Francisco Franco, després d’amarrar a la força a Burgos i com havien fet tots els seus antecessors des de Felip II, “cautivo y desarmado el ejército rojo”, va establir la seva residència habitual a la vila de Madrid. Concretament, al palau reial del Pardo. El dictador es movia poc de casa, on les mesures de seguretat eren infal·libles, com el temps va demostrar amb escreix. Els correus difusors dels sacrificis del líder del règim van fer popular l’expressió “lucecita del Pardo”, referida al flexo que mantenia sempre encès al seu despatx perquè els espanyols tingueren ben clar que l’Hombre Providencial, el César invicto i el General más Joven de Europa mai no descansava, i despatxava els afers determinants per a la pàtria les vint-i-quatre hores del dia. Si madrileny és tot aquell que viu i treballa a Madrid, Franco va ser el més madrileny de tots. Hi treballava a destall.
Era Madrid, la ciutat, la capital, del franquisme? Clar. No en caldria una altra. Madrid, capital del règim. D’aquell, de tots els que havien vingut i de tots els que vindrien i vindran. Madrid va ser la ciutat dels Àustria, dels Borbons, de la Primera República, de la Restauració, de les dictadures dels generals Primo de Rivera i Berenguer -aquesta darrera, dictablanda-, de la Segona República, de la dictadura franquista, de la Transició -ai!- i de la segona restauració borbònica, que és l’actual. Madrid és la capital de l’Estat. I l’Estat sempre s’ha articulat a l’entorn del règim corresponent. Madrid va defensar la república contra les tropes rebels i Madrid va allotjar els instruments repressius més contundents del franquisme. Va ser Madrid la capital franquista? Del tot. Com podia ser una altra cosa? Podia haver estat la ciutat d’una certa o una forta resistència antifranquista, però la dictadura va perdurar precisament perquè ho va evitar.
I quin és el club de futbol dels règims, de cada règim? Algú ho pot dubtar? El futbol durant la darrera etapa de la Restauració i durant la Segona República va ser un espectacle important -no tan important com els bous o la sarsuela-, però no determinant. Sota el franquisme el seu impacte es va multiplicar -no només a Espanya- i es va convertir en l’espectacle per notorietat i excel·lencia. A Espanya els bous i la sarsuela van anar perdent incidència i Manolete, Doña Francisquita, Belmonte i Don Hilarión van anar cedint l’espai a Zarra, Pirri, Kubala, Luis Suárez o Iríbar.
Les autoritats del règim n’eren ben conscients. Conscients quan van guanyar la guerra -calia reactivar els clubs de la Primera Divisió i reconstruir-ne els estadis perjudicats- i encara més conscients quan, a partir dels cinquanta i els seixanta, el futbol es va articulant com el gran substitut de tot, incloent-hi la política, que obsessivament el règim pretenia eliminar. “Haga como yo, no se meta en política”, conten que Franco va amollar a un jove que li havien presentat i que pretenia dedicar-s’hi sense saber el pa que s’hi donava. L’anècdota deu ser falsa -o no-, però il·lustra com Harold Foster l’estratègia del franquisme. Política era allò que no havien de fer els altres. Per això també es van anar multiplicar les exigències dels adlàters del règim i dels inconscients -que sovint soler més perillosos- per no barrejar “futbol” amb “política”. És a dir, per deixar el futbol exclusivament sota el control polític dels hòmens de la dictadura.
El futbol distreia, dispersava i adotzenava. Per això els partits -polítics, no de futbol- antifranquistes -que eren tots, tret de la Falange- criticaven l’espectacle i el definien, seguint l’encert del senyor Marx, com “l’opi del poble”. Però n’hi va haver de diferents. Un opi més opiaci i algun altre de menys. El Barça, per exemple, sobretot a partir dels anys seixanta, era “una altra cosa”. Una cosa que encara preocupava poc al règim, però a la qual calia parar atenció.
Va ser el president Narcís de Carreras qui el 1968 va idear -o aprofitar- el lema “Més que un club”. Ha servit de tot, aquesta divisa. Per a bé i per a mal. Com a bandera i com a befa. Però, en tot cas, preocupava. Perquè allò ja era “política”. Política “separatista”. La que més irritava el règim. El 1969 Manuel Vázquez Montalbán va publicar a la revista Triunfo l’article “Barça! Barça! Barça!”. Matisava -i molt- la idea de l’opi i ho feia a la publicació “comunista” per excel·lència. A partir d’aquella lectura el marxisme rebel s’ho van pensar dues vegades a l’hora de traure segons quines conclusions superficials del futbol.
“Este espectador catalán está muy castigado por la historia. En la supervivencia del Barça se ha consumado uno de les escasos salvamentos del naufragio. Es el Barça la única institución legal que une al hombre de la calle con la Cataluña que pudo ser y que no fue”, això escrivia Montalbán, jugant-se-la.
Qui vol saber què significava el Barça en aquell 1969 ha de llegir l’article de Montalbán a Triunfo. Qui vulga saber què significava el Madrid ha de llegir el Marca.
El Reial Madrid no va cridar especialment l’atenció del règim fins el fitxatge d’Alfredo Di Stéfano. Tothom i totamona sap com va acabar el cas Di Stéfano i no cal insistir-hi més. A partir d’aquell moment la relació entre els prohoms del franquisme amb el club blanc es fa més intensa i més efectiva. L’Estat -l’Estat franquista- es decantava. I amb la decantació, el Madrid pren cos i volada com a equip del règim. Agradara o no agradara a Don Santiago Bernabeu, alferes permanent que va entrar a Barcelona per la Diagonal.
El Madrid havia guanyat l’única lliga de la Segona República el 1932. Va guanyar la primera de la tercera dictadura -la més dictadura de totes- la temporada 1953-1954. Però a partir d’aquell moment va anar encadenant títols. L’encert del mateix Bernabeu, que va entendre des del primer moment què podia significar la novella Copa d’Europa, va fer que el Madrid guanyara aquesta competició les cinc primeres temporades. Del 1955 al 1959. Que allò era al començament una competició de pataqueta de llomello, botifarró i faves? D’acord. Aviat, però, allò va passar a ser plat de forquilla i ganivet. Aquells primers cinc títols ara poden semblar de saldo, però llavors van significar per a la dictadura franquista oxigen i mel de projecció internacional. El Madrid representava l’Espanya que mirava cap a fora -i que guanyava alguna cosa- i això encara el va consolidar més com el referent del règim i de l’Estat.
El Reial Madrid, l’equip del règim franquista? I tant. I tot. Amb els seguidors o sense, que va ser més amb que no sense. I si els pica ara, haver-s’ho pensat abans. Qui li pique el cul que pele fulla. Franco vivia a Madrid. El Reial Madrid, també.
6
7
