Les eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona s’han convertit en una batalla campal inesperada, sobretot en la segona volta, que se celebra avui i demà. La setmana passada, el candidat Joan Guàrdia va obtenir un 49,65% dels vots i es va quedar a unes centèsimes de ser proclamat guanyador en la primera volta. L’actual rector, Joan Elias, va prometre lluitar fins al final, tot i que tenia només el 32,56%. I aquesta setmana, David Vallespín, el tercer candidat i descavalcat de la segona volta, li ha donat el seu suport. Fins aquí, normal i perfectament legítim. Després, però, tot ha esclatat. Hi ha hagut retrets i acusacions. El mateix Elias ha recriminat a Elisenda Paluzie haver donat suport a Joan Guàrdia. D’altres episodis, emparats en l’anonimat que poden donar les xarxes i els serveis de missatgeria, han arribat al deliri i a fregar el delicte, com en el cas del fotomuntatge que situa Joan Guàrdia davant de la porta del camp nazi Auschwitz. I el grup neonazi Los de Artós ha fet campanya contra ell parlant de “rates independentistes”.
Tot això no té res a veure amb la gestió de la Universitat de Barcelona –que deu preocupar més aviat poc a Los de Artós–, de la mateixa manera que la guerra que hi ha per la Cambra de Comerç des que va guanyar Joan Canadell va molt més enllà de la direcció de la corporació empresarial. Es tracta de poder, en tots els seus matisos i variants, un poder que ha estat històricament en mans d’unes elits i que ara el veuen passar a poc a poc a mans de gent que vol canviar les coses i que, de manera més o menys clara segons els casos, qüestionen l’estat espanyol com a projecte. El doctor Guàrdia està molt lluny de l’independentisme contundent i molt visible de Canadell, amb el qual fa el salt a la política per a les eleccions del 14F. Però molesta igual a qui no suporta el sobiranisme guanyador. Una cosa són els discursos i una altra de molt diferent és anar conquerint terrenys. Canadell i Guàrdia, com Laporta, que podria repetir èxit, són odiats com a independentistes que guanyen.
La del Barça serà l’altra gran batalla d’aquest hivern. Joan Laporta ja s’ha fet el protagonista absolut de la campanya culer i comença a descol·locar els rivals. Manifesta clarament el seu independentisme, ja conegut prèviament –amb pas pel Parlament inclòs–, però també aporta capacitat de gestió i ha retocat subtilment el to, per reduir determinades estridències sense perdre la capacitat de sorprendre i entusiasmar. És el que ha fet que tothom parli de la seva pancarta madrilenya. És, per tant, dels independentistes que fan coses i que guanyen. El seu retorn i possible victòria farà saltar totes les alarmes, com ho va fer la victòria d’Eines de País a la Cambra de Barcelona. Que es prepari. Tot i que ja ho deu estar.
