Fins i tot en els temps de la mentida radial, discutir segons quines realitats fa lleig, per l’evidència contundent de la veracitat. No és gens agosarat remarcar la catalanitat d’Alacant des de la seua incorporació al regne medieval de València quan la ciutat s’incloïa dins l’emirat de Dénia o, al final del període musulmà, del de Múrcia. Aquesta incorporació es va fer amb els mateixos elements demogràfics, culturals, lingüístics i polítics que la resta del territori, si bé, com que el desplegament es concretava de nord a sud, la cronologia de l’assimilació regnícola és més tardana. I encara més, quan, des del primer moment, Alacant es veu immersa en un llarg litigi fronterer entre els reis de Castellà i Aragó, un litigi que resol Jaume I, que incorpora finalment la vila al regne de València.
La llengua d’Alacant és, des de la inclusió de la vila a la Corona d’Aragó, el català. I ho ha estat durant segles. Una hegemonia lingüística indiscutida que només comença a trontollar seriosament arran de la victòria franquista a la guerra del 36. Enric Valor –gramàtic, lexicògraf i narrador de Castalla– solia repetir una anècdota, dolgut per l’avanç enèrgic del castellà a la ciutat: “Quan vaig arribar a Alacant des de Castalla, abans de la guerra, la llengua dominant, absoluta, de la ciutat era el català. Una llengua molt semblant a la que es parla a la comarca de la Marina”.
Valor, valencianista des dels orígens d’aquest moviment, es va incorporar a la redacció de la revista satírica El Tio Cuc, una de les capçaleres més populars de la ciutat, redactada inicialment en la varietat lingüística local i amb ortografia castellana, com totes les de l’època. Una opció que ara permet fer-se’n una idea aproximada, d’aquell parlar autòcton. El català d’Alacant no s’havia reduït fonèticament com el de València, no apitxava, i suprimia amb molt més entusiasme la lletra d intervocàlica, com el d’Elx. És famosa l’anècdota del cartell –siga del tot certa o no– que els propietaris de la plaça de bous local van penjar de la porta un dia de pluja per explicar que l’espectacle s’havia suspès: “Suspengua la corregua per plogua”.
El Tio Cuc, editat des de 1914 i que durant els anys de la república havia arribat a distribuir 25.000 exemplars, no va ser, ni de bon tros l’única revista publicada a Alacant en català. El 1884 ix a la venda El Cullerot, d’orientació republicana –una orientació ben ferma i majoritària a la ciutat fins a la derrota del 39–, que defensava “posicions provincialistes o alacantinistes, derivades del menyspreu a la ciutat de València. De fet, definia l’idioma com a alacantí”, tal com remarquen Francesc-Andreu Martínez i Francesc-Tomàs Martínez, els autors del llibre 1837-1977. La premsa valencianista. En pocs anys aquesta mena de premsa satírica salpebra, inquieta i impertinent, els punts de venda de la ciutat: El Campaner, Garrotà de Sego, El Amic del Poble, El Cacahuero, La Granera, La Senserrá, El Pelut, Milord Quico, La Cremá, El Crit Foguerer, El Fogueter, El Marescal, El Dimoni Coixo, El Garbellet, El Gos de Presa, El Llançol, La Gaceta, La Granota, El Pardal, El Pardal Alacantí…
Tota aquesta varietat editorial –i també ideològica– constata la vitalitat d’una llengua que abans de la desfeta del 39 era la majoritària a la ciutat. Alacant, però, des de l’articulació oficial de les províncies i l’assumpció d’una capitalitat que es va disputar amb Oriola, va assumir aquesta vocació de manera ràpida i enèrgica. La vocació de nervi provincial, de centre de decisions administratives tutelat per l’Estat, la va portar a una competició òbviament provinciana amb València, que sempre s’ha mirat aquests intents des de la distància i la displicència. I també a la castellanització, encara més accelerada que la de la capital del país. Molts alacantins de la ciutat rebutgen de fa dècades, amb més o menys intensitat, considerar-se “valencians” i ataquen amb contundència “todo lo valenciano”.
Aquesta tensió alacantinista va portar l’alcalde i les autoritats de la ciutat a rebutjar un dels intents polítics d’articular un règim autonòmic durant la república, com havia fet Catalunya. Només l’amenaça de les autoritats locals de diversos municipis alacantins, que les van intimidar avisant-les que se separarien de la província i s’afegirien a la de València, les va dissuadir.
El “cas d’Alacant” des de 1939 s’ha enquistat i s’ha agreujat, en el sentit de considerar-se un melic provincial vigorós i de mirar de competir de manera estúpida amb la ciutat de València. Aquestes pretensions han comptat amb la col·laboració nècia de la capital del país, també tocada del mal provincià, que de fa segles ha dimitit de ser-ho.
Es pot resseguir aquest “cas”, el de la capital meridional del País Valencià –les peculiaritats amargues d’una pretensió suïcida–, en dos assaigs indispensables: Alacant a part, de Jose Vicente Mateo (1966) i Alacant contra València, d’Emili Rodríguez Bernabeu (1994 i 2005). En les dues obres es desgranen els intents de constituir-se en una excepció territorial dins el país, l’avanç imparable de la castellanització lingüística, els intents de liderar una regió amb Múrcia –que durant anys fins i tot va covar una denominació: Sureste– i, sobretot, la identificació amb els interessos i l’essència de Madrid, la intenció de constituir-se en port i platja provincials i subalterns de la capital de l’Estat. Un intent macabre compartit amb més entusiasme encara, si és possible, per la ciutat de València.
No cal dir que des de Madrid s’ha entès la pretensió i s’ha apamat els efectes d’aquesta debilitat en les aspiracions nacionals del País Valencià. No és estrany, per tant i per exemple, que el nou traçat de l’AVE comunique Alacant i València amb Madrid sense cap nus solvent que les connecte entre elles. La tradició radial ferroviària de l’Estat, que s’assenta amb força des de 1939, encara no descansa i col·labora amb el distanciament entre les dues capitals valencianes.
Una part important de la desconfiança alacantina respecte a València, de la necessitat de distanciar-se’n per constituir-se en referència provincial única i sòlida, han anat esvaint-se des de l’aprovació de l’estatut d’autonomia. Les noves realitats exigeixen noves estratègies. I encara més quan el poder polític del Partit Popular valencià s’ha centralitzat a Alacant des de la presidència d’Eduardo Zaplana, un pragmàtic benidormí que no va dubtar a deixar de costat qualsevol pretensió provincialista que li restara protagonisme polític. Aquesta tendència s’ha renovat sota el liderat de l’alacantí Carlos Mazón.
Però n’hi ha una altra, de realitat –aquesta social, no política–, que perviu amb força. És la realitat hereua de l’ànsia i el neguit provincials i provincians d’Alacant. Escriu Emili Rodríguez-Bernabeu: “El corrent de residents jubilats d’espanya, principalment de Madrid, i d’altres indrets de la Comunitat Europea, ha continuat complicat el laberint de ciment que embolica els voltants de la city i molts quilòmetres més enllà. El nombre real d’habitants d’Alacant és difícil de calcular. El flux de manxecs, de murcians i d’andalusos ha incidit en menor força que amb dècades anteriors, però no ha cessat. Ara la comunicació regular amb Alger crea una població flotant magribí molt aparent, amb una immigració legal i una altra de difícil apreciació. Però la immigració no es redueix als grups humans esmentats. Hi ha els sud-americans i la gent de l’Est d’Europa. 21.000 immigrants aconsegueixen papers el 2004 a Alacant, i només són una quarta part de les sol·licituds. Tot aquest gruix humà, la importància del qual és ignorada per tots, sembla ocupar unes posicions marginals que incideixen poc en la vida tradicionals dels alacantins. Per als naturals, aquests elements humans, només signifiquen una oportunitat de mà d’obra barata per fer treballs que no volen ells, o un perill poc definit. Però els fills d’aquests immigrants –amb una fecunditat sense complexos– ja omplen els col·legis i els instituts de la ciutat i els pobles de l’Alacantí. El paper que puguen jugar demà en la vida de la ciutat és imprevisible. Els nouvinguts, naturalment, s’assimilen prompte a la llengua majoritària de la ciutat, el castellà, i poden semblar un perill per a la supervivència del valencià comunitari; però també, amb açò, no fan una altra cosa que seguir el camí que l’alacantinisme tradicional empenta”.
Emili Rodríguez-Bernabeu desgranava aquestes reflexions el 2005, ara fa vint anys. Aquells símptomes ara són categoria consolidada. L’Alacant d’avui ja no recorda gens la del Tio Cuc. La ciutat frega els 400.000 habitants i intenta liderar –amb la competència d’Elx– una àrea metropolitana que s’acosta als 800.000.
A la consulta entre els pares i les mares dels alumnes per determinar quina llengua vehicular volien per a l’ensenyament dels seus fills únicament el 17 per cent es van decantar pel valencià a la ciutat d’Alacant. El 83 per cent ho van fer pel castellà. A l’Alacantí, el 24’39 per cent de les famílies van triar el valencià, enfront del 75’61 per cent que ho van fer pel castellà. La xifra és demolidora i contrasta de manera taxativa amb el total del país, on el català es va imposar al castellà amb el 50’53 per cent.
L’ajuntament d’Alacant, en mans del PP i de VOX, no han desaprofitat l’avantatge i ha aprovat en ple que la ciutat se segregue de les zones històriques de domini lingüístic valencià. La intenció, però, ha de ser revalidada a les Corts valencianes, les quals per oficialitzar-la han de modificar el text de la Llei d’Ús i Ensenyament. Potser ho faran. En tot cas, Alacant, malgrat les ànsies integradores de Zaplana i Mazón, continua sent un cas a part. I ara mateix, amb Perpinyà al Nord, la punta de llança meridional de la dissolució lingüística del territori.
