Un museu tancat al públic per un dia com a escenari. Dalt d’una muntanya, amb la ciutat als peus. A baix, convenientment lluny, el poble protestant. I la policia –la del país, que dol més– controlant els manifestants i clavant alguns cops de porra. A l’entrada, les autoritats locals –entre les quals, el president de la Generalitat–, situades com a subalternes, en fila i despentinades pel vent, esperant els protagonistes, els que manen. A dins, en una sala triada per tenir-los ben endreçats, els periodistes, que només han pogut accedir a l’edifici dins d’un autobús al qual havien de pujar tres hores abans, després d’un estricte procediment per acreditar-se que havia durat dies.
Així ha arrencat la cimera hispano-francesa d’aquest dijous a Barcelona. Després d’aquesta posada en escena, la resta ja no importava. De fet, una cimera per a un tractat d’amistat entre Espanya i França, dos membres de la UE, hauria de ser absurda. Aquesta trobada ha de ser buida de contingut per força: tots els acords importants i la legislació compartida es gesten i s’aproven a Brussel·les. I si no, que ens expliquin què s’hi fa en el macrocomplex d’edificis comunitaris amb un non-stop de cimeres.
La preparadíssima trobada no ha sigut res més que un acte litúrgic. Res més o res menys. L’ús de la litúrgia és essencial per a les maquinàries de poder: ho saben bé les grans religions i els estats. La litúrgia ho embolcalla tot fins a tapar completament el que hi ha a dins, a sota o al costat. Així es transmet la idea de quin mana o de qui continua manant, si és que hi ha alguna esquerda.
Per això aquesta cimera a Barcelona havia de ser útil per a Espanya i per a França. Però el resultat ha sigut irregular.
Emmanuel Macron tenia el país revoltat massivament contra la reforma de les pensions, i no ser-hi i tenir alguna cosa per contraprogramar li anava bé. No ha tingut gaire sort: la premsa francesa ha sigut inclement. Ha mostrat les manifestacions en portada a les edicions digitals tot el dia i ha arraconat la informació sobre la cimera. Els que l’han explicat han fet servir un to desmenjat i un punt burleta i li han reservat un espai escàs i secundari a la portada.
A Madrid, les coses són diferents. El problema que Pedro Sánchez intentava combatre avui és l’independentisme –que hi hagi divisió no vol dir que hagi deixat de ser un problema per a Espanya, és un conflicte d’arrels profundes sense resoldre–, i la premsa espanyola l’ha ajudat i s’ha entregat a la cimera. Des de la reverència sempre il·lustrada d’El País fins als ganivets esmolats d’El Mundo, tots els diaris han remat per protegir l’essència, la nació espanyola indivisible. Si El País s’ha pres la trobada bilateral com un dia clau en l’agenda d’un estadista (amb la col·laboració d’una estrella literària de l’unionisme espanyol de Catalunya), El Mundo, sense refinaments i amb les coses clares, ha fet servir Sánchez i la seva festa per atacar l’independentisme.
Que n’aprenguin els catalans. I els francesos.
11 
5 
