La comissió de la Unió Europea que estudia l’afer Pegasus ha arribat en el cas espanyol a conclusions que no haurien d’omplir d’orgull aquells que es passen la vida apel·lant a un hipotètic “Estat de dret” garant de drets i llibertats. Segons l’esborrany de l’informe corresponent, hi ha va haver un espionatge a independentistes catalans que no queda justificat per motius de “seguretat nacional”. L’informe, a més, critica que Espanya haja estat el membre de la UE que menys ajuda ha prestat per a investigar el seu cas. Res de tot això pot estranyar ningú.
Tampoc no estranya que els mitjans de comunicació de Madrid -amb voluntat i pretensions radials- siguen els qui menys n’hagen informat, ni la resposta -displicent, relativitzadora o desafiant- del govern de Pedro Sánchez i de l’oposició, ni encara menys, com tothom sap i coneix, que aquest informe no tinga cap conseqüència judicial ni política.
Espanya espia els independentistes catalans i fins i tot els seus advocats -amb ordre judicial o sense- perquè considera en perill, no l’estabilitat del sistema democràtic, sinó la pròpia integritat territorial. La sagrada unitat de la pàtria i tota la mandanga i les gaites habituals amb què històricament monarquies, repúbliques o dictadures han justificat les pròpies misèries.
Aquesta intromissió, aquesta transgressió, no alarma ningú. Més aviat al contrari. Els partits autoconsiderats “constitucionalistes” -de constitucions, com de pàtries, només n’hi ha una i serveix només per a garantir-la- n’estan ben pagats. Ho va fer el Partit Popular i segur que ho està fent el PSOE. Ho faria molt més Ciutadans i, en el cas de Vox, la defensa de la pàtria aniria encara molt més lluny. Si no cal ni demanar disculpes per un pecat que no és entès com a tal, encara menys cal desplegar cap investigació ni activar cap actuació judicial d’ofici. L’ofici és exactament actuar d’aquesta manera.
Pel que fa als energúmens que aplaudien l’eixida dels combois de guerrers amb condició de cos policial militar o civil les setmanes abans de l’1 d’octubre, només se’n pot esperar això. Que actuen ara també com a energúmens. Que el govern espanyol espie separatistes els deu semblar fins i tot encara moll i marieta.
Hi ha gent que diu, des d’un pretès independentisme, que encara els passa poc, als independentistes, que així actua un Estat -així ho faria qualsevol- i que no se’n queixen perquè així van dades. Molt bé. El cinisme pot entomar aquesta informació i totes les de la mateixa línia i burlar-se dels sorpresos. Els lliris a la mà fan pena en una aspiració, la de l’independentisme català, que ha de madurar en tots els fronts. Ara, acceptar la crueltat del botxí amb arrogància displicent -afirmar que denunciar-la o queixar-se’n és d’estúpids- porta a un estat de misèria moral -“que no és moral, que és política”, proclamen- que fa virtut de la podridura. Dir imbècil a la víctima perquè protesta per la crueltat del botxí des d’una superioritat arrogant tampoc és cap ganga. Quanta impunitat permeten, justifiquen o agreugen aquestes displicències? Qui es permet de fer-ne des de les línies agredides faria bé de passar-se a les agressores. Allà les riotes seran més celebrades.
El toc d’atenció europeu -debades- ha coincidit en el temps amb l’entrevista que el diari El País ha fet a aquell que va ser un dels seus principals objectius durant anys: l’exministre d’Interior José Barrionuevo. Ara, pel que es veu, diari i exministre són del tot camarades. Lluny queden les velles baralles. Barrionuevo ha confessat a aquestes alçades -crepusculars per a ell- un secret a clams. Que va participar activament en les accions terroristes del GAL i que encara li n’hem de donar les gràcies, perquè la seua humanitat, per exemple, va impedir que Segundo Marey fora executat com va passar amb Lasa i Zabala. L’exministre és prou intel·ligent -sembla mentida- per saber que aquestes confessions en un cas sentenciat no li comportaran cap maldecap afegit. I òbviament cap instància judicial actuarà ara d’ofici per veure si d’alguna manera se li pot exigir res perquè l’ofici és el que era: salvar pàtries abans que drets i llibertats.
Quasi tots els polítics espanyols, de qualsevol era i condició, defensen que, en la lluita contra ETA, s’hi valia tot. També oposar terrorisme a terrorisme. I ho fan perquè són ben conscients que una part majoritària de l’opinió pública espanyola els fa costat en aquesta consideració sinistra. Ull per ull i dent per dent. L’Estat de dret hauria de ser una altra cosa, però l’Estat espanyol només és així. I l’estat d’opinió general a Espanya es veu que hi coincideix. Per tant, l’entrevista a José Barrionuevo ha suscitat més complicitats i aplaudiments que indignació i crítiques. I al poble on viu continuen enramant els carrers quan els trepitja. Això sí, sense fer-ho sota pal·li. I encara gràcies.
Encara una tercera notícia ha confirmat les velles teories sobre l’ésser i l’estat espanyols aquests mateixos dies: les confessions de Corinna Larsen i les peticions d’exculpació per part dels advocats de Joan Carles I a la cort britànica que el jutja. El rei d’Espanya -dit de manera inaudita emèrit- era com tothom el veia. Un personatge sense escrúpols que actuava amb impunitat total. Aquesta vegada no ha estat José Barrionuevo sinó Narcís Serra l’exmembre del govern de Felipe González que ha certificat que tot això ja ho sabien. Encara més, que ell mirava de perimetrar les gestes del vell viking per garantir-ne la seguretat. Òbviament, la seguretat de Joan Carles I entra en contradicció flagrant amb la de Bárbara Rey, per exemple i per citar-ne un només entre mil.
L’espionatge actual als independentistes catalans, el terrorisme d’Estat o la complicitat absoluta amb un monarca corrupte i desbocat són qüestions d’ordre i d’Estat que els espanyols han d’entendre, acceptar i fins i tot festejar, segons el grau de cinisme i incivilització de cadascun d’ells. Al remat -deuen pensar una bona part d’espanyols-, tot això al costat del que fa Vladímir Putin no és res. Com més bèsties, més pagats.
La gent més sensata o més civilitzada es revolta a Espanya -més a Catalunya- contra “el règim del 78”, que rep aquell nom, no en homenatge a una bona collita de raïm, sinó perquè va ser l’any en què es va aprovar la Constitució que ha emparat o justificat totes aquestes misèries. N’hi ha que ingènuament pensen que les vergonyes del postfranquisme -el postfranquisme encara no ha acabat a Espanya mentre governe la monarquia que el va succeir amb pretensions de perpetuïtat- ara esteses al sol provocaran una reacció popular redemptora. També en són ganes. Si això haguera de ser així, començarien a haver-n’hi indicis en els sondeigs d’intenció de vot. I el que diuen les enquestes és precisament el contrari.
El règim del 78, efectivament, està podrit. Des de quan Espanya està podrida? La cosa no té remei. Una part, parlamentàriament majoritària, de catalans considera que això només té una solució, que és fugir-ne. Com a objectiu, és del tot lloable. Ara cal veure com es pot substituir la candidesa per l’eficàcia. Sense que això escampe un cinisme que al capdavall només pot portar al fatalisme. A la resignació sorneguera. En tot cas, ha quedat demostrat de nou que el braç de Santa Teresa, encara que siga més corrupte que el que més, engrapa i constreny.
16
4
