Aquest diumenge, Catalunya escollirà una part importantíssima del seu poder. La tria de les direccions polítiques dels ajuntaments, que suposaran la configuració d’altres entitats administratives de segon nivell com diputacions, consells comarcals, consorcis o autoritats metropolitanes amb pressupostos tan generosos com opacs. En definitiva, diumenge Catalunya tria un dels veritables poders. Al capdavall, un diputat poca cosa poc fer i un regidor, fins i tot, pot casar. La importància de les eleccions locals és enorme. Per això sorprèn que tinguin una nul·la visió de país, cap estratègia de país, cap imaginari de com vertebrar un país que si alguna cosa té són municipis i ciutats potents i amb idiosincràsia pròpia.
Jaume Casañas, amic i un extraordinari geògraf i ara alcalde de Cunit, -llàstima que no hi visc perquè aleshores no tindria cap dubte a qui votar- sempre ressalta que el país aniria millor si parés l’orella als geògrafs i als demògrafs. I no li falta raó, i més en un país rebregat com el que tenim. A hores d’ara, cap Govern s’ha plantejat seriosament si cal dissenyar el país en vertical o en horitzontal. De fet, quan s’hi ha caigut ha estat tard, malament i caríssim. Un exemple clamorós va ser la construcció de la C-25, l’Eix transversal que comunicava Lleida amb Girona al pas de Tàrrega, Mollerussa, Cervera, Manresa, Vic i Santa Coloma de Farners. Es va construir dues vegades amb el subterfugi del desdoblament.
Dissenyar un país generacionalment implica que cal establir visions territorials raonables, sociològiques i culturals. No fer comarques per fer ni per un sentiment de neoruralisme condescendent. És evident que demogràficament el Penedès i l’Anoia d’avui dia no és el mateix que fa 40 anys però tampoc el Pallars ni Tortosa. El país ha canviat, però sembla que els administradors del poder creguin que l’espai i la demografia romanguin com espectres misteriosos que no van amb la política. D’aquí que els alcaldables de Barcelona no hagin fet cap menció al país i hagin convertit Barcelona en una comunitat de veïns que ha de decidir si gasta els diners en zones de vianants o més policies. Cap, i cap és cap, ha dibuixat, esbossat, explicat, raonat, projectat o opinat sobre quin ha de ser el paper de Barcelona com a capital d’un país. Com si Barcelona fos un ésser de llum autogestionat aliè al país.
Aquesta indecència dels candidats barcelonins també s’ha repetit en la gran majoria de candidatures de Catalunya. Cap dels alcaldables de les ciutats importants de Catalunya ha fet cap relat de país. ¿No tenen res a dir els alcaldables de Reus, Figueres, la Seu d’Urgell, Solsona, Berga, Manresa, Vic, Rubí, Terrassa, Sort, Sabadell, Igualada, Vilanova i la Geltrú, Les Borges Blanques, Mataró, Vielha, Tarragona, Balaguer, Gandesa, Tremp, Blanes o Falset sobre com ha de ser el país? Podem imaginar un país sense ajuntaments ni municipis? La resposta és no. Per tant, és impossible que imaginem municipis sense país a no ser què convinguem que han de ser empreses de serveis amb més o menys traça per gestionar-les.
Tan difícil és que l’alcalde de Sabadell es reuneixi amb el de Manresa, Terrassa i Puigcerdà i explorar l’Eix del Llobregat fins a Foix? Tan estrany seria una connexió política entre Blanes, Girona, Figueres i Perpinyà? Seria tan absurd celebrar trobades entre els alcaldes de l’eix Transversal? No seria necessari una cimera entre els alcaldes de Vilanova i la Geltrú, Manresa, Berga, Solsona, Vilafranca del Penedès, Manlleu, Olot i Figueres per treure partit a l’eix de la C-15, la c-37, la C-25, la C-17 i la C-16? No és absolutament imprescindible una conxorxa entre el Pont de Suert, Tremp, La Pobla de Segur, Sort, Llavorsí, Organyà, La Seu d’Urgell, Puigcerdà, Ripoll i La Jonquera? Tant estúpid seria que l’alcalde de Barcelona es trobés un cop l’any amb els alcaldes de les capitals de comarca? No s’ha de potenciar l’eix Parpers? No tenen res a dir Girona i Reus sobre l’ampliació del Prat, com aeroports que reparteixin la feina i el trànsit? Som el país de la Catalunya ciutat i som incapaços de treure’n suc, partit i beneficis. Amb una capital importantíssima i internacional que mira d’esquena la resta del país i la resta del país se la mira com si fos un adversari.
Certament, hem viscut èpoques amb diverses tiranies ideològiques. Des dels temps de la sociovergència entesa com els socialistes a l’ajuntament i els convergents a la Generalitat que el país se l’ha maltractat fins i tot de paraula. Primer en van dir comarques, després rerepaís i després territori. Tan acomplexada està la classe política que és incapaç de dir país o nació? Tot és possible en el país que, de cop, ja no hi ha ràdio nacional i sí que hi ha ràdio pública. Com si una cosa fos incompatible amb l’altra. Els setciències del metropolitanisme, encara no s’han assabentat que Catalunya està configurada per diverses àrees metropolitanes. Mataró, Lleida, Granollers, Tarragona, Figueres, Tortosa, Mollerussa, Ponts, Reus, Manresa o Vic no tenen una àrea d’influència? La conca d’Òdena, els eixos del Ter, Llobregat, Ebre, Segre, el Pla de Lleida, la Plana de Vic, o els ports de Comiols o la Vall de Manyanet no són àrees d’influència?
Però la culpa no és de Barcelona. També és del país i del seu entramat potent que s’ha acostumat i ha permès veure com Barcelona els ignora, els tracta com un simple destí turístic o permet que sigui el seu pati dels trastos. La potència municipal del país es mostra mirant de tu a tu a la capital i oferint una visió de país, de nació completa. D’exigir a Barcelona que exerceixi de capital amb tots els ets i uts, amb tota la força i que faci de comercial d’un país ben travat i comunicat. Els ajuntaments han d’ordenar que Barcelona sigui cap i casal, que els ciutadans de la resta del país es puguin acollir a les oportunitats que la ciutat té, en gran part, gràcies a la resta del país. El panorama és desesperant, sembla que ningú cregui en el país. Com si a tothom li estigués bé formar part d’una gestoria anomenada Barcelunya.
10 
4 
