A aquestes alçades del serial pocs independentistes discuteixen que allò que no se sap ben bé qui ha convingut a denominar “procés” ha acabat, si més no per ara, amb una clara derrota. Una derrota incontestable. L’afirmació no és tan òbvia com sembla. Molts partidaris de la independència ho van negar durant molt de temps. Ací i allà van brotar territoris, convenientment senyalitzats, que vivien sota el paraigua d’una voluntariosa república catalana. I encara ara n’hi ha que exigeixen als partits polítics independentistes que “implementen el resultat del referèndum de l’1 d’octubre”. Només es podria “implementar” aquell resultat des de la victòria. O des de la voluntat decidida de la transgressió. No és el cas. Ni dels que reconeixen que no ho faran ni dels que afirmen que estan preparats per a un nou embat.
Constatada la primera premissa -la derrota-, la segona hauria de ser analitzar-ne la fondària. L’evidència també resulta irrebatible en aquest cas. La derrota independentista és molt més derrota en mans dels independentistes. En la gran època dels coachings, els ceos, els algoritmes, els experts en comunicació, els doctors en xarxes socials i els doctes en comunicacions corporatives vàries, l’actuació general de les opcions independentistes parlamentàries davant aquesta derrota la fa més derrota encara. Els pitjors assessors del món els marquen el camí del sainet.
Què en podia haver après l’independentisme? Que l’Estat és molt més fort del que es pensaven i que qualsevol estratègia ha de mirar d’aprofitar-ne les febleses, que en té? Que les suposades complicitats europees o internacionals són molt més magres del que molts proclamaven i que cal no comptar-hi per no enganyar-se debades? Que la unitat de l’independentisme ha de ser, no només un punt de partida, sinó també d’arribada si realment es vol aconseguir res? Que no es pot fer estructures d’Estat sòlides des de l’autonomia catalana i amb l’Estat en contra? Que les grans empreses a Catalunya respondran a qualsevol crida de les institucions i el govern de l’Estat en defensa de la unitat territorial que sacralitza aquest mateix Estat?
Se’n podien aprendre -se’n poden aprendre-, de la derrota, moltes lliçons. I no se n’aprèn cap. Si la intenció és reforçar la derrota, l’estratègia actual és l’adequada. Si l’objectiu és aconseguir transformar-la en victòria, cada dia l’independentisme se n’allunya més.
Què hauria de fer i no fa aquest independentisme en derrota lliure per demostrar que n’ha après alguna cosa?:
Els partits independentistes haurien de deixar de competir follament per l’hegemonia política autonomista. Tant se val qui governe les institucions si l’única intenció és només administrar-les. L’independentisme ha passat de barallar-se per qui liderava el procés a desbudellar-se per qui controla el poder subaltern.
Considerar els altres “traïdors” o “hiperventilats” pot servir de bàlsam de consciències o d’estratagema partidista per estigmatitzar enemics, que no adversaris, però llançar sal a les ferides només les irrita més.
Dividir la resposta des de posicions irreconciliables davant l’Estat o contra l’Estat afebleix qualsevol estratègia.
Considerar “culpables” tots els partits, les organitzacions i els líders i dirigents que van protagonitzar el “procés” ni soluciona res ni ajuda a marcar un nou punt d’inflexió que supose superar tots els errors anteriors.
En la llista d’errors acumulats, per si en calien més, caldria sumar-hi les bregues internes, que van més enllà de les guerres externes entre partits. Una part de l’independentisme -bàsicament, a l’entorn de Junts- no en té prou amb la guerra de projectils diaris que els enfronta a Esquerra o a la CUP. Hi suma, a més, unes evidents i greus batusses internes que acaben de complicar encara més la situació general de l’opció que aspira a trencar amb Espanya.
L’exemple, el màxim i darrer exponent, d’aquesta estratègia d’errors propis ha estat aquests dies el cas de Francesc de Dalmases. El diputat de Junts és una de les persones de màxima confiança de la presidenta del partit, Laura Borràs. De Dalmases s’ha equivocat des del principi. Hauria estat molt més raonable reconèixer obertament l’error i demanar disculpes ja en el primer moment. En tot cas, si s’haguera tractat d’un altre polític, la bola no s’hauria fet tan grossa. No parlem d’un cas d’assetjament i ni d’agressió, sinó d’una esbroncada. La traca que ha desencadenat l’episodi només s’entén des de la intenció, interna i externa, de desgastar el liderat de Borràs. No és que se n’haja aprofitat el bloc unionista, que seria del tot lògic, és que la batussa ha estat un nou pas de comèdia -o de tragèdia- dins les files esquarterades de l’independentisme. Dins i fora de Junts. Ells s’estomaquen més a gust quan les pedrades són amigues.
Fins ací els errors, gravíssims, que es multipliquen i s’encadenen cada dia. Duraran gaire? Tot fa pensar que sí. I mentre això passe, l’independentisme, des de la fractura, no tindrà cap opció ni tan sols de ser pres seriosament per l’Estat. I encara pitjor, fins que no se supere aquesta brega de gats pelats una part de l’electorat independentista pot decantar-se per l’abstenció escaldada. Podria ser, doncs, que per primera vegada en molts anys la pròxima cita amb les urnes se salde amb la victòria dels que es proclamen, amb tota la trampa i tot el cartó, “constitucionalistes”. N’hi ha que pensen que aquesta eventualitat -necessària, des del seu punt de vista- marcarà un punt d’inflexió des del qual es podrà regenerar l’independentisme i dotar-lo de noves opcions que, aquestes sí, no fallaran ni trairan. Podria ser. I podria passar també com quan l’esquerra més coherent va saludar efusivament la derrota dels socialistes valencians enfront del PP després del lermisme més gris i opiaci. Durant dues dècades abrasives, socialment i nacionalment, es va mantenir el Partit Popular al poder.
28 
10 
