“Hoy es un buen dia para afirmar que el Concierto ha sido la clave del modelo vasco de transformación económica y urbana. Hoy es un buen dia para señalar que el Concierto Económico es un derecho histórico y va a seguir siendo la base del progreso y bienestar de vascos y vascas en el siglo XXI”. Aquestes paraules del lehendakari Iñigo Urkullu en la cimera d’alcaldes del món celebrada a Bilbao el passat 14 de juny resumeixen avui el corpus doctrinal no només del nacionalisme basc sinó de tot l’arc del Parlament de Vitòria. Des de Bildu, al Partit Popular.
L’afirmació no és pas exagerada. A Euskadi, el pes de la indústria en el PIB és del 26,6%. El percentatge de graduats en ciència i tecnologia és del 43%. Les retallades als serveis socials i la salut han arribat de manera tangencial. A més, és el territori de la Unió Europea amb l’esperança de vida més alta.
Per tant, es pot entendre la reacció a la defensiva del Lehendakari davant dels incessants moviments al taulell català i el perill real que puguin alterar seriosament els equilibris de poder a l’Estat espanyol. Qualsevol canvi en aquest sentit, posaria inevitablement en qüestió un estatus que, d’haver-lo tingut a Catalunya, potser ja seríem membres del G-8.
Catalunya es troba, probablement, en la cruïlla més important de la seva història i el catalanisme s’hi juga la seva pròpia supervivència durant molts anys i… Euskadi? Ah! Ni està ni se’ls espera. Analitzin l’actitud del nacionalisme basc i recuperin les paraules del Lehenkari des de principis d’any i tindran la foto exacta de que estem parlant.
Després d’entrevistar-se amb Mariano Rajoy a la Moncloa a principis d’any, Iñigo Urkullu, no només va exhibir una gran complicitat en la roda de premsa posterior parlant de diàleg, entesa i col·laboració amb el govern espanyol sinó que va marcar una clara distància amb el procès iniciat a Catalunya.
El Lehendakari, en unes declaracions que crec no van ser prou destacades a Catalunya, va admetre que tant Euskadi com Catalunya aspiren al seu reconeixement nacional però que els camins són diferents perquè la Constitució Espanyola empara els drets històrics d’Euskadi i reconeix una arquitectura institucional diferenciada i el concert econòmic, que també té Navarra.
Es pot entendre que des d’Euskadi es marquin distàncies i es defensi amb ungles i dents el concert econòmic, el que ja no s’entén tant és l’actitud del Lehendakari obertament hostil als interessos de Catalunya el passat mes de maig en la negociació sobre el límit de dèficit entre el govern espanyol i les comunitats autònomes.
Fent costat a aquells barons del PP contraris a flexibilitzar el tipus de dèficit per a Catalunya i afirmant que “seria un sensesentit premiar aquelles comunitats que no s’han ajustat a l’objectiu de dèficit”, només podem pensar que el Lehendakari va actuar amb evident “mala fe” conscient com és del finançament injust que té Catalunya i de les dificultats per mantenir un estat del benestar que ens podríem pagar sobradament amb els recursos que generem.
Des de Catalunya, s’ha defensat majoritàriament el règim foral basc i navarrès exceptuant alguna proposta de revisar-lo com la del primer secretari del PSC, Pere Navarro, i el temor del Lehendakari i de les elits polítiques i econòmiques basques davant del moviment català, no justifica la seva evident deslleialtat durant la negociació del dèficit.
Els bascos, han acostumat a jugar bé les seves cartes com a bons jugadors de mus que són. La visió política de les seves classes dirigents, integrades en l’elit econòmica de Madrid, els ha donat sempre bons resultats i això s’ha traduït en una millora del nivell de vida dels seus ciutadans que, en definitiva, és al que han d’aspirar els governants de qualsevol país.
El moviment iniciat a Catalunya no ha sorgit de cap partit, elit econòmica, ni del poder polític, que més aviat hi ha anat a remolc. Es tracta d’un moviment que neix del profund malestar de les classes mitjanes i populars que, en bona part, han arribat a la conclusió que la independència és l’únic camí que els permetrà viure millor. Així es tornarà a posar de manifest en la Via Catalana del dia 11. Es això potser el que neguiteja als qui, diguin el que diguin, fan un bon negoci a Espanya?
