El darrer pas de comèdia que ha protagonitzat Mario Vargas Llosa a la pomposa Real Acadèmia de Cultura Valenciana il·lustra amb escreix el llarg sainet del secessionisme lingüístic al País Valencià. L’episodi, coentet, delata les costures evidents i ridícules dels defensors d’una presumpta llengua valenciana diferent de la catalana. Què és la Real Academia de Cultura Valenciana? La carcassa d’una opereta que l’extinta Unión de Centro Democrático va impulsar durant la llarga transició per intentar frenar l’autoritat de la Universitat de València. És a dir, per conflictivitzar la llengua i mirar d’evitar-ne la recuperació, que llavors era un clam democràtic i popular. Per al lector encuriosit convé recomanar la vigència dels dos llibrets que Francesc Pérez Moragon i Joan Ramon Borràs van publicar als anys vuitanta on analitzaven la història de la tan poc benemèrita institució i les normes aplicables a “la llengua valenciana” que havia perpetrat com a alternativa a les de l’Institut d’Estudis Catalans.
Actualment en formen part acadèmics tan solvents intel·lectualment com José Luis Manglano de Mas, enginyer industrial; José Francisco Ballester-Olmos, enginyer agrícola, o José Aparicio Pérez, prehistoriador. Tots aquests brillants senyors tenen com a tret comú no haver publicat mai cap llibre en la seua “llengua valenciana”, que deuen parlar ocasionalment i amb aprensió. No és estrany, doncs, que la reivindiquen. Lògica festiva pròpia del país. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana és “real”, no perquè tinga la seu als Jardins del Real de València o al Real de Gandia, sinó perquè el rei emèrit així ho va decidir el 1991. No és coneguda, tampoc, cap publicació de Joan Carles I en “llengua valenciana diferent de la catalana”. Almenys per ara.
Entre les darreres activitats de la Real Acadèmia hi ha una conferència sobre la sarsuela en la cultura valenciana, l’exposició “Valéncia, terra de flors, palmitos i criatures fantàstiques” o la presentació del llibre “Algunos estereotipos en la Historia de España y América”. Per a activitats tan suculentes, la Real Acadèmia “rep subvencions de les institucions públiques, com ara l’Ajuntament de Valéncia, la Diputació de Valéncia i la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana”, segons consta a la seua pàgina web. En tot aquest paràgraf la gran diferència entre “la llengua valenciana” i “la catalana” és l’accent agut de València. Enhorabona!
L’últim encert que es pot atribuir a tan reial institució ha estat el nomenament del patriota Mario Vargas Llosa com a acadèmic d’honor. I va ser al discurs d’ingrés del nou honorable acadèmic, celebrat a Madrid no siga cas que, on la quasi clandestina però subvencionada Academia va patir el sotrac més gran de la seua recent història: Vargas Llosa va proclamar que el Tirant lo Blanc, llibre al qual ha dedicat una certa atenció, és escrit en “valenciano-catalán”. De fora vingeren que de casa ens tragueren. L’Acadèmia ha hagut de recórrer a tot de filigranes i meravelles per intentar neutralitzar l’afirmació. Debades. Mario Vargas Llosa pot ser moltes coses, però no un analfabet. I es presta a moltes coses també, però encara no a tot.
Si no arriba a ser per aquesta petita festa, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana no hauria aparegut ni a El Jueves. Malgrat la pompa amb què decora la seua escassa i curiosa activitat, i malgrat les subvencions públiques que no ha deixat de rebre per fragmentar i afeblir la llengua que diuen defensar, aquesta entitat és residual. D’una influència i una incidència insignificants. L’Academia -que rima amb algaravia- és el millor exemple de la decadència del secessionisme lingüístic valencià, que mai no ha arribat a alçar un gat per la cua i que ara borinoteja amb molta pena i gens de glòria. Ni el Partit Popular, en les seues dues dècades d’hegemonia política, es va arriscar a enfrontar-se a la Universitat de València o al cos de docents en defensa d’una diferenciació que proclamen però que no s’atreveixen a fer efectiva. Sobretot, perquè els escassos avaladors d’una llengua-valenciana-diferent-de-la-catalana no la cultiven ara ni l’han cultivada mai. Quatre llibrets infames i poca cosa més.
Els problemes de la llengua dels valencians, de la llengua catalana al País Valencià, fa temps que són uns altres. Com avançava Joan Fuster, una alfabetització més correcta s’ha encarregat d’esvair-ne qualsevol dubte sobre la filiació. El problema, agreujat en les darreres dècades, és de minorització. De substitució quasi absoluta del català pel castellà en alguns nuclis urbans tan determinants com Alacant o València. Perquè, per si algú encara no se n’havia assabentat, en el cas de llengües en contacte quan l’una avança l’altra retrocedeix. Aquest és exactament i també el problema de la llengua al País Valencià. El castellà avança cada any i el català retrocedeix. Per afrontar-lo, per reduir-lo o per escampar tinta de calamar, hi ha diferents opcions i estratègies, sovint enfrontades, per desgràcia.
Una de les estratègies que exigeixen més encert és la del model d’ensenyament. Des que es va subscriure el primer pacte del Botànic, la conselleria d’Educació depèn de Compromís. El seu màxim responsable ha estat, durant dues legislatures i fins fa alguns mesos, Vicent Marsà. I ha estat Marsà qui va prendre una de les decisions més arriscades i polèmiques dels darrers anys en aquest àmbit: la substitució del model lingüístic a l’escola valenciana. L’anterior es basava en dues línies d’ensenyament, l’una en català i l’altra en castellà. Havien de ser els pares qui escolliren quina triaven per als seus fills. El sistema va evidenciar dues grans mancances. En primer lloc, l’acció política durant dues dècades dels successius governs del Partit Popular, que van sabotejar la línia en valencià amb tota mena d’obstacles. Segonament, l’opció majoritària de l’escola valenciana concertada, que s’ha decantat pel castellà des del primer dia i que havia reduït la línia en català a l’excepció o a l’anècdota.
Vicent Marsà va canviar aquest model i el va substituir per un sistema trilingüe català-anglès-castellà, d’aplicació general i amb percentatges variables, que s’ha d’aplicar segons el pla de cada centre. La incertesa -la terrible incertesa- n’és el resultat final. Perquè podria acabar passant que els centres públics que practicaven la immersió en català hagen de cedir un espai important del temps lectiu al castellà, mentre que els centres concertats només introduesquen el català de manera estrictament aparent. El temps ho dirà. La intenció era bona. Els resultats poden acabar sent contraproduents. I la salut del català al País Valencià no es pot permetre un error estructural tan important.
Sobre aquesta i altres decisions, i com sol passar, es barallen diferents opcions, sensibilitats oposades. Gent que es defineix com a “pragmàtica” i gent que són definits pels seus adversaris com “essencialistes”. Hi ha batalles obertes o soterrades dins els partits del pacte del Botànic, al govern, a les institucions i a la universitat. Sovint, ben cruels.
Poca gent ho ha denunciat, però la destitució fulminant de Ferran Suay com a director del Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València, que la rectora de la institució ha justificat arran d’uns comentaris que considera “inacceptables i masclistes”, pot amagar bregues també poc acceptables i pretesament lingüístiques. Hi ha un enfrontament clar entre la Conselleria d’Educació i la mateixa Universitat. Una altra de les notícies clau en aquesta guerra ha estat la dimissió d’Alfons Esteve, cap de secció del mateix Servei, com a vocal del Consell Social de les Llengües, una instància impulsada des de la Generalitat que Esteve considera ineficaç. Les seues crítiques contra la política lingüística del govern dit del Botànic són contundents: “Hem fet tard en tot, estem esgotant la legislatura i no hem avançat el més mínim en cap tema de l’agenda de política lingüística”. Les trompades i les castanyes entre els uns i els altres, dins el govern i entre el govern i la universitat, intramurs i extramurs, han començat a aflorar furiosament.
És lògic que hi haja discrepàncies quan es tracta d’abordar qüestions políticament crucials. Són lògics fins i tot els enfrontaments. Però les bregues “amigues” en un camp de mines solen tenir conseqüències nefastes. Entendre tota aquesta realitat des de fora es fa aspre. Demanar coneixement pot ser debades. Les estupefaccions, per tant, encara resulten més lògiques.
