A una cimera internacional, és obvi que el govern de Catalunya sempre serà marginat pels estats participants, per la simple raó que encara no representa una entitat independent. A cap trobada mundial de caps d’estat hi trobareu en posició destacada l’amfitrió de la regió (o nació sense estat) que acull l’aplec. Els estats són molt gelosos de la seva sobirania, la qual passa pel reconeixement internacional; i en el club dels estats constituïts, no es permetrà que s’hi esmunyin administracions pertanyents a uns altres àmbits i nivells. Si Catalunya ha de ser protagonista d’una cimera internacional, abans ha de ser independent. És així de clar.
A partir d’aquesta obvietat, quin paper pot exercir el govern de Catalunya? Hi ha dues possibilitats, i totes dues tenen precedents i tenen complicacions. La primera és mirar d’arribar a un acord a les bones amb el govern de Madrid per tal de pidolar alguna presència en la reunió. Segurament no és l’actitud més dignificada que poden reclamar els representants dels catalans, però cal recordar que és la que més s’ha practicat en el passat. En les èpoques de Pujol i Maragall era sens dubte l’opció predilecta, i els resultats eren venuts de forma exagerada, amb alguna foto a tres que feia veure el que no era. Eren els temps aquells d’anar pels fòrums internacionals com si existís un estat català al darrere, però sense atrevir-se a buscar-lo de debò.
L’altra alternativa, en lloc de fer veure que som el que no som, és la de fer veure que no som el que som. És a dir, pretendre que la Generalitat no és un govern legítim, que no és una institució establerta, o que no pertany a l’estructura del Regne d’Espanya. I baixar al carrer com fan els partits i les entitats de la societat civil. És el que més s’ha estilat en anys recents, i ens hem acostumat a veure el president de Catalunya com un activista més –o el primer dels activistes-, aguantant la pancarta i protestant com qualsevol altre manifestant. Aquesta opció pot ser vista com més coherent, sens dubte més ideològica, però tampoc no respon exactament a la realitat institucional que encarna la més alta funció representativa del país.
La situació no és ni fàcil ni còmoda per a l’executiu català, que en el cas que ens ocupa ha optat per garantir la presència del president Aragonès a la cimera i alhora protestar al carrer per boca d’ERC, que és l’únic partit dins d’un govern monocolor. Això ha provocat acusacions de doble joc i d’allò que gairebé tots els polítics fan en una o altra hora, que és “anar a missa i repicar”. Ambicionar ser a tot arreu, encara que pugui ser incoherent, és un clàssic de la política, perquè l’anomenada via central és aquesta; la de no perdre-se’n ni una, voler esgarrapar simpaties a dreta i esquerra i a tot arreu (el joc anomenat catch-all) i transgredir les fronteres del propi electorat o com se’n vulgui dir. Segurament no agrada gaire als més devots, però l’ambivalència es fa servir molt sovint, i si es fa servir és perquè acaba donant els seus fruits.
Es podia haver adoptat una altra posició? Sí, és clar, tot i que cap d’elles no hauria estat fàcil i en totes haurien rebut d’alguna banda. Potser la clau de tot plegat la podríem trobar en la següent evidència; la cimera entre Sánchez i Macron és una trobada internacional. I l’independentisme sempre ha cregut, ha dit i ha provat d’aplicar l’estratègia de la visibilitat fronteres enllà. La frase aquella tan abusada de “el món ens mira” de vegades ha estat més certa i de vegades menys, però en tot cas sempre ha comptat amb una vocació autèntica i sincera de deixar-nos veure tant com fos possible a tots els fòrums mundials. I la cimera franco-espanyola n’és un, de fòrum. La prioritat podria ser la d’exhibir, no tant el polític de torn, sinó el país i la causa que representa. La presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, suggeria que el president de Catalunya enarborés una estelada entre els dos alts mandataris. I no anava desencaminada, tot i que potser més en l’esperit que en el detall de la proposta concreta.
El president de Catalunya no té perquè ser enemic de la creativitat. Aragonès potser no ha d’anar a la manifestació, però pot rebre els convocants, abans i després de la mateixa. Conèixer les seves reivindicacions forma part, al capdavall, del seu deure. Així mateix, és obvi que no podrà ser un primus inter pares a la trobada oficial, però certament pot fer molt més que pidolar una foto robada. Pot fer-se portador, a partir de símbols, gestos, paraules i textos, de la reivindicació de base de la immensa majoria dels catalans, que és decidir conjuntament i democràticament el futur del país. Sense partidismes, amb visió de país, pot expressar alt i clar que Catalunya vol ser major d’edat.
Si actua amb destresa, Aragonès pot imposar el titular de la cimera. De fet, està obligat a buscar el titular de la notícia i escombrar cap a casa en el sentit més generós de l’expressió. Sobretot, en una reunió de dos líders que es troben a Catalunya com qui porta una pipa de la pau a la reserva índia, o encara més ofensiu; com qui obliga a signar rendicions en un vagó de tren rescatat al museu de les derrotes. En summa, el president i el govern de Catalunya poden sortir a la foto que els convingui, però no poden deixar que cap governant de fora vingui per humiliar un país sencer. Un país que ha vist, en anys recents, esclafades les seves il·lusions, els seus lideratges i els seus drets elementals. Ha d’engegar l’altaveu i dir-hi la seva.