Fa dues setmanes vaig publicar un article en aquest diari on explicava que el que subratllaria de la desbandada de bona part de l’equip del programa Zona Franca (que girava entorn de l’equip del podcast esportiu La Sotana), després que TV3 hagués ordenat a la productora l’acomiadament de Manel Vidal per l’afer de l’esvàstica, era la mort de TV3.
Avui, després de saber que el programa torna amb una substituta del presentador, Joel Díaz, és una bona ocasió per desenvolupar aquella idea en quatre lliçons:
1. Normalització de la censura a TV3
Danae Boronat, la nova presentadora del programa, no és qui en normalitza la censura: ja ho havien fet abans tots els de La Sotana que han marxat. Com han explicat el Manel i el Joel, l’acudit de l’esvàstica havia passat per tots els filtres (han fet servir aquesta paraula) i per això el dia dels fets en Manel va sortir “molt tranquil” a antena. Per tant, aquí ha guanyat la censura molt abans que la Danae (o qualsevol que pogués haver acceptat aquest lloc) entri en escena. Ningú en va marxar fins que va ser TV3 qui els va fer fora, despatxant el Manel. I el programa continuarà fidel a la seva essència: blanquejar la Nostra davant dels catalans per manifestar un suposat interès per seduir l’audiència jove amb continguts en català per poder continuar mantenint la menjadora que és per a tothom (i, d’aquí, haver d’agradar a tothom).
2. Vampirització dels nous talents
No és la primera vegada, ni soc jo l’única que ho explico, que TV3, com el Procés, és una màquina que necessita desvirtuar bones idees i nous talents per alimentar-se. Per això probablement l’equip de La Sotana va cometre un error en participar a Zona Franca posant-se a les ordres d’altres, en comptes de dirigir-lo ells. Potser hauria passat alguna cosa similar, però com a mínim ens hauríem estalviat el cinisme de la productora Atomic Beat afirmant en un comunicat que “si s’han comès errors en el contingut, els ha comès la productora”, que és tant com reconèixer que en realitat qui van fer fora Manel Vidal van ser ells i no el director de la cadena, Sígfrid Gras. Tot plegat, per protegir el seu contracte milionari perquè, com també assumeixen haver acceptat, TV3 els ha “demanat prudència en el com” i que treballen “en un equilibri complex i en tensió permanent”.
El mateix escrit de la productora, amb un to gamberret que ja no es creu ningú (“Joel, ets un cabró. Et respectem i t’estimem i tal, però ets un cabró” –Jiíl, its in quibrí. It rispictim i t’istimim i til, piri its in quibrí-), clama “Llarga vida al Zona Franca i llarga vida a l’entreteniment a la televisió pública”. I als 1.314.419,14 euros de contracte, nois, que no hauríeu pogut aprofitar fins al final si tancàveu la guingueta, digueu-ho tot. Probablement el Joel –que, en comptes de mantenir-s’hi al marge, ha corregut a felicitar el nou fitxatge del programa i a fer de justicier amb els que insulten la nova presentadora– em desmentiria, suposo que perquè obeeix millor que jo a allò que diuen les mares de no tancar-se portes, encara que això sigui a costa de no ser honest amb un mateix.
TV3, però també la productora, s’aprofiten d’aquests talents i d’aquestes idees a baix risc. En el cas de TV3, perquè ho fan amb els diners dels altres, i en el cas de la productora perquè té el favor de l’administració de la colònia i compra aquests mateixos talents i idees per quatre duros en comparació amb els diners que fan.
Són els creadors els que s’han de preguntar si val la pena que els vampiritzin d’aquesta manera per cobrar una mica més a final de mes i/o per tenir un sou fix que, com hem vist, de fix no en té res.
3. Perpetuació de les xarxes clientelars dels partits
Probablement, TV3 no hauria acceptat signar un programa dirigit i/o produït directament per Joel Díaz, Magí Garcia, Manel Vidal i companyia, per això va preferir fer-ho amb un equip de solvència contrastada en el control del passar-se de frenada, com ells mateixos reconeixen al comunicat. Només cal veure com el mateix director de Zona Franca també dirigeix La Fábrica, de Gabriel Rufián, a 8TV, i altres noms de la productora que estan acostumats a treballar per a Évole i tot de gurús de l’espanyolam.
Aquestes xarxes clientelars que es creen són indestructibles, i els mateixos polítics quan legislen sobre mitjans públics pensen en aquesta clau. Només cal veure com es va pactar a Madrid la quota Netflix, en què no es garantia que aquesta plataforma emetés en català, sinó percebre diners perquè les productores amigues continuessin repartint-se una part del pastís audiovisual, cada cop més decadent. O com Tatxo Benet intentava col·locar a la desesperada aquella sèrie documental, El Judici, per una morterada de diners, quan a la Corpo s’hi posaven de perfil.
4. La solució és eliminar els intermediaris
El Joel Díaz, el Manel Vidal, el Magí García, etc., continuaran podent fer els continguts que els peti a La Sotana, que és un podcast pagat directament per la seva audiència. Fa uns dies, de fet, un regidor del Vendrell es lamentava, impotent, d’un nou acudit al programa en què es deia “és més del PSOE que tenir una segona residència a Coma-ruga”. És el que té no poder-los fer fora del seu propi programa, una cosa que només es pot fer des de TV3 i amb els tentacles dels masovers de la colònia.
Per això, només es podran continuar fent Zones Franques –dels que no han de fer passar els seus guions per cap filtre que els obligui a fer servir un eslògan que provoqui riures de conill, com Puta Nit i Bona Espanya (que ja ni tan sols tindrà continuïtat al programa), quan que el que s’hauria de fer servir és Bona Nit i Puta Espanya– sostinguts econòmicament per l’audiència, sense intermediaris, en un mercat de contingut audiovisual que faci servir les plataformes que tothom té, com YouTube, Twitter o Twich, i que atregui patrocinadors interessats en una audiència fidel disposada a pagar pel que li interessa.
8 
32 
