Si Catalunya es va entestar als anys 80 a gestar una policia pròpia va ser perquè tenia vocació de ser alguna cosa més que una comunitat autònoma. Va voler les competències de presons i crear un cos policial, marrons que ha de tenir un país complet. En aquell moment no era una idea difusa, una pulsió no concretada. No hi havia projecte independentista, però sí que hi havia projecte nacional. Després, la Història, en gran part empesa de manera maldestra pel mateix Estat, ha portat fins a l’1-O, el 27-O, els presos polítics, el 155 i el cap dels Mossos d’Esquadra tres anys acusat de rebel·lió. I a l’actual situació, difícil de definir però que no és el final de res.
Tot plegat, el que és estructural més que el que és conjuntural, configura un context endimoniat per a la gestió de la policia. Els cossos policials estan acostumats a tenir un Estat cobrint-los les espatlles. No és el cas dels Mossos. L’Estat del qual depenen no els cobreix ni els cobrirà, que s’ho treguin del cap. El que va fer l’Estat amb Josep Lluís Trapero només n’és la mostra més escandalosa. Simultàniament, el govern que els ha de dirigir manté tensions amb l’Estat i una part important de la classe política catalana és perseguida pels tribunals als quals els Mossos han d’obeir. Fins al punt que agents de la policia de la Generalitat van haver de detenir la setmana passada un exvicepresident del Parlament per la querella contra la Mesa per haver permès un debat.
En l’intent de surfejar aquesta onada gegantina, la Generalitat està ficada en un embolic monumental en haver-se compromès a no exercir l’acusació particular contra manifestants detinguts més enllà de defensar els agents lesionats i només pel que fa a les lesions. És a dir, el compromís és no acusar per desordres públics. Una de les trampes que s’ha parat el mateix Govern són els casos que fa temps que s’estaven instruint i que van arribant a judici –i a sentències– amb el criteri antic: 9 de Lledoners, Marcel Vivet o els set encausats més que seran jutjats per la protesta del 30 de gener del 2018 –dia de la no-investidura de Puigdemont des de l’exili– i que denuncien la “farsa” de la Generalitat.
Però, al marge del delay, hi ha el problema de fons: si es manté el compromís d’exercir l’acusació particular quan hi hagi, continuaran les tensions per atestats que exageren fets o directament els distorsionen. El cas més clamorós és del del mosso que la mateixa Audiència de Barcelona assenyala com a possible autor d’una detenció il·legal en el desallotjament d’un local ocupat, que va assegurar que el manifestant li havia clavat un cop de colze que no va existir. Els agents han d’entendre que no tindran la cobertura de l’Estat en aquests casos –els tribunals no els taparan– i que la societat catalana, exigent en matèria de drets i llibertats, empeny per destapar-los. Això és Catalunya, el país al qual se suposa que serveixen.
