ha fet amb ells el que ha volgut, quan ha volgut i com ha volgut. Els vots de centenars de milers de catalans que encara s’anomenen independentistes per inèrcia o per consol psicològic han servit únicament i exclusiva per apuntalar l’estabilitat de la Moncloa a cost zero. És la culminació de l’independentisme low-cost: un col·laboracionisme bidireccional on Madrid posa les cadires, els pressupostos i el BOE (i algú que altre diputat si és menester per formar grup propi), i els aparells d’ERC i Junts hi posen la submissió tranquil·la disfressada de gesticulació teatral i bitllets de cinquanta euros trets de la mateixa butxaca al Congrés.
Sé que la impotència et crema i que, de vegades, et fa la sensació d’estar atrapat en una ratera sense sortida. Penses que tant és el que facis: si no votes, ells es reparteixen igualment les restes del botí amb menys paperetes; i si et passa pel cap la temptació visceral de votar la dreta espanyola més dura per pur esperit de revenja i per rebentar-los la comoditat, acabes fent-los el favor de la seva vida. No caiguis en aquest parany. Votar els qui volen l’assimilació directa del país no destrueix els partits processistes; els regala l’oxigen del martirologi i el victimisme reactiu que tant necessiten per tapar les seves vergonyes i tornar a demanar “unitat” darrere la pancarta. Votar té conseqüències, i un ciutadà adult no pot combatre els enemics que han corromput la causa lliurant les armes als qui volen liquidar la nació.
Personalment, m’està costant molt interioritzar aquestes darreres paraules, fa uns dies un amic comentava que “surti qui surti ens voldran destruir pel simple fet de ser catalans” i que ell es plantejava votar nul, és una altra alternativa; n’hi ha que diuen que participar-hi és fer comparsa al sistema espanyol, però també ho és votar per elegir diputats autonòmics al Parlament del zoo.
Per això t’ataquen amb tanta ràbia quan decideixes no participar en el seu circ: perquè la teva abstenció no és mandra, és un boicot conscient que els fa mal allà on més els cou, és una esmena a la totalitat. Cada bloc de milers de vots que es queda a casa és un tall directe al finançament públic dels seus aparells, desenes d’assessors i quadres intermedis que perden la mamella i una fotografia demolidora que els despulla davant del món. Un diputat escollit enmig d’una abstenció massiva pot mantenir el sou, però ha perdut el monopoli de la representació i tota l’autoritat moral per parlar en nom d’un poble.
No deixis que et facin sentir culpable per haver deixat de creure en trilers. Quedar-se fora de la seva farsa no és rendir-se; és el primer acte d’higiene democràtica i de dignitat personal indispensable per deixar net el terreny. Que es reparteixin les engrunes del seu corral autonòmic entre ells, però que no ho facin amb el teu aval ni en el teu nom.
A tu que penses que vindran a llevar-te la llibertat potser no t’has assabentat que duus una cadena molt llarga o potser no estàs realment disposat a defensar-la.
Feliç campanya electoral 2027.
