Si el pecat capital més greu del segle XXI són les xarxes socials, alguns dels pretesos comentaris que cada dia les repoblen en fan de penitència. Diuen que primer es va democratitzar la medicina, de la mà dels analgèsics; després el menjar, gràcies a les granges de pollastres i conills, i finalment, el turisme, amb els viatges de baix cost i els hotels de preus més reduïts encara. Cada un d’aquests grans moments de la humanitat, com sol passar, arrossega virtuts i defectes. Però progrés, agrade o no, és això. Com n’ha estat també la democratització de la informació, com a conseqüència innegable de la irrupció de les noves tecnologies. Els inconvenients d’aquesta democratització són palpables: una selva de lletres en què ressentits i algoritmes humans hi aboquen un pus pretesament abrasiu.
És en aquestes xarxes on cada dia es pot resseguir la crònica de la bilis contra Televisió de Catalunya. Foc creuat. Per tant, foc ostensiblement enemic i foc pretesament amic. Els més vells del lloc saben que això, després de les derrotes, ja sol passar. El 1939, per exemple. A València la victòria del bàndol franquista va provocar la desbandada del valencianisme polític, que havia començat a traure algunes dents electorals sòlides arran de les eleccions del 36. Amb l’ocupació de la ciutat i l’assentament de les autoritats del nou règim, els escassos valencianistes –tots ells, alhora catalanistes– es van dividir en dos bàndols. La dreta catòlica, a l’entorn de Xavier Casp i Miquel Adlert Noguerol, que van fundar l’editorial Torre. I l’esquerra laica, al voltant de Carles Salvador, dins el refugi de Lo Rat-Penat, una entitat inofensiva per al franquisme, però tolerant amb els valencianistes d’esquerres derrotats, als quals, òbviament, va demanar prudències mil. Conseqüència de tot això va ser que, paradoxalment, mentre Casp i els seus seguidors advocaven per una literatura moderna i més o menys adequada als temps, la petita tropa de Salvador demanava un retorn al llorentinisme, és a dir, als valors pairals i innocus de la Renaixença.
Els dos grups s’odiaven mútuament amb la mateixa intensitat que corren els odis dits interns ara. Tots dos, també, es culpaven del resultat de la guerra. L’any 1950 Xavier Casp, un poeta més o menys solvent en aquells moments, va obtenir la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana que es van celebrar a Perpinyà. Casp hi va anar. I segons explicaven anys després alguns dels nacionalistes que ho van viure, quan va arribar a casa l’esperava la policia per interrogar-lo i demanar-li raons sobre premis, lletres catalanes i jocs a l’exili. La cosa no va anar a més perquè Casp era més o menys carlí i molt catòlic. I perquè en aquells moments al País Valencià el valencianisme despertava pocs recels entre els guanyadors de la Guerra, molt més preocupats per un quimèric repunt dels partits d’esquerra o per la ranera del maquis a les muntanyes de l’interior. Però els testimonis d’aquella visita inesperada insistien que la delació no havia estat cosa de la investigació policial franquista, sinó d’algun dels membres del grup de Carles Salvador. Potser l’acusació no tenia cap fonament, però sí que serveix per a reflectir la intensitat del foc amic. Un foc que s’ha anat repetint en episodis històrics similars.
Com ara, ara. L’ànim amb què s’esbatussen els diferents bàndols i sensibilitats independentistes és digne d’un Gaudí a la millor violència. Per a què calen Pegasus si els efectes d’aquestes ràbies són molt més devastadors? No debades Pedro Sánchez proclama feliç que a ell no li calen piolins espanyols. En té prou amb els piquets catalans.
Un dels exemples, un dels objectius, més descarnats d’aquestes ràtzies és Televisió de Catalunya, que de fa mesos aguanta una de les campanyes més bèsties de descrèdit i desgast de l’hemisferi boreal. Una pretesa croada molt diferent –antagònica– de la que fins ara havia estat hegemònica.
Durant els darrers anys TV3 havia estat al centre de la ira que es podria definir com a unionista. Encara hi és. No els ho perdonaran mai. Si a Catalunya hi ha independentisme, la televisió i l’escola públiques n’eren els responsables. Com Cartago, havien de ser destruïdes. Tele i escola eren els centres d’irradiació d’un “odi” contra Espanya que denunciaven els autèntics odiadors. “Máquina de agitación y propaganda”, repetien, alteradíssims o professionals, una vegada i una altra, els agitadors de totes les ràbies.
N’he estat, personalment, un testimoni gens privilegiat. Els qui transformaven l’humor i la paròdia emesos per TV3 en “insultos contra los españoles” m’insultaven després a mi sense humor ni paròdia. “Hijo de puta!” era, ha estat i és encara una de les dedicatòries més amables que he hagut d’escoltar-me pel carrer. Sé per quins barris de Barcelona paga la pena caminar amb més escates. No me’n queixe. Només ho constate.
Algun dia algú haurà d’analitzar amb pretensió científica o acadèmica cada una de les acusacions que ha rebut TV3 i el calat d’una campanya persistent que va fer forat, perquè és obvi que una part minoritària dels catalans se la va creure. A Espanya una part enorme de l’opinió pública, la que no la pot veure perquè no li arriba o perquè no l’entén, va arribar a la conclusió que TV3 era la televisió de Ceausescu. La maldat en TDT. Una vegada un alt càrrec local del diari pretesament menys cavernícola de Madrid em va amollar amb una sang freda que tirava de tos: “Et queixes del que diem de vosaltres? Dius que mentim? I què? Quina ingenuïtat! No ho entens? Estem en guerra. A la guerra no hi ha regles. I aquesta la perdreu”.
I malgrat tot això, o precisament per això, els mitjans públics de la Generalitat van ser els únics que van actuar com una estructura d’Estat real. L’únic territori per a ells hostil que el govern de Mariano Rajoy no va aplanar amb l’aplicació del 155. Les accions públiques dels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio van ser contundents i eficaces. Aquesta inhibició, que va decidir el Senat espanyol i que després el PSC va deplorar públicament com un “error” propi, es pot explicar amb diversos arguments. Però el fet és irrebatible. Mai ningú hi va aplicar el 155. Malgrat les brames que es van fer córrer amb bona intenció o mala idea.
Però tot això és passat que alguns esborren per quadrar les seues ràbies actuals. Ara TV3, per a aquests senyors concretíssims, ja no és la “màquina d’agitació i propaganda” separatista. Ara TV3 ja no és l’epicentre de la maldat antiespanyola. Ara per a segons qui TV3 és exactament el contrari. És la responsable de l’espanyolització televisiva més maligna des que al món hi ha pantalles. És la que destrossa el català i ha obert un trenc com un obús per deixar que hi entre el castellà. És la que ha abandonat la programació infantil per impedir la regeneració de l’audiència. És la que deshonra el seu passat i honra la quinta columna. És la màxima botiflera del país. Pétain. Vichy. Allò que calga. Tant ha canviat Televisió de Catalunya en dos anys? Ara fa monstruositats que abans no detectava ningú? Per què aquelles palmes ara són llances? A qui acaben servint aquests patriotes rampants?
Tots aquests insults es creuen encara en el temps amb els que perpetren els inquisidors de l’heretgia secessionista. Els màxims responsables dels mitjans públics de la Generalitat estem processats, ara a l’Audiència dita provincial, per haver desobeït el Tribunal Constitucional, que havia donat instruccions a totes les instàncies públiques per aturar el referèndum. Per a segons qui amb això no n’hi ha d’haver prou. La justícia de veritat seria processar-nos per traïdors en un tribunal republicà. Què explica aquest nou odi? Frustració, segur. Hi ha ara la mateixa ira que es repartien Xavier Casp i Carles Salvador després d’aquella derrota. I interès polític, també. Algú ha volgut fer creure que el seu rival, botifler com el que més, controla els mitjans de la Generalitat. I si aquest rival botifleja, TV3, òbviament, també.
Els mitjans públics tenen l’obligació d’escoltar les crítiques. De rectificar errors si així ho consideren quan algú els desgrana amb arguments convincents. Els seus responsables, a més, han de suportar unes certes ires perquè se situen al centre d’un poder odiat i cobejat. Però no es tracta d’això. Ningú demana rectificacions puntuals. Les ires abocades ara des dels dos fronts -el foc creuat- sembla que busquen el mateix resultat: desacreditat per sempre TV3. Des d’un costat i des de l’altre. “Tanquem TV3!”, proclamen els més animats de cada bàndol. Un dia haurien de coincidir tants patriotes en un aquelarre per cremar-ne l’efígie.

