El mite de la sociovergència ha caigut estrepitosament amb el pacte a quatre bandes de la Diputació de Barcelona. Només queda la sociogència. Només la maquinària imbatible del PSC demostra una vegada més que està absolutament adaptada al medi. Només els socialistes han entès què volien els tres diputats provincials que han sigut la clau de la segona Operació Barcelona, després de la que va impedir a Xavier Trias ser alcalde. I aquesta vegada Madrid i el PP no hi han tingut res a veure.
El líder d’Impulsem Penedès, Sergi Vallès, l’alcalde d’Igualada, Marc Castells –adherit a la marca– i el líder de Tot per Terrassa, Jordi Ballart –representat a la corporació supramunicipal per la diputada Maise Balcells, la seva primera tinenta d’alcaldia–, només volien pressupost per invertir als seus territoris respectius i, en tot cas, un despatx a la Diputació on fer d‘influencers. Punt. Gens d’interès per la batalla de la política suposadament nacional. Són alcaldes i volen continuar fent d’alcaldes. I, per a aquest objectiu, els és molt més útil la seva marca personal que una gran executiva.
Junts, malgrat l’etiqueta de convergents pragmàtics que porten alguns dels seus líders, no els ha vist venir. El partit va voler arrossegar Vallès i Castells –procedents del PDeCAT– per posar-los al servei de les seves sigles, i han sigut ells els que se n’han servit. De l’exsocialista Ballart, no cal dir que fa temps que el seu antic partit no pot competir-hi. Si ara hi ha pactat, ha sigut perquè li ha convingut.
Tots tres –i el que representa Vallès, una vuitantena de llistes de pobles de la seva àrea– fan visible la reacció a la crisi del sistema de partits i, també, contra el vell centralisme despreocupat de Barcelona. Aquesta tendència als projectes unipersonals té exemples més preocupants, per altres raons, com el de Badalona i el de Ripoll.
Ara mateix, el problema sembla sobretot per a Junts, que ha vist com se li escapaven de les mans les diputacions de Lleida i de Tarragona –on els pactes han sigut entre PSC i ERC–, l’alcaldia de Barcelona i la Diputació de Barcelona. Però, que no s’enganyin els rivals que s’ho miren amb un somriure discret. Si els partits, tots, no troben la manera de reconnectar amb el seu electorat, l’abstenció que tant els espanta serà el menor dels seus problemes.