Joan Fuster va haver de patir moltes acusacions primàries en la seua vida. Exabruptes, en molts casos, de capitosts i gent addicta al règim del general Franco a qui va costar entendre què significava la ideologia fusteriana, però que es van desbocar quan van anar apamant-ne les conseqüències. Fuster va haver de suportar també el fel supurat d’escriptors pròxims, fins i tot preceptors, que havien estat alguna cosa anys enrere, però que van quedar entelats per la força de l’escriptor del carrer de Sant Josep. En tot cas, no només hi va haver cards. Algunes de les polèmiques que Joan Fuster va mantenir amb homòlegs de pes tenen molta gràcia. Són intel·ligents i profitoses. Encara que ell se’n desentenguera passats els anys.
És interessant, per exemple, constatar en la correspondència fusteriana, salvada per l’editorial 3i4, la brega que va mantenir amb els germans Ferrater (Gabriel) i Ferraté (Joan) per les teories que ell havia desgranat a l’entorn de l’obra de Salvador Espriu. Joan i Gabriel hi discrepaven feroçment. Ferraté (Joan) no se’n va oblidar mai. L’anècdota li va picar i li va coure durant anys. I per això alguna vegada demanava en privat què havia escrit Joan Fuster que es poguera traduir a l’estranger amb una certa garantia d’èxit. Una vegada algú li va respondre: “Senyor Ferraté, Consells, proverbis i insolències, i el Diccionari per a ociosos, i el Diari”. Joan Ferraté va mormolar, però no es va avalotar. Fet i fet, sabia que l’observació era ben pertinent. Hi ha un Joan Fuster “traduïble”, exportable, més enllà de l’interès aliè per les vicissituds nacionals, lingüístiques o culturals pròpies. Una de les gràcies de l’any de gràcia de sant Joan Fuster, a part la coincidència inèdita de fer confluir els tres governs “autònoms” en un homenatge concelebrat, ha estat precisament la reivindicació d’aquest Fuster més “assagista”. Ell mateix el reivindicava -es reivindicava- i es queixava, aparentment amb amargura, de no haver viscut en un país “normal” que li haguera permès prescindir dels papers “nacionals”, de la irritació necessària contra “el nacionalisme dels altres”. Aquest és, doncs, l’any que reivindica la literatura fusteriana neta de Montaigne, la de l’“agitador d’idees”. En un dels seus papers -sempre lúcids- Joan Francesc Mira s’interroga sobre la definició del gènere de l’assaig i conclou que “assaig” és… qualsevol dels papers escrits per Fuster. Com que aquesta immensa paperassa havia quedat eclipsada per l’escriptor més reivindicatiu nacionalment, bé està finalment parar-li atenció. I complir una de les primeres voluntats de l’autor, que n’estava -i amb raó- ben pagat. Només reeditar o traduir Consells, proverbis i insolències o el Diari justifica tot un any de goigs fusterians.
Salvada la premissa necessària, tot això no hauria d’evitar ni d’apartar el Fuster més “polític”. El Fuster agitador d’idees nacionals que va ser el més combatut, des de la crema en efígie fins a l’intent de crema en persona. El Fuster de Nosaltres els valencians, d’El País Valenciano o dels saborosos pamflets Qüestió de noms, Ara o mai, El blau en la senyera o País Valencià, per què? Però aquest no és un Fuster estrictament “polític”. És un Fuster de definició i reivindicació “nacionals”. Espigolar i trobar el Fuster “polític”, ideològicament “polític”, és més complicat. Durant els anys del franquisme les definicions, insinuades, ambigües o velades, sempre havien de passar pel sedàs de la interpretació del lector. Això podria justificar aquesta dificultat. Però potser la causa real és una altra: la incomoditat fusteriana a l’hora de definir-se en un àmbit en què les declaracions explícites solen derivar en grisos catecismes. I la voluntat d’esdevenir “referència” per com més gent millor.
Hi ha poc Fuster estrictament “polític” als seus papers. Però n’hi ha. I també en les entrevistes que va concedir en què aquestes preguntes li feien arrufar el nas i apujar-se les ulleres lliscant-les amb el dit envà amunt. Un Fuster que es defineix com a “liberalot” o “llibertí”, que lamenta haver estat educat com havia estat educat i haver arribat tard al marxisme, o que reivindica, potser com a compensació, la ideologia d’Antonio Gramsci. Joan Fuster afirmava que el marxisme era una doctrina -“el catecisme de Don Carlos, Cristo!”- i que no es podia prendre com els plats d’un autoservei, aquell sí, aquest no. Ell, òbviament, d’escolà o de doctrinari, en tenia molt poc.
Afirmacions semblants estranyaven o disgustaven alguns sectors beats, militants de l’esquerra, en uns moments -des del final del franquisme fins a la transició de la dictadura cap a on som ara- en què el paper de l’intel·lectual havia de comportar l’autodefinició estricta i el carnet obligat.
Hi ha també un Fuster que expressa insatisfacció, ira i amargor amb la deriva de la denominada “Transició” als seus papers més rebels, més inquiets i més concrets: els que va publicar cada setmana a la guia d’espectacles Qué y Dónde, entre 1979 i 1984, sota l’epígraf “Notes d’un desficiós”. Llegir aquelles gotes de salfumant setmanals permet entendre el desencís, l’empipament i la retirada civil d’un intel·lectual despagat amb els polítics i defraudat amb els resultats de cada nova cita electoral.
És aquest el mateix Fuster que en una entrevista gairebé pòstuma lamentava que el final del franquisme no haguera comportat una “revolució sense trencar els plats”, conseqüència de l ́”escolarització universal i obligatòria”.
Encara hi ha un altre Fuster estrictament “polític” poc conegut: “intervencionista” des de la penombra, que ens ha arribat a través de testimonis i de comentaris seus relativitzats amb la ironia que el definia. És el Fuster activista i compromès amb la pols del carrer. El Fuster que impulsava Vicent Ventura o Manuel Brosseta com les esperances blanques del valencianisme polític -a l’esquerra i a la dreta, òbviament-, poc abans de la mort del dictador. O el que col·laborava econòmicament amb els “partidets” del mateix “manifasser” Ventura. I això volia dir el Partit Socialista Valencià o el Partit Socialista del País Valencià, que va acabar diluït en la lògica àcida del PSOE que defensava Ernest Lluch. O el Fuster que cobria les primeres definicions teòriques del PSAN al País Valencià -octubre del 1974-, el que va ajudar a redactar l’Estatut d’Elx o el que aportava “quatre duros” per a les activitats o les publicacions del mateix partit.
Joan Fuster havia estat de sempre un activista. Un altre gran “manifasser”. En va exercir quan es podia ser poc més que cultural i després amb definició clarament “política”. D’incidir en la política. Aquesta “intervenció” en la realitat era una derivada lògica de la passió que sentia pel seu país. Un país, concretament la llesca valenciana, que ell va criticar per no fer “política,” per no tenir “polítics”. Dit així sorprèn, perquè la nòmina d’aportacions pàtries a allò que podríem denominar administració -ai!- de la cosa pública ha estat considerable. Però no eren aquests ni els polítics ni la política a què aspirava el sant Job de Sueca. Com ell mateix va escriure en l’aplec d’articles titulats significativament Un país sense política: “Ben mirat, el blasquisme fou un moviment ‘municipal’, i prou. ¿Com qualificar de ‘valenciana’ la política d’Azati, de Rodrigo Soriano, de Fernando Valera? ¿Podria ser-ho la de Lluís Lúcia, la de Juli Just, la d’Isidre Escandell, la de Rodolf Llopis? Joaquim Reig, que hagué de ser elegit a Tarragona, o no sé on, s’intercalà en la minoria de la Lliga; Vicent Marco Miranda, eixit dels sufragis del Front Popular, votava amb Esquerra Republicana de Catalunya: d’aquí no hem passat. En la nòmina més recent hi ha els exministres Mortes i Villar Palasí, i els futurs ministres Vidal Beneyto i Calvo Serer… Vostès diran”. No cal dir que Joan Fuster anhelava una política per primera vegada valenciana i hi bregava per fer-la possible. Hi ha, doncs, un Fuster que, com en el cas de Nosaltres els valencians, com que no trobava allò que buscava, es dedicava a afavorir-ho, amb menys sort o encert. Joan Fuster va viure els darrers anys emprenyat i arrimat al marge. Se sentia estafat per les magres conseqüències de la mort del dictador i el brot del nou sistema. Per la Constitució, pels seus pares, pels seus fills i pels seus nets. Tot i que el disgust el deixava espigolar i destriar, i fer costat, per exemple, a Ciprià Ciscar en la introducció, massa tímida per a qualsevol gust exigent, del català en el sistema d’ensenyament valencià. Aquest Fuster darrer es va definir en algunes converses enceses com “més d’esquerres” que les esquerres del moment o “més psanero”que el PSAN. Un Joan Fuster antipartidista, vistes les coses vistes, que confessava a Júlia Blasco les seues darreres incomoditats el 1981: “Hi hauria un tema molt present en els meus escrits: l’opció ‘política’. Derivat de les premisses racionalistes, laiques, ‘il·lustrades’, de què provinc. No d’un ‘partit’, perquè els partits polítics espanyols actuals, per una clara afinitat, solen ser còpies de l’Església papìsta, amb cardenals, arquebisbes, bisbes, vicaris generals, rectors de parròquies, vicaris. Tots els partits són iguals: eclesiàstics. No volen heterodoxos en les seues files. I disparen ‘anatemes’ com qui pixa. L’espectacle és penós. Gràcies a Déu, jo no hi tinc res a veure. Una altra al·legació: deia Gide que ‘si no vols que t’expulsen d’una església, no hi entres’. És el que jo he fet. Però aquesta suau abstenció no vol dir que no m’incline per l’’esquerra’. La meua perplexitat és que no trobe una ‘esquerra’ a la qual inclinar-me. De sobte em trobe que soc més d’’esquerra’ que ningú. I no perquè ho vulga ser, sinó perquè objectivament ho soc. Per pur ‘racionalisme’. Això em proporciona una sensació d’’aïllat’ (i també de ‘manipulat’) que m’amarga”.
No se’n va sortir, Joan Fuster, en la intenció d’aconseguir un país amb “política”, uns “polítics” valencians com ell els definia. Trenta anys després de la seua mort, la política valenciana, si és que se’n pot dir, no és ben segur com ell l’hauria volgut, però tampoc com la va deixar. Hi ha “fusterianisme”, tan impur com es vulga, arreu. I fins i tot una entesa de partits amb la vocació i la definició que ell buscava, però adequada a la “lògica” del moment. També n’hi ha alguns que es defineixen precisament per ser antifusterians, per fer política “anticatalanista”; és a dir, “antivalenciana”. Hi ha hagut algú que haja influït més en la política valenciana que Joan Fuster?
11
8
