Les negociacions del pressupost de la Generalitat, per dir-ne d’alguna manera d’aquest estira-i-arronsa que fins i tot els que hi participen segueixen d’esma, són esgotadores. No per la durada, sinó per la falta de contingut. No hi ha debat, ni models de país, ni gaire ideologia. Cada partit tria tres o quatre eslògans per aferrar-s’hi i marcar perfil, una expressió cada dia més buida. Tot es fa pensant en el relat: ERC vol que sembli que el seu govern en solitari és ferm i capaç, el PSC vol que es vegi que tenen la paella pel mànec, Junts està molt interessat a fingir que vol negociar per poder dir després que els seus exsocis han preferit un pacte tripartit amb els socialistes i els comuns, i els comuns volen ser-hi, com sigui.
Potser no se’ls pot culpar del tot. Al capdavall, l’ofec financer de Catalunya fa que les suposades negociacions per decidir com gestionar els diners públics sigui una trista batalla per les molles. Però sí que se’ls pot reclamar menys tacticisme i més sentit d’estat. Perquè amb els mateixes condicions, o encara amb més dificultats, hi ha sectors privats que fan molt més país. Ho demostren cada dia, i aquesta setmana han estat notícia en aquest sentit les empreses catalanes dedicades a la tecnologia de l’espai.
El llançament del segon nanosatèl·lit visibilitza feliçment una constel·lació de professionals i empreses que treballen en l’excel·lència i que aposten pel talent nacional, per retenir-lo i aprofitar-lo. El mateix Govern reconeix, en declaracions al Tot Economia, que cal ajudar aquestes empreses a “posicionar-se en aquesta cursa”, que és internacional i molt exigent. Que la teatralització de batalles perielectorals com la dels pressupostos no ens faci perdre, com a ciutadans, la vigilància sobre aquests compromisos, que s’han de materialitzar perquè és aquí on el país s’hi juga una part important del futur.
6 
2 
