Durant l’escalfament nacional molt previ al referèndum de l’1 d’octubre del 2017 tots els colors del catalanisme van posar de relleu amb una insistència sistemàtica conceptes tan bàsics com el dèficit fiscal crònic a Catalunya i el parany de les inversions contemplades, però no executades, en cada nou pressupost de l’Estat. Anys abans els mateixos partits, encara innocents, mantenien que, si la força política espanyola guanyadora en les eleccions dites generals necessitava el seu suport parlamentari, podrien alterar en profit seu aquest doble greuge.
Un entre tants dels que confiaven capgirar aquest maltractament fiscal i inversor va ser el conseller d’Economia de Pasqual Maragall, Antoni Castells. Primer tripartit de l’era del Nostre Senyor. Castells va reclamar amb insistència que ara sembla ingènua la publicació de les denominades balances fiscals, perquè la discussió en voga era determinar exactament quants milers de milions perdia Catalunya en la relació tributària amb l’Estat. José Luis Rodríguez Zapatero, que havia proclamat que acataria la reforma estatutària que aprovara el Parlament de Catalunya, va accedir a la demanda. “A la fuerza ahorcan”, en aquell país.
El govern espanyol, ja en l’era del segon tripartit, després de fer-se pregar per darrere i per davant, va publicar una primera aproximació a les temudes balances el 2008, amb dades corresponents al 2005. Els resultats es van concretar en diferents gràfics, que van convertir la resposta en un galimaties no apte per a cardíacs financers. Segons el criteri de càrrega benefici, el territori més perjudicar va ser, qui si no, la comunitat de Madrid, per davant de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià. Aplicant-hi un altre criteri, el del flux monetari, el territori més perjudicat eren les Illes Balears, seguit per Catalunya, el País Valencià i Madrid. Tota aquella tinta de calamar despistava i marejava, com pretenia l’hàbil Zapatero. Els experts van proclamar amb la lògica del rei Salomó que “paga més qui més recapta”. Catalans, valencians i balears van protestar beatíficament pels criteris fets servits, van aportar-hi noves dades que es van barrejar amb les de l’Estat i van convertir la tinta en tarquim. Tot això per a res, doncs.
L’any 2014 el govern de Mariano Rajoy, després de noves protestes, va decidir tancar la qüestió a la seua manera i va encarregar a una comissió d’experts -lloat siga el Senyor i les seues eres- un estudi interessat. Van trigar tres anys a fer-ne públics els resultats, que es van conèixer just abans del referèndum de l’1 d’octubre. El director de la pretesa investigació, Ángel de la Fuente, va ser feroçment contestat des de Catalunya. Els seus detractors l’acusaven d’estar al plat i a les tallades. Angelets. Òbviament, l’Estat feia trampa. Si no, no seria Estat. De la Fuente va aplicar el mètode denominat flux del benefici, que distribuïa entre els diferents territoris, amb un criteri equitatiu de riure, els costos generals de l’Estat, com ara les despeses d’investigació de centres públics que viuen i treballen a Madrid o les dels grans museus de l’entorn de la Puerta del Sol.
La Generalitat va exigir que s’equilibrara aquest mètode amb el denominat flux monetari. Perquè al de beneficis els beneficiats sempre són els mateixos. Les balances del savi De la Fuente van concloure que Catalunya havia aportat a l’Estat més del que n’havia percebut, però la quantitat final -10.000 milions- va quedar molt lluny dels 15.000 que havia calculat el govern de Junts fluxant i refluxant. A més, vejats miracle!, el territori més perjudicat per aquestes balances també va ser Madrid. “Tant de protestar i tan bé com viviu, bandits!”.
Aquest joc de balances no va permetre arribar enlloc. Perquè tothom, ací i allà, ja havia arribat a unes conclusions prèvies que cap estudi podia alterar. A Espanya l’opinió publicada retreia a la Generalitat un victimisme patològic, l’acusava de deslleialtat amb l’Estat i d’insolidaritat amb els perjudicats habituals: Andalusia i Extremadura. A Catalunya una majoria de l’opinió pública es considerava víctima absolta d’una redistribució tramposa que delmava la capacitat productiva del país. No era un empat. Perquè mentre els uns i els altres discutien sobre el gos -llebrer o coniller-, l’os se’l menjaven els de sempre. Els uns i no els altres.
Fart de mirar sota quin poalet s’amagava la boleta, algú va resumir la situació en una divisa taxativa: “Espanya ens roba”.
D’acord. La metonímia -el país per l’Estat, la geografia per l’administració- pot ferir algunes sensibilitats. Però bé que es parla habitualment de “Rússia” en l’ocupació d’Ucraïna quan se n’hauria de dir “l’exèrcit rus” o “el govern” de Vladímir Putin. Les simplificacions no sempre són ajustades, però són les que entren en un titular de notícia.
Espanya ens roba!, dèiem. L’acusació va desbocar la fera. Tots els partits d’obediència mal dita “constitucional” s’han sentit durant anys ultratjats per allò que consideren l’insult més greu que ha rebut Espanya des que els criolls ultramarins li retreien el mateix pecat capital.
Han passat els anys, ha passat de tot, però el greuge persisteix. Segons les fonts, sempre que es tracte de Catalunya, el càlcul del dèficit fiscal es mou entre els 10.000 i els 20.000 milions d’euros anuals. Pel que fa a l’Estat, el govern de Pedro Sánchez és molt més hàbil que tots els seus predecessors. Cap ministre se sent interpel·lat quan algú des de la perifèria cansada en demana la publicació.
Pel que fa a l’altre motiu de greuge, les inversions anuals contemplades als pressuposts de l’Estat, ara s’ha sabut allò que ja se sabia. Sense novetat al front oest. Encara que alguns partits catalans intenten intervenir-ne en la definició durant el tràmit parlamentari, el resultat sempre és exactament el mateix.
En les dades que el govern de l’Estat acaba de fer públiques, l’execució real del 2021 a Catalunya va representar un terç de la quantitat avançada al paper. La tinta és traïdora.
A l’altre plat d’aquesta altra balança, la de Madrid va suposar el doble d’allò que havia proposat el govern de Sánchez. No calia la confirmació, només cal fer una ullada als equipaments i a les infraestructures del territori dominant i del dominat. Diu el vicepresident del govern, Jordi Puigneró, que el problema és “endèmic”. Sí, senyor. Gran conclusió. La portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, ha justificat la baixa inversió a Catalunya pels anys “difícils” que ha provocat la pandèmia de la covid. Sublim. Més gran encara ha estat la resposta de la ministra de Transport del govern espanyol, Raquel Sánchez. L’exalcaldessa de Gavà ha proclamat que les obres executades a Madrid “beneficien tots els espanyols”.
Concretament, les que han convertit Atocha en el melic del món afavoreixen “els trens que arriben de Barcelona i del Llevant”. Del llevant de Gavà. La ministra ho ha reblat amb alegria i ha declarat que ningú ha de comparar l’execució pressupostària a Madrid i a Catalunya perquè “això genera crispació i no s’adapta a l’agenda del retrobament”. T’ha tocat o t’ha fet aire?
Tots aquests episodis novíssims del vell serial constaten una derrota i un retrocés. La derrota dels detractors, polítics o socials, de l’independentisme a Catalunya. En tots aquests anys no han aconseguit res. Tant se val que es troben al pont aeri o a Atocha. L’Estat no els fa cas. Se’n fot. Mane qui mane allà. Tant se val que es tracte del govern, les institucions, l’administració o la dita justícia. Aquests senyors pretesament prudents i conciliadors, amb empreses que han traslladat la seu social a territoris més submisos, fracassen perquè a Espanya no els considera ningú. Què han aconseguit en les darreres dues dècades? Si són una alternativa catalana a l’independentisme, un patró de conducta útil i eficaç de vocació espanyola i pantalla “constitucional”, quina utilitat i quina eficàcia els acompanyen? I un retrocés, perquè el catalanisme portava dècades denunciant les mateixes xifres i els mateixos paranys que ara aireja l’independentisme. Repetir-les, queixar-se’n, proclamar-les, no aporta cap benefici a la societat que representen.
Espanya ens roba? Clar. Cal parlar-ne?
36 
7 
