És de veres que tots els poders de l’Estat agranen i centripeten cap a Madrid, que fa d’Espanya plena. L’altra, la buida, es queixa amargament debades. Criatures! Com no s’han de buidar si Madrid es vol omplir? La historieta va començar el 1561 quan Felip II va decidir mudar-se amb tot el seu seguici de Toledo a la vila castellana que ocupava el centre peninsular i que fins aquell moment no havia alçat un gat per la cua. De llavors a fa quatre dies Madrid era Cort i prou. Una ciutat amb gràcies magres i carregada de burocràcia i punyetes. A la capital es prenien les decisions i es perdia Chencho. La producció s’escampava per la perifèria i, sobretot, es concentrava a Catalunya, on hi havia una altra ciutat que, sense ser vila ni cort, es considerava capital, més capital.
La dictadura del general Franco no va alterar aquesta distribució de càrregues i va tolerar, per donar oxigen a la seua autarquia, que Catalunya havia de continuar fabricant. El dictador no concebia el buidatge de la perifèria perquè no en tenia cap necessitat. Si Barcelona era Espanya, per què Espanya havia d’esclafar Barcelona? Va ser paradoxalment arran de la dita democràcia que els poders de l’Estat van començar a concentrar tot el que es mou i remou a la seua capital. Aquells catalans que es consideraven Milà enfront de Roma aviat van abandonar tota esperança a la porta de l’infern. Madrid es volia Roma, Milà, Florència i San Gimignano alhora. Felipe González va començar el gran viratge compensant les inversions a la Barcelona del 92 amb grans llepolies dedicades a Madrid. La compensació va arribar a un punt de repartida culminant amb José María Aznar. D’ençà d’Aznar la radialitat ho ha anat paint tot. Madrid és tot. La resta, res.
Ara Madrid ja concentra el poder financer, gran part de l’industrial, el comunicatiu, l’artístic, el polític, el reial, l’administratiu, el judicial, el legislatiu, l’executiu, el financer i tot el que en penja. Ara Madrid és tot. I malgrat tot, Madrid no deixa de ser allò que sempre ha estat: l’espluga on s’acumula la reacció.
Diuen les ànimes ingènues que hi ha jutges “conservadors” i “progressistes”. Què més voldria el progrés. A Espanya -a Madrid- n’hi ha de “conservadors” i de “reaccionaris”. Els ultramuntans guanyen amb escreix. Representen la pitjor essència del pitjor Estat. Quan va morir Franco al llit els càndids polítics demòcrates que es consideraven en transició van decidir intervenir en l’elecció de les altes instàncies judicials per evitar que la carcúndia sabotejara el procés. Per això el Consell del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional es “polititzen” i es dibuixen amb aportacions del Congrés i del govern. Però al remat la bèstia és la bèstia. La “politització de la justícia” i “la judicialització de la política” es retroalimenten. El Partit Popular creu controlar tant la cúpula judicial com la cúpula judicial el Partit Popular. I si hi faltava cap cornetí, el posa VOX.
Les llengües més malèvoles destralegen que la darrera intromissió que ha perpetrat el poder judicial contra el legislatiu -ja se sap que a Espanya la divisió de poders és una multiplicació– ha estat en realitat una maniobra més de Pedro Sánchez. Podria ser i no se sap mai. El president del govern espanyol ha trobat la cortina de tinta perfecta amb la discussió sobre la reforma del sistema d’elecció dels membres del Tribunal Constitucional. Com que Sánchez es coneix els seus -el seu país-, podria haver arribat a la conclusió que ses senyories no perdrien l’oportunitat de xutar per l’escaire si els passava la pilota. Així ha estat. Amb la gran brega que s’ha desfermat el president ha colat de retop la supressió del delicte de sedició -en realitat, substituït per una sèrie de conceptes que deixaran pas lliure a la “interpretació” dels jutges– i el de malversació -que ves a saber què-, dels quals ja no es parla gens, ha deixat en evidència la cúpula judicial tan identificada amb el PP i el mateix Partit Popular. I encara ha reforçat el suport que rep gratia et amore del bloc aliat i tènuement impertinent que constitueixen Podemos i Esquerra. Una jugada perfecta si es considera, a més, que les enquestes han anat reduint l’impacte del primer anunci de la reforma del Codi Penal, i que ara el PP ja no retalla distàncies al PSOE.
Però, més enllà de les jugades d’escacs de Pedro Sánchez, que ara se sent fort i ha anunciat que ja es poden calçar el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Constitucional i el sursum corda, l’episodi de la reforma del Codi Penal ha tornat a aclarir com entén l’Estat l’Estat espanyol. És una qüestió de bossa de líquid seminal. El poder judicial i l’executiu -el legislatiu només n’és un apèndix- són poder abans que res. I el poder és intransigent. La dreta espanyola -a Espanya dreta és un eufemisme d’extrema dreta- és tan bèstia com l’esquerra -a Espanya esquerra és un eufemisme de dreta-. Si Pedro Sánchez pot, arrasarà tot allò que no se li vincle. I si no pot, l’arrasaran a ell.
Mentrestant, Madrid s’ho mira i es llepa. Aquella ciutat, el cercle centrípet que concentra tots els poders desbocats de l’Estat, voldria ser òpera i teatre. És sarsuela i sainet. Dins la tradició i la lògica que es van començar a enfilar arran de la guerra contra el francès, que la historiografia celtibèrica s’encabota a denominar “d’independència”, Madrid és boca, ses i melic. Madrid, sainet i sarsuela. Madrid aguanta qualsevol cosa. Al remat, va ser tan fidel a la República com a Franco. Només que Franco va durar cinc vegades més…
10
1
