Menys ciment i més substància grisa. Més gestió professional i menys utilització política de les infraestructures. L’aeroport de Barcelona continua volant sense un full de ruta clar per al seu futur. Torna a ser notícia amb una nova idea faraònica, ara provinent del món empresarial, que ha de portar per art de màgia més vols intercontinentals a Barcelona. Les pilones de ciment per col·locar una pista sobre l’espai natural de la Ricarda, amb tota probabilitat, no passaran de ser una nova ocurrència milionària per emmascarar el drama real de la primera infraestructura de Catalunya: la pèssima gestió d’AENA, sense una política comercial individualitzada per al Prat, centrifugant recursos propis cap a altres aeroports i prioritzant de forma obscena Barajas com a únic hub intercontinental de l’Estat. Tot això, malgrat la posició geogràfica estratègica de Barcelona i el seu potencial d’atracció d’inversió estrangera de sectors emergents com la tecnologia o la biomedicina.
El gestor aeroportuari AENA -51% públic, 49% privat- és una anomalia pel que fa a la gestió d’aeroports a Europa, amb un sistema de caixa única que alimenta els aeroports deficitaris, la majoria, construïts amb criteris polítics i no econòmics. Un sistema que permet fer una utilització clarament política dels recursos. I això s’ha fet històricament amb Barajas. Res, per cert, que no hagi passat amb un servei com és Rodalies. Les inversions de l’Estat en la xarxa ferroviària espanyola a Catalunya han estat volgudament molt per sota del pressupostat. I això, amb el pas dels anys, ha deixat una infraestructura -propietat d’Adif- deficient i tercermundista. Les avaries són el pa de cada dia a Rodalies -que ara opera Renfe en solitari-, però aquest no és el cas del servei ferroviari a Madrid o Sevilla, per posar dos exemples. La raó és senzilla: s’ha cuidat la infraestructura i s’hi ha invertit.
El drama de l’aeroport de Barcelona no és la falta d’espai perquè s’enlairin més vols intercontinentals, si és que realment es creu que cal apostar per aquests vols. És la mala gestió de la infraestructura, la falta d’una política comercial pròpia que faci atractiu l’aeroport per a les grans companyies més enllà de les low cost i dels vols de curt recorregut que es podrien fer en una bona alta velocitat. Tot plegat, el peix que es mossega la cua. Abans de tenir un aeroport més gran potser caldria tenir un aeroport ben gestionat.