La política catalana comença a semblar una processó de Setmana Santa. Una desfilada dels dolors amb tocs de mil·lenarisme. Fins i tot, s’ha establert com un dogma de fe, com un manament incontestable, el mantra “la democràcia sempre guanya”. Guaita, com en Doraimon. Tot són laments, parafernàlia, cops al pit i proclames, sense no ja estratègia, sinó la més mínima tàctica.
El cas de Pau Juvillà n’és exemple més gràfic. Se sabia que més aviat que tard el diputat cupaire seria inhabilitat. Com a mínim, hi havia dues possibilitats molt simples: o era inhabilitat o no ho era. Com passa amb la presidenta Laura Borràs, el conseller Rogert Torrent, la diputada Eulàlia Reguant, la consellera Natàlia Garriga, o els diputats d’ERC, Josep Maria Jové o Lluís Salvadó. Tots tenen els mateixos números de loteria que en Juvillà. Tot i això s’ha demostrat que no hi ha res, absolutament res, preparat.
Però el més preocupant de tot plegat, no és el numeret de l’independentisme institucional, sinó que ha tapat la inquietant decisió de la Junta Electoral Central. Una decisió que s’ubica per sobre el poder judicial fora d’unes eleccions i establint una sui generis inelegibilitat sobrevinguda que grinyola amb qualsevol garantia democràtica quan la sentència que inhabilita és perfectament recurrible. La situació és clara: mentre uns van de processó, els altres sí que crucifiquen.
