Després d’una dècada de catalanofòbia mediàtica portada a l’extrem pels mitjans de comunicació de Madrid i rodalia, és perfectament constatable que les opinions públiques catalana i espanyola tenen -almenys emocionalment- ben poca connexió. Els símbols més visibles de la singularitat política catalana -com la llengua, el FC Barcelona o el sistema nacional de partits-, majoritàriament valorats a Catalunya, són percebuts a l’Espanya espanyola com una amenaça fins i tot a nivell popular, de carrer. El president Puigdemont, posem per cas, no només és víctima de la raó d’Estat, ho és també de la fúria tavernària de milions d’espanyols que hi projecten un odi tosc, primitiu.
L’últim episodi (de moment) ha estat l’execució i posterior cremació, per segona vegada, dels ninots que representaven els exiliats catalans a Alfaro, a la Rioja. Una acció simbòlica emparada per la consideració d’aquest esdeveniment anual com a “Festa d’Interès Turístic” per part d’aquella comunitat autònoma. La paradoxa és que Alfaro viu, en gran part, del vi i de l’enoturisme i un dels seus mercats principals és… Catalunya.
Alfaro té el terme municipal més gran de la Rioja i explota una superfície pròxima a les 4 mil hectàrees de vinyes, més que la suma de les DO’s de Priorat, Pla de Bages i Alella. I els vins de la Rioja són els més venuts al mercat interior català, amb una quota (segons les darreres xifres de Niesen) del 20’3% del valor del vi consumit a Catalunya. Una de cada cinc ampolles destapades a Catalunya ve d’allà i el flux d’enoturisme de catalans cap als cellers de la Rioja és molt important.
Tot i així, a ningú no se li acut llançar una campanya de boicot, que és el que es va fer a la inversa i que ha acabat esborrant els vins catalans de les cartes dels restaurants espanyols. A Alfaro, fins i tot de forma inconscient, saben que formen part de la força i que els catalans ens mereixem tant el seu escarni anual com, a la inversa, a ells els pertoca una quota preferent dels seus productes al nostre mercat. Se’n foten dels clients i, aquí, pagant el beure.

