L’última consigna que des d’Esquerra s’han inventat perquè les seves xarxes clientelars a la colònia la posin en circulació és que volen ser útils. Gabriel Rufián ha començat a fer córrer la brama que val més ser el tonto útil que el llest inútil (sic), per exemple, tot fet referència a Junts per Catalunya.
Quan els republicans parlen de ser útils, de l’independentisme pragmàtic, de principi de realitat i de totes aquestes expressions que no se’ls acaben mai perquè se’ls acabaria el crèdit que sustenta els seus privilegis fan una cosa molt perillosa en política, que és que els principis no valguin res, com els que justifiquen Franco perquè inaugurava pantans o perquè es va inventar la Seguretat Social, cosa que és falsa, dit sigui de pas. I com que la competència que tenen és la CUP, que està molt enfeinada amb les lluites compartides amb qui majoritàriament vota que ens usurpin drets, i Junts Per Catalunya, que l’únic que pot oferir perquè els votin és que no són Esquerra, poden pixar-se sobre l’hemeroteca a la nostra cara sense cap mena de vergonya.
Ja podem recordar a Rufián les 155 monedes de plata, els 18 mesos que deia que romandria al Congreso y ni uno más o que no investiria els carcellers del PSOE, a Pere Aragonès quan exhibia cartells que Espanya ens roba o quan responia a Lluís Rabell, de l’òrbita dels Comuns, que “Si el referèndum és reconegut per Espanya, aleshores ja no és revolucionari, és pactat. I això ja ho hem intentat.”, o a Oriol Junqueras quan deia allò de doneu-me 68 escons i faig la independència o advertia que “Ens intentaran comprar amb una oferta que mai compliran. Però hi ha gent que té tanta pressa per vendre’ns que es regala abans de l’oferta.”
Ja podem confrontar-los amb els seus ells mateixos de fa uns anys, que els és exactament igual. És cert que no ho veiem fer gaire a les entrevistes que els fan (majoritàriament controlades pel seu aparell de partit), però no ens enganyem, encara que ho fessin, respondrien això: que prefereixen ser útils abans que coherents, que si el cost d’aconseguir unes engrunes de la metròpoli (que sempre diran que es destinen a coses urgentíssimes, només faltaria) és faltar a la seva paraula, l’assumeixen. És una fal·làcia de fals dilema de manual, ja que es pot mantenir un mínim de coherència (una cosa és menjar-te algun gripau i l’altra fer absolutament tot el contrari que abans defensaves) i dedicar-te al que consideres que és ser útil, encara que sigui ser útil a Espanya com ho era Jordi Pujol quan feia exactament el mateix, només que el pagament de serveis prestats que els seus rebien era, presumptament, major, en negre I en espècies.
Un exemple que es pot fer és que la CUP, quan era coherent, guanyava vots. Quan deia que no investiria Artur Mas i no l’investia, i el seu cap de llista, que no hi estava d’acord, dimitia, guanyava vots. Ara, en canvi, tret d’algun repunt puntual en què la gent s’agafa a ells com un ferro roent fastiguejada del potineig dels neo i els exconvergents a les institucions, neda a la irrellevància, fent reformisme espanyol intentant influir en la forma en què l’Estat del qual diuen voler-se independitzar castiga els intents d’independència.
Quan a Esquerra parlen de ser útils, quan Rufián treu pit al Congrés del que suposadament aconsegueixen per a Catalunya, mai explica a qui són útils, sobretot tenint en compte, no només que Espanya mai compleix amb els catalans, per molts mecanismes de control (sic) que posin en marxa perquè diagnostiquin que efectivament, un cop més no s’ha complert amb els catalans, sinó també que els diputats del seu partit fa 15 anys, amb més representació, obtenien molt més del que ells obtenen ara. I, el més important, mai no expliquen a canvi de què són útils. Què ofereixen ells a Espanya a canvi d’aquestes engrunes que estan disposats a donar-nos des de Madrid, quan tots els escons que es decideixen a Catalunya no són prou per aturar qualsevol llei que PP, PSOE i VOX vulguin aprovar contra nosaltres.
Quan els principis en política no valen res, aleshores res val res. Ningú té necessitat d’oferir res més que no ser ells. Només cal mirar el que fa Junts, i això cronifica el problema. M’agradaria pensar que això és positiu com a brou de cultiu per a alternatives polítiques que tornin a posar en valor el valor de la paraula, valgui la redundància, però la història demostra que també ho pot ser per encimbellar els pitjors monstres, i si això passa, serà únicament per culpa seva. Perquè no hi ha forma, com a polític, de ser útil al ciutadà que complir la teva paraula.

