Hi ha hagut una tendència indecent a donar per fet que aquells que ostenten el monopoli de la força no n’abusaran mai. Una mena de complicitat social i mediàtica amb les institucions que poden engarjolar un ciutadà o condemnar-lo a una mort civil cruel i esfereïdora. “Alguna cosa haurà fet”, és un dels comentaris habituals quan una parella policial demana la documentació a un senyor. De fet, recomano fervorosament no intercanviar opinions amb cap persona que va armada. Ho dic per una dilatada experiència personal. De la mateixa manera que recomano amb el mateix fervor no molestar-se gaire a denunciar-los perquè, simplement, és perdre el temps, els diners i la confiança en les institucions.
Tot plegat mostra l’omnipotència dels uniformats a Espanya. Si bé, no ens podem cansar mai de recordar que qui més poder té a l’Estat és el jutge instructor, hem de matisar-ho molt. Possiblement, el sistema d’entrada a la carrera judicial sigui manifestament millorable. Un dels grans defectes de la pedrera judicial és que als alumnes, senzillament, els falta carrer tot i tenir un domini brutal del dret, del redactat i de la llengua. Quan no tens carrer, és més fàcil que t’encolomin una moto. I, en això, els uniformats, s’ha d’admetre que són uns cracs i els togats, en general, uns ganduls.
Les investigacions prospectives, els atestats més falsos que les bales del Equipo A i les mal anomenades pericials d’intel·ligència són un virus del sistema judicial espanyol que ni el ministeri fiscal -que seria el seu deure- ni el jutge instructor -el darrer responsable- ni els col·legis d’advocats han tingut prou valor per afrontar. En el delicat equilibri de poders no es pot permetre que la policia faci de jutge, que el ministeri públic oblidi que ha de respectar els drets i que l’instructor no sigui un simple titella del copiar i enganxar dels atestats novel·lescos dels investigadors.
Pocs magistrats, que n’hi ha, han tingut pebrots d’enfrontar-s’hi. Només alguns de consolidadíssims que ja li han vist les orelles al llop i que exerceixen amb honestedat a les audiències o a les sales penals de l’Audiència Nacional o dels Tribunals Superiors. Com tampoc hi ha hagut mai policies que hagin qüestionat un jutge perquè els fa fer coses que superen la legalitat amb l’única intenció de fer passar el clau per la cabota de la seva tesi. Al país de “l’alguna cosa haurà fet” s’ha institucionalitzat la fórmula que “qui busca, troba”, i, si no es troba prou, s’omplen els buits amb condicionals o verbs infames com “inferir”, “interpretar”, “apuntar” o “assenyalar”. El sistema es corca perquè, com és habitual, ningú fa el que li pertoca.
