Si hi ha alguna característica que defineix el govern Illa és la dels grans projectes hipotètics, les sobreactuades grans ambicions i una solemnitat tant afectada com mancada de credibilitat. Característiques, totes aquestes, que no suporten un contrast amb els fracassos reiterats, l’asfaltat camí de les bones intencions vers els inferns quotidians i el cinisme col·lectiu com a eina de supervivència. Mentre que diumenge passat algunes desenes de milers de persones es manifestaven contra l’ampliació de l’aeroport, no hi ha dia sense col·lapse a l’AP7 (normalment gràcies a l’accident o incendi d’algun camió que hauria de ser damunt l’eix mediterrani ferroviari sabotejat per l’oficina central del PSOE) i a data d’avui es mantenen 183 trams a la xarxa ferroviària amb limitacions temporals (sic!) de velocitat (quatre més que el febrer!). La mobilitat, a la Catalunya d’avui, no es pot considerar un infern, sinó més aviat un purgatori (cal pagar moltes misses per sortir-nos-en). A tall d’exemple quotidià, servidor de vostès que sovint agafa el tren entre Girona i Barcelona, en un trajecte que fa vint anys es feia en una hora i quart, l’habitual és que avui siguin dues hores, amb retards, cancel·lacions, trens de Schrödinger, aturades inexplicables (i sobretot, inexplicades) i una sensació de ser en un llarg procés de cubanització, això sí, sense salsa ni boleros, encara que amb sotmesos a un nivell de propaganda governamental que recorda els Missatges motivadors dels revolucionaris institucionals.
La gent que protesta contra l’ampliació de l’aeroport té raó, encara que no necessàriament per les raons adequades. És cert que contamina (tot i que molt menys del que ho farà la IA que ens prendrà les feines). És cert que fa soroll (tot i que els propietaris ja sabien que s’instal·laven al costat d’un aeroport). És cert que els ànecs de la Ricarda seran desnonats (tot i que serà més fàcil trobar-los una nova llar que a qualsevol jove en aquesta era d’especulació còsmica). No, el pitjor de tot és l’absència real d’utilitat, la despesa exorbitada i inútil, els sospitosos interessos al darrere de l’operació, la no resolució de les necessitats de la mobilitat aèria d’una capital europea mediterrània, i l’estúpida (i interessada) desconsideració de les alternatives.
Anem a pams. L’aeroport de Barcelona està col·lapsat. Això és un fet. Tanmateix, la causa principal ha estat la de concentrar les companyies de baix cost que atreuen aquella mena de turisme que converteixen la capital de Catalunya en una mena de Salou amb decoració modernista –per tant, en bona mesura prescindible–. Es preveu abocar en les obres 3.200 milions d’euros en dotze anys, que representa una barbaritat (la meitat del pressupost d’educació en un any). Hi ha una alternativa fàcil, lògica i que costaria un 3% d’aquesta exorbitant quantitat. Res revolucionari, sinó una cosa tan simple com desviar bona part del trànsit de companyies de segona divisió a l’Aeroport de Girona (del tot infrautilitzat, i que potencialment podria acollir 5 milions de passatgers més, respecte dels 2,2 actuals) que, sumat al de Reus, podria arribar als 3 milions respecte a 1,3 milions que té aquest darrer any. Per a això només caldria fer una petita revolució. Construir una estació del tren d’alta velocitat que passa a pocs centenars de metres (en el cas Gironí), i que connectaria amb el centre de Barcelona en 30 minuts (menys del que representa el trajecte d’Stanstead Londres, i que l’Aerobús de la T1 a Plaça Catalunya -35-40 minuts), que a més, permetria connectar més ciutats catalanes al sistema aeroportuari. Tot això per un preu estimat de 126 milions d’euros (el projecte ja està fet), i que qualsevol empresa xinesa podria muntar en pocs mesos (no pas com els més de 16 anys que porten amb l’estació de la Sagrera). En el cas de Reus és més complicat, perquè els responsables del disseny del recorregut va decidir posar l’estació de l’AVE en el lloc més absurd i inútil possible. En qualsevol cas, que Barcelona fes com Londres (descentralitzar els seus aeroports) sí ajuda a que Heathrow acabi essent un veritable hub intercontinental.
L’aspiració de disposar d’un aeroport connectat amb el món, no passarà mentre Catalunya no sigui independent. Perquè, efectivament, l’Estat està dissenyat per sabotejar l’economia, i el comerç, les relacions científiques, culturals, acadèmiques i personals de Catalunya i de concentrar-se en el Madrid DF (amb els seus càrtels autòctons). Ja hem vist com en els permisos de vol i les pressions a les companyies aèries, la prioritat és evitar que Barcelona estigui connectada de manera decent amb les ciutats estratègiques i les àrees emergents del món. De fet, en el postprocés hem vist una deliberada estratègia de desmantellar el món comercial i empresarial català. No calen més pistes, ni més terminals, ni més llargues, que només serveixen per atreure comiats de solters d’europeus d’inclinacions etíliques. L’ampliació del Prat només serveix a unes limitades lògiques plausibles. La més òbvia, fer caure una pluja de milions dels nostres impostos per regar els entramats empresarials dels Florentinos de torn, la indústria dels constructors, especialitzats en aquest país a captar diners públics que s’escolen per les clavegueres de subcontractes de subcontractes de subcontractes… fins que al final trobes un grapat de treballadors de procedència i competència dubtosa, sovint sense ni tan sols permisos de treball (o amb els d’un altre), que alenteixen les tasques que sovint s’han de repetir a còpia d’inutilitat, manca de preparació o planificació, desconeixement de l’ofici o qualsevol altra excusa. I que, a sobre, impliquen sobrecostos. Ja sabem com van les obres públiques, aquí, amb Camps Nous que trigaran més a completar-se que la Sagrada Família, una Rambla que s’eternitza, de vegades una plaça de quatre-cents metres quadrats que triga un any a completar-se… i que deixen mal encaixades les rajoles. Uns treballadors que executen el projecte, i que probablement no acaben ni cobrant el 3% del que hem pagat entre tots. Bé, és l’efecte de les privatitzacions i de la indústria del parasitisme públic, una gran especialitat del capitalisme de col·legues que caracteritza aquesta etapa de la globalització, i amb Espanya jugant a la Champions.
Hi ha una altra utilitat, d’aquesta mena de projecte. La podríem denominar la de les ficcions polítiques, una especialitat de la casa del PSC. Aquest govern que té com a prioritat reduir la nació catalana a una comunitat autònoma de segona, desposseïda de poder econòmic, polític i cultural, intenta convèncer que tenen projecte. Més o menys com els fabulosos plans de climatització de les aules (amb l’esperança que la mentida coli). No calia grans anuncis. Amb, per posar un exemple, els 42,8 milions anuals dels xecs que es lliuren a les famílies per a l’adquisició de material escolar podrien haver començat ja en comptes de fer anuncis a llarg termini, que per experiència, difícilment es compleixen.
No ens hauria de sorprendre la manera de com s’evaporen els diners en projectes mal dissenyats, gens planificats o completament absurds o d’utilitat més que dubtosa. I l’aeroport és un exemple. Un altre és l’absurd que es planteja fer amb l’estació del centre de Figueres, enviant-la a la de l’AVE, molt lluny del centre, sense pràcticament connexió amb transport públic, i que implica un greu prejudici per a la major part dels 51.000 figuerencs que agafen el tren per a estudiar o treballar. En nom de no se sap exactament què (es veu que tenir vies a les ciutats, com passa a la pràctica totalitat de les urbs europees, fa nosa), ja frisen per alliberar terrenys per especular.
En altres paraules, el projecte de l’aeroport representa un humor de l’absurd que va caracteritzar aquella mítica pel·lícula de 1980 protagonitzada per Leslie Nilsen, Aterra com puguis. Un seguit d’esquetxos la gràcia dels quals es fonamenten en la irrealitat, l’exageració, el capgirament dels tòpics, i que tot plegat constitueix una ficció. Com la totalitat de la política del PSC des que governa, amb l’acompanyament melòdic dels seus mariatxis suposadament independentistes. Una ficció de país ordenat, pacificat, controlat, i col·locat al damunt una societat catalana al punt d’ebullició, on de moment la política institucional constitueix l’actor principal per evitar l’esclat. Seria divertit si no fos tan trist. Perquè, a diferència de la pel·lícula, paròdia dels films seriosos sobre avions amb problemes, el país que intenta anestesiar el president Illa no fa cap gràcia.
