L’U d’Octubre va disparar totes les alarmes dels ultres espanyols, ultres “de derechas” i ultres “de izquierdas”. Hi són a Vox, al Partit Popular, a Ciudadanos i al Partit Socialista. Les seves formes varien en funció del seu grau d’hipocresia, però tots convergeixen en aquest mateix punt: ‘La nació catalana no existeix, i perquè ningú no ens pugui posar en ridícul quan diem aquesta barbaritat, cal que la llengua catalana desaparegui. Així, morta la llengua, morta Catalunya. Sense llengua catalana, ja no hi haurà catalans, només hi haurà espanyols’.
L’odi a la llengua del país colonitzat és un tret identitari del colonitzador. Necessita l’extinció de la llengua del país que sotmet no només per imposar-hi la seva, sinó per poder dir que aquell país no ha existit mai més enllà de la imaginació de quatre indígenes fantasiosos. L’extermini de pobles, cultures i llengües allà on Espanya ha posat la bota al llarg de la història ho diu tot en aquest sentit. No eren els espanyols els qui havien d’aprendre i parlar la llengua autòctona, eren els aborígens els qui havien d’aprendre i parlar la llengua dels espanyols (castellans, ja que Espanya no existia. Catalunya, sí; Espanya, no). El quadre de Goya “La letra con sangre entra” mostra esfereïdorament l’esperit espanyol a l’hora d’imposar la seva ‘autoritat’ en tots els àmbits de la vida.
Dic que l’U d’Octubre va disparar les alarmes del totalitarisme dretà o esquerrà, perquè per primer cop es va veure que la independència de Catalunya és molt més assolible del que fins i tot molts catalans es pensen. Un poble unit i resolut en defensa dels seus drets és molt difícil d’aturar, si no és sagnant-lo. I, tot i així, si es manté ferm i unit, i no acata les lleis que l’emmanillen, esdevé imbatible en un context geopolític com el de la Unió Europea. No és estrany que tots els ultres espanyols i els autofòbics catalans s’enfilessin com una carabassera en veure que les estructures totalitàries que havien construït per posar el DNI espanyol a la boca dels catalans i lligar-los ben curt no havien servit de res i s’estaven esfondrant. L’U d’Octubre, tot i la reculada dels partits anomenats independentistes, havia deixat clar que la llavor és viva en el poble i que, més tard o més d’hora, Catalunya tornarà a ser un Estat d’Europa. Només d’imaginar-s’ho, els ultres i els col·laboracionistes ja embogeixen, i aquelles maneres moderades amb què havien disfressat el seu odi a Catalunya o el seu autoodi català desapareixen de cop i es mostren sense filtres.
Això ha propiciat l’aparició d’escrits d’individus que, sabent-se colons o sabent-se botiflers, han començat a desbarrar. Ho han fet empesos pel mateix odi d’aquella caterva de bèsties enviada per Espanya a apallissar-nos mentre votàvem als col·legis electorals. N’hi ha tres que gairebé s’han solapat en el seu desfici: Rosa Cullell i Ignacio Vidal-Folch, periodistes, i Juan Abreu, escriptor cubà que viu a Catalunya des del 1997. Tots ells, com veurem, mentiders mancats d’arguments i escrivint des dels budells del seu ultranacionalisme espanyol, utilitzen el nazisme i el fonamentalisme islàmic per escarnir tota mesura de normalització i protecció de la llengua catalana; una llengua contra la qual, com informa la Plataforma per la Llengua, només en el primer trimestre d’enguany s’han aprovat 62 noves normes que la discriminen per tal d’afavorir l’espanyol. 62 dues noves normes que se sumen a les 55 que es van aprovar en el trimestre anterior, l’últim del 2022. En total, 117 normes en només sis mesos que, a aquest ritme, en tancar el 2023, poden ser unes 300, pel cap baix.
Rosa Cullell, El Subjetivo, 29/3/2023: «Es siempre la misma cantinela: la lengua propia se muere debido a la imposición del castellano por parte del opresor Estado español. Es una falsedad, pero funciona entre sus fans. […] Me da absolutamente igual lo que diga sobre mí la Gestapo de la lengua catalana, la que quiere echar de la educación, de la sanidad y de la vida pública a todo el que no acepte sus antidemocráticas normas. […] El supremacismo que se esconde detrás de tanta norma lingüística parapolicial es preocupante.»
Ignacio Vidal-Folch, Crónica Global-El Español, 7/4/2023: «Esto ya lo digo yo, en esta sociedad laica se ha convertido en el sustituto de Dios Todopoderoso: el Cat.Al’lá. Una idolatría. Pocas bromas con el Cat.Al’l’á Akbar, que la menor falta de respeto contra la dogmática religión está severamente penada con toda clase de fatwas. […] Esta Gestapo cuenta con una oficialidad extensa, con Obersleutnant abundantísimos, una clase de tropa también numerosa, una jauría de perros ladradores. Su acción represiva tiene la función de compensar, en la medida de lo posible, la frustración, y de paliar la amargura que trajo el fallido golpe de Estado.»
Juan Abreu, Vozpópuli, 20/4/2023: «La joven enfermera española Begoña Suárez dijo, “el puto Nivel C1 de catalán”. Bastó para que fuera sacrificada por las hordas nacional-racistas y expulsada de la sagrada tierra nacional-racista catalana. La jerigonza catalana se ha convertido, en manos de los nacional-racistas catalanes, en uno de los mayores y más ponzoñosos enemigos de los españoles libres e iguales, es decir, de España. […] Que en España se permita imponer el puto Nivel C1 de catalán es prueba irrefutable de que la infección nacional-racista catalana se ha extendido por los cerebros españoles, y alcanza ya niveles de tara mental. […] No se puede convivir con alguien cuyo objetivo es tu extinción. Cuyo objetivo es la imposición de la engañifa del país catalán o vasco y de la falsedad de la ciudadanía catalana o vasca, que como es obvio, no existen. […] Lo único, en lo referente a idiomas que hay que imponer en España, es la educación general en el gran idioma español, el idioma de todos los españoles. Las demás jerigonzas (vasco, catalán, valenciano, gallego, etcétera) deben supeditarse en todo, como es lógico, al gran idioma español. […] No hay país catalán, ni ciudadanos catalanes, hay que repetirlo hasta que la verdad se abra paso.» El mot ‘jerigonza’ vol dir galimaties, garbuix, excentricitat, raresa, extravagància, anomalia. Aquest individu, si hagués nascut als Estats Units del segle XIX, hauria estat militant del Ku Klux Klan. L’odi, la incultura i el racisme li surten per les orelles.
Ja veiem el nivell d’aquesta gent. Encegats per l’odi o per l’autoodi, segons el cas, adopten el vòmit com a eina de comunicació. Una barreja d’odi i d’impotència intel·lectual els empeny a dir-la cada cop més grossa i a insistir en què el Procés s’ha acabat sense adonar-se que els seus vòmits demostren just el contrari. Quin sentit tindria consumir tanta energia com consumeixen fuetejant un agònic, oi? En realitat, segueixen la mateixa praxi de l’Estat espanyol: negacionisme i criminalització de la insubmissió. “Nunca fue el español lengua de imposición, sino de encuentro”, diuen. Però a Ultramar van cometre un genocidi i a Catalunya, el 1714, ens van massacrar i van violar les nostres dones i les nostres filles. Els llibres d’història ho expliquen molt bé. I, en comptes de demanar perdó (és el mínim!), covards com són, ho neguen. Se’ls fa insuportable comprovar que, malgrat la seva barbàrie, no ens han vençut, que la nostra llengua encara és viva i que la consciència de saber qui som es manté inalterable. Quin afront!, per a un Estat supremacista que sempre ha imposat el seu afany de domini per mitjà de la violència armada i dels seus tribunals inquisidors. La mateixa violència i els mateixos tribunals que avui intenten associar independentisme amb terrorisme amb la burda pretensió de burlar la justícia europea i els drets humans.
El projecte espanyol d’acabar amb la nació catalana és ancestral i roman inalterable. Ha viscut etapes diverses en funció de la ‘bondat’ que feia Catalunya, però el 2017 va descobrir que una majoria independentista a les urnes podia deixar el mapa d’Espanya com un jersei de llana en sortir de la rentadora després d’un programa equivocat i va desfermar tota la seva fúria. I aquí els tenim, al Congreso, al Gobierno, al Constitucional, al Supremo, a la JEC, a la Conferència Episcopal, a Vox, al PP, a Ciudadanos, al Partit Socialista, a El Subjetivo, a Crónica Global-El Español, a Vozpópuli…
Amb tot, té raó, Juan Abreu, en dir que “no se puede convivir con alguien cuyo objetivo es tu extinción”. I tant, que no! És ben cert, això. Ni s’hi pot conviure ni s’hi ha de conviure. Entre moltes altres raons, per una qüestió de salut mental. Catalunya, que, mal que els pesi, no ha estat, no és, ni serà mai Espanya, no pot conviure amb un Estat que no sols fa d’Espanya una religió, sinó que té com a objectiu l’extinció de Catalunya. Tanmateix, cal estar agraïts a tota aquesta colla d’ultraespanyolistes histèrics i biliosos com Cullell, Vidal-Folch, Abreu, etc., ja que ells, per si mateixos, són la demostració més fefaent de fins a quin punt, com diu Harold Bloom, “Catalunya i Espanya són dues civilitzacions completament diferents”.
7
22
