L’enèsim capítol amarg que han entonat i entomat aquesta setmana Junts i Esquerra Republicana confirma una vegada més la dificultat extrema d’una relació crònicament ferida. Les intervencions de Gabriel Rufián, que sempre tiben totes les costures del fals encaix entre els uns i els altres, tenen la virtut -si és això allò que busca el portaveu republicà al Congrés- d’alterar fins i tot la gent més aquietada del partit que ara lidera Laura Borràs. Deixant a part l’estil de Rufián, que aquesta vegada ha sotragat fins i tot les pròpies files quan ha titllat Carles Puigdemont de “tarat”, la categoria sense anècdota reflecteix totes les plagues d’un acord de govern supurant. Un pacte que només es respecta dins el mateix executiu. A fora, tot són draps bruts i coets calents. El mateix president Puigdemont va remoure el vesper republicà quan al seu parlament del congrés de Junts els va al·ludir diverses vegades amb els retrets que cova de fa molt de temps. Alguns dirigents d’Esquerra li van demanar pau i respecte, però d’altres han anat més enllà. El resultat, una vegada, més n’ha estat una nova tempesta, que passarà segur, però que fa molt més agra una tibantor insuportable.
És possible que el govern vaja fent, ranquege però avance, al marge de tant de retret. És possible, també i fins i tot, que Esquerra i Junts arriben sovint a acords parlamentaris tan importants -per a ells- com la nova llei que tots dos afirmen que resoldrà la intromissió dels tribunals espanyols al model escolar català. És possible la convivència, fet i fet, malgrat una violència que només les parelles més veteranes suporten amb resignació mentre desgranen el rosari. No pot ser d’una altra manera. Ajuntats i republicans saben que, si no n’aguanten almenys la façana, la casa s’ensorra del tot. També és possible que ja ho hagen previst. Potser tots dos esperen que la legislatura s’acoste al tram final perquè els uns trenquen l’acord i deixen el govern i els altres busquen els suports parlamentaris que calga fins a la convocatòria de noves eleccions. No és un paisatge irreal. Sembla que tots dos transiten les estacions del calvari amb l’esperança d’arribar algun dia al Gòlgota. Però tant els uns com els altres saben que això els pot suposar un cost imprevisible.
Qui en prendria més mal? Potser els republicans, perquè, d’entrada són els més beneficiats per les enquestes. Haurien de presentar-se a les noves eleccions a matadegolla amb Junts, havent-se’n de sentir de tots els colors i amb l’acusació de buscar un tercer tripartit. Tampoc Junts ho tindria fàcil. Haurien demostrat, per segona vegada, que la unitat no lliga amb l’independentisme i que ells també en són responsables. Podrien ser vistos per una part del seu electorat -el més tebi- com una opció d’una radicalitat estèril. Això no suma majories. Bé que ho sap la CUP. Però la CUP se’n fot i se’n vanta. No pretén guanyar eleccions ni en fa bandera. La CUP brega meritòriament per mantenir-se com una opció coherent però quasi inútil parlamentàriament.
Es pot arribar a la conclusió, doncs, que Junts i Esquerra han descomptat que acabaran trencant i que ja deuen estar destriant els arguments que ho justifiquen. La segona part del Congrés dels ajuntats els ho facilitarà. Poden fixar-hi uns límits estratègics que senyalen l’opció de ruptura. Això tindrà un cost humà. No és fàcil prendre una decisió que afecte la via professional i política de milers de persones. O que els pot portar a la marginalitat de retop. Però també és cert que dins la lògica de Junts el fracàs més que cantat de la suposada taula de diàleg dels dos Peres portarà el govern a un atzucac. Com justificarà Junts mantenir la legislatura si Esquerra no hi reacciona amb la lògica que el partit de Laura Borràs i Jordi Turull demanen? Quan quede encara més clar, si és possible, que la taula no arriba ni a post, els republicans no faran cap pas transgressor. I la transgressió -real o adjudicada- és la raó de ser de Junts.
Tot això és el laberint de l’independentisme de partit ara mateix. Però i la gent? Convé matisar-ho: I “alguna” gent? La que s’ha sentit més despagada, la que encara aguanta en convocatòries i reaccions. Han estat fins ara votants d’Esquerra, Junts i la CUP. Afirmen i proclamen que s’han quedat “òrfens”. Destil·len cada dia una frustració enorme. Una part, una petita part, més enllà dels professionals eterns de la mala llet, amollen a les xarxes socials desil·lusió i còlera. Se senten del tot irritats amb “uns líders” i “uns partits” que, en el millor dels casos, els han deixat de costat. En el pitjor, se senten traïts.
Ningú pot calcular ara mateix quanta gent, quants votants independentistes, se senten així. Pel soroll enxarxat, en són molts. Però blat no vol dir forment. Com sol passar, a més, els més rampants parlen en nom de tots, amb un majestàtic de representació excessiva. Ara, és cert que en són molts. Hi ha molta gent que ha arribat a la conclusió que “el poble no va fallar”, que “van fallar els polítics”. Com ben segur que n’hi ha molta més que se n’ha desdit o, encara més, que se n’ha despenjat. Gent que previsiblement no votarà en cap pròxima elecció. També en són molts. També són molts els qui ho anuncien i ho proclamen cada vegada que en tenen l’oportunitat. Potser són encara més els que callen però que ja tenen la decisió abstencionista presa.
Tot això vol dir fragmentació i un cert caos, potser provisional. Siga com siga, els partits independentistes actuals ho tenen cantellut. Esquerra no pot mantenir falses esperances ad eternum. Ni tan sols a curt termini. Qui es decanta per la negociació amb l’Estat, mane qui mane a Madrid, ja sap què en pot traure. De la taula de la negociació, res. Alguns dirigents republicans salten ofesos quan algú els demana, ingènuament o no: “I després, què”. No ho saben. Potser confien en la improvisació o en la resignació dels votants. Però, en tot cas, Esquerra no té projecte per a un endemà proper.
Tampoc la claror de Junts sembla tan clara. És cert que les seues proclames són més contundents i semblen més decidides. Però, ho reconeguen o no, l’episodi parlamentari de Pau Juvillà els va empedrar tots els camins de les bones intencions. A l’hora de la veritat, tinguen més raó ells uns o els altres, les crides a la transgressió i a la desobediència queden en fum de borumballa. Tot l’aparell de l’Estat espanyol s’ha abocat a escarmentar. L’escarment no sembla tenir final. Provocar-lo costa car. I ara, per molt que diguen els uns i els altres, ni els més decidits s’atreveixen a desafiar-lo. Ni tan sols la CUP.
A la segona part del seu congrés els militants del partit de Borràs i Turull han d’aprovar unes ponències que han de marcar-ne l’estratègia en els pròxims mesos. Se n’han filtrat alguns esborranys que ara se sotmetran a esmenes. Pel que s’ha vist i se sap, aquests documents constaten una candidesa de poc gruix encara. Hi haurà “escenaris favorables” per a tornar a convocar un referèndum, diuen. Tornar a convocar un referèndum… Potser no ho poden plantejar d’una altra manera, però quants dels votants que encara mantenen alguna torxa s’ho creuran?
El desconcert, reconegut o no, marca la realitat de les tres opcions independentistes amb representació parlamentària. El pròxim futur electoral no sembla cap ganga. Hi ha alternatives? Poc s’insinuen. A l’entorn de l’exconsellera Clara Ponsatí semble que s’insinuen moviments. Tampoc la gent de Primàries semblen apagats del tot. Però convé recordar-ho: quan la llista que encapçalava Jordi Graupera es va presentar a les eleccions municipals per Barcelona els resultats van ser galdosos. Es por adduir que encara era massa recent tot i que no hi havia un electorat amb prou gruix que beneïra aquella opció. Potser. En tot cas, alguns dirigents de Primàries van atribuir aquell fracàs al fet que els mitjans de comunicació els havien maltractat. Què els fa pensar que ara els esperen amb candeletes? Els primers passos sempre són duríssims. I les xarxes socials no semblen ser tan determinants com es pretenen.
Hi ha gent que afirma que no calen partits, que “el poble” no en necessita i que serà ell qui ho acabe reconduint tot. D’acord. Que expliquen als altres com. Això no passa des de la revolució francesa. Perquè, si no hi ha partits, ha d’haver-hi organització. La “societat civil”, que en deien abans. I aquestes mateixes veus també titllen d’inútils les organitzacions que, com Òmnium o l’Assemblea, van liderar la primera fase del procés. Si no hi ha partits, doncs, caldrà noves organitzacions, i crear-les i alimentar-es comportarà el mateix esforç. Som on som, doncs.
L’aparició de noves opcions polítiques més decidides, més “valentes” -sobretot, menys cremades-, és altament probable en els pròxims temps. Però això genera alhora molts dubtes. Poden fragmentar més l’espai independentista. Si no obtenen un suport electoral prou efectiu, poden acabar també com un agent rondinaire més. Rondinaire i prescindible. Però, en tot cas, el lamarckisme encara no ha estat del tot superat: la necessitat crea l’òrgan. Encara que els canvis assolits no es fixen per herència.
3 
11 
