L’incendi de les Gavarres no és només un incendi més d’un estiu cada vegada més calorós. És un avís. Un avís que Catalunya no pot continuar ajornant una política forestal a l’altura del segle XXI. Quan hi ha un gran incendi, tota l’atenció se centra —amb raó— en els bombers. Admirem la seva professionalitat, la seva entrega i la seva capacitat de protegir persones i béns en situacions extremes. Però, per molt preparats que estiguin, hi ha una realitat incontestable: els bombers poden apagar focs, però no poden compensar dècades de manca de gestió forestal.
El problema no és dels bombers. El problema és del bosc. Catalunya és avui un dels països més forestals d’Europa. Els boscos ocupen prop del 65% del territori, una extraordinària riquesa ambiental que també comporta una gran responsabilitat. Durant les darreres dècades, l’abandonament del món rural, la reducció dels aprofitaments forestals i la desaparició de moltes activitats agrícoles i ramaderes han fet créixer els boscos de manera desordenada.
El resultat són masses forestals excessivament denses, amb una gran acumulació de sotabosc i fusta morta, on el foc pot avançar amb una intensitat que fa molt difícil controlar-lo. Per això, el debat no pot limitar-se a preguntar-nos si calen més avions o més helicòpters. La pregunta és molt més senzilla: volem continuar apagant incendis o comencem, d’una vegada, a evitar-los?
El nou Pla General de Política Forestal de Catalunya preveu una inversió d’uns 79 milions d’euros anuals. És un pas, però clarament insuficient per afrontar el dèficit de gestió acumulat durant dècades.
Professionals del sector forestal coincideixen que Catalunya necessita un gran pla de xoc forestal durant els pròxims deu anys. Una inversió d’entre 300 i 600 milions d’euros anuals—menys de l’1% del pressupost de la Generalitat— permetria actuar de manera intensiva sobre les zones més vulnerables, reduint la càrrega de combustible, recuperant el mosaic agroforestal i fent els boscos molt més resistents davant dels grans incendis. Pot semblar una xifra elevada. Però comparada amb el cost d’un gran incendi, és modesta.
Quan un gran foc arrasa una comarca, no només crema arbres. Destrueix habitatges, explotacions agràries, infraestructures, biodiversitat i activitat econòmica. També posa en risc vides humanes i deixa cicatrius ambientals i socials que poden trigar dècades a desaparèixer.
La pregunta, per tant, no és quant costa gestionar els boscos. La pregunta és quant ens costa no gestionar-los. A més, aquesta inversió no desapareix. Es transforma en molts llocs de treball, activitat econòmica i oportunitats per al món rural. La gestió forestal genera aprofitaments de fusta, biomassa i altres productes forestals, impulsa empreses locals i pot crear milers de llocs de treball, principalment en aquelles comarques que més necessiten noves oportunitats econòmiques.
També redueix despeses futures. Menys grans incendis significa menys recursos destinats a l’extinció, menys danys a habitatges i infraestructures, menys pèrdues agrícoles, menys impactes sobre la salut i menys emissions de CO₂.
No es tracta, doncs, d’una despesa. És una inversió amb retorn econòmic, social i ambiental. Catalunya ha sabut impulsar grans infraestructures quan les ha considerat estratègiques: carreteres, hospitals, escoles, depuradores o línies ferroviàries. Els boscos també són una infraestructura estratègica. Ens proporcionen aigua, capturen carboni, conserven la biodiversitat, protegeixen els sòls i contribueixen a l’equilibri del territori.
Gestionar-los no és una opció; és una responsabilitat de país. L’incendi de les Gavarres hauria de marcar un punt d’inflexió. No podem continuar actuant només quan el foc ja ha començat. La política forestal no pot consistir únicament a reforçar els dispositius d’emergència cada estiu. Ha de començar molt abans, durant tot l’any, gestionant els boscos perquè els incendis siguin menys probables i menys devastadors.
Apagar incendis continuarà sent imprescindible. Però evitar-los és una decisió política. Perquè la millor política forestal no és la que apaga més incendis, sinó la que aconsegueix que no arribin a produir-se.
