La comissió parlamentària sobre el model policial que va acabar la setmana passada al Parlament, després de mesos de feina, ha aprovat un bon feix de conclusions. Com expliquem avui a El Món, van molt més enllà de les qüestions més cridaneres, com ara la limitació de l’ús dels projectils de foam dels antiavalots dels Mossos –s’ha acordat que deixin de fer servir els més durs, ja que n’hi ha de tres nivell de densitat de l’escuma– o l’eliminació de la tècnica del carrusel amb els furgons per dissoldre multituds.
Els objectius que s’han marcat els grups parlamentaris que han tirat endavant les conclusions de la comissió són ambiciosos i, sobre el paper, poc qüestionables. Ningú pot dir que no sigui un bon propòsit feminitzar la policia, prendre mesures perquè s’adapti a la diversitat de la societat, perquè no actuï amb criteris dubtosos –com quan es fan identificacions al carner segons els trets ètnics–, perquè els abusos estiguin més controlats i perseguits i perquè es diversifiquin les professions que treballen al cos, que no s’han de limitar només a la policial. La “desmilitarització” i la “despolicialització” de la policia, conceptes que passen per la proximitat i la cerca de perfils més socials, són un bon camí, igual que potenciar el control d’unitats tan sensibles com la d’informació.
Ara només cal veure fins on és possible aplicar aquestes intencions. Si queden en paper mullat, es perpetuarà el bucle i ens trobarem donant voltes sobre el mateix en una nova comissió de model policial d’aquí a pocs anys. I en aquest cas el dubte no sorgeix pel mantra dels incompliments de les administracions –que pot ser universal–, sinó perquè hi ha condicionants molt concrets. La policia catalana –els Mossos i les policies locals– actua en un marc legal/penal espanyol: lleis espanyoles, jutges i jurisprudència espanyola. I té, també, vicis corporatius espanyols, heretats de cossos policials que no passen ni de bon tros l’escrutini constant que hi ha a Catalunya, on la societat és més exigent i el Govern menys poderós. Tot això no és secundari. Per exemple: Catalunya no pot decidir què fa amb els desnonaments, no només perquè li recorren les lleis al TC, sinó perquè el TSJC –presidit per l’ara ja famós Jesús María Barrientos– controla fins a l’últim detall com es fan, i els jutges arriben a ordenar específicament que hi vagi la Brimo o l’ARRO.
Un dels punts que ha aprovat la comissió parlamentària es refereix a la policia catalana com un sistema format exclusivament pels Mossos i les policies locals, on els cossos estatals no hi entren. De moment, però, els cossos estatals hi són i hi seran. I exerceixen les seves competències, que quan els convé s’amplien, com va passar durant les protestes per la sentència del Procés. Això serà així fins que no es trobi la manera d’aconseguir que deixin de ser-hi, fita que ara mateix està lluny.
