Els pressupostos de la Generalitat que havien de ser els primers del Parlament del 52% pengen d’un fil. Els quatre partits que tenen cartes en la timba en què s’ha convertit aquesta negociació transcendental per al país estan jugant les seves cartes amb una mirada molt curta. No mostren gens de sentit d’estat, cosa que s’esperaria sobretot als tres implicats en la majoria independentista històrica que han posat els electors a les seves mans.
La CUP es comporta com si no formés part de la política institucional –ser al Parlament ja és haver entrat en la política institucional, encara que no siguin al Govern–, ERC vol fer veure que té la situació controlada quan és completament fals i Junts aprofita la crisi per recordar als republicans el pacte precipitat amb la CUP per pressionar-los a ells per a la investidura. I els comuns, com era de preveure, es rabegen en el seu paper protagonista d’aquest tram final histèric de la negociació.
Els gairebé 1,5 milions de votants independentistes del 14F assisteixen a aquest espectacle: els partits que van triar ni tan sols són capaços de posar-se d’acord per a un pressupost. És molt difícil d’imaginar que aquestes mateixes formacions arribin a trobar la manera de plantar cara a l’Estat. Òmnium Cultural i l’ANC no tiren la tovallola perquè no poden fer-ho, però els seus esforços per mantenir viva la idea que les institucions poden ser un canal per a la ruptura són cada dia titànics. Jordi Cuixart defensava aquest diumenge en una entrevista en aquest diari que cal mantenir la pressió sobre els polítics independentistes i que l’activisme ho continuarà fent. Però alhora advertia que sense “actes de desobediència civil massius i persistents” no es podrà posar l’Estat contra les cordes. És a dir: si s’ha de tornar a fer, ho haurà de tornar a fer la gent.
